Fa gairebé dos mesos vaig escriure una columna a Mèdia.cat titulada “Infoxicació per coronavirus?” en què criticava la saturació del tema als mitjans que generava desinformació. Aquesta pandèmia ha estat, i és encara, un tema important que ens afecta i que mereix un abordatge informatiu que ha tingut, però, mancances, com ja afirmava en aquell article.

Que un tema siga important no fa necessària aquesta constant retransmissió en directe sobre el coronavirus que vivim: estem immersos en un “viu” constant que pretén actualitzar-nos al minut amb un degoteig constant de dades que difícilment podem interpretar com a ciutadania si no ens aporten més context i eines. Un dels problemes ve per les mateixes dades que són escassament representatives del total d’afectats real que hi ha hagut a l’Estat espanyol. En aquest sentit, el Sindicat de Periodistes criticava en un comunicat l’emissió permanent a mitjans públics que “rodes de premsa íntegres i en directe tenen justificació per fer comunicacions a la ciutadania molt transcendentals, però que no poden ser la norma habitual”, unes rodes de premsa “que aporten poca informació i molta opinió oficial”.

Entre el marasme d’experts que podem escoltar, l’altre dia, un de tants va dir que les dades diàries no s’havien de prendre de manera estricta, sinó que només feien que marcar tendència i el més important eren les dades setmanals on es podia veure més clarament la tendència, que ara és a la baixa. I, afortunadament, sembla que l’impacte del coronavirus remet, però no l’impacte informatiu: als mitjans segueix sent un tema desproporcionadament hegemònic.

Els mitjans de comunicació -especialment les televisions- també han caigut -com a tema recurrent i també retransmès en “directe”- en la infantilització de la ciutadania, que semblaria incapaç de poder ser plenament conscient d’allò que està passant. Sembla que determinats mitjans han apostat més per la por i per assenyalar que per la pedagogia; i per la via fàcil de culpabilitzar individus, més que per fiscalitzar i qüestionar els poders polític i econòmic, que al cap i a la fi són els que decideixen sobre les nostres vides.

Que una crítica hater als incompliments de les mesures de distanciament social d’una part reduïda de la ciutadania es viralitze a xarxes (especialment a Twitter) no em sorprèn, però que els mitjans se’n facin ressò sense dimensionar el que passa, ni contrastar ja em preocupa més. Més quan aquest afany d’assenyalar a les persones els incompliments de la llei o d’aquelles conductes individuals antisocials no s’ha vist en altres temes com ara la corrupció, les xarxes clientelars o quan hi ha persones que se salten les legislacions laborals, ambientals o fiscals.

Hi ha dos moments clau: quan es va deixar sortir els i les infants i quan va començar la fase 0. A banda de l’oportunisme polític o la intencionalitat de les fotografies, crec que cal ressaltar que el periodisme hauria d’haver contrastat aquestes informacions amb les dades disponibles: l’única que conec és el nombre de propostes de multes que hi ha fins ara i que, si sumem totes les que s’han produït des del 14 de març, s’estaria aproximant al milió acumulades. Si acceptem que totes les sancions són proporcionades, cosa que algunes organitzacions pels drets civils i les llibertats ja han qüestionat, estaríem parlant que -en un estat amb més de 47 milions d’habitants- els que s’han saltat les normes de distanciament social no superaria el 2% de la població. Les dades disponibles no permeten mantenir el relat d’incompliment massiu de les mesures socials més aviat al contrari, però això no impedeix que les televisions passen constantment les imatges dels incompliments cosa que genera una sensació irreal que són massius.

Si bé és cert que el nombre de multes han crescut, fins a duplicar-se respecte a altres dies, això no ha aconseguit que se supere el 2% sobre la població total que en algun moment s’ha saltat les normes de distanciament social.

Per entendre què ha passat necessitem context i més context: saber què passa als altres països, què fan i quines mesures prenen per saber què podem fer millor. Necessitem saber, al nostre país, coses com quantes UCI estan ara mateix ocupades per afectacions a la salut vinculades al coronavirus i quina evolució ha tingut, però també, quines estan ocupades per altres qüestions. I diria més, necessitem saber quin nivell d’ocupació tenen normalment i si han arribat en altres ocasions a estar gairebé desbordades, i si és així per quines causes. Hem de dimensionar la situació creada pel coronavirus -però també les nostres necessitats de salut pública en general – per poder avaluar, com a ciutadania, què han fet els nostres polítics.

Ens cal saber quines polítiques han desenvolupat els nostres governants i que es facin investigacions. Sembla que les informacions que surten al respecte, que han preferit tirar més de medicalitzar hotels que de recórrer a la sanitat privada –segons l’Ara s’hi han destinat 1,4 milions d’euros–  i aquesta elecció té clares implicacions polítiques, i conseqüències per a l’erari públic i per a la salut de les persones.

Necessitem recuperar perspectiva: la pandèmia ha estat un greu problema de salut pública, és innegable, però hi ha dèficits estructurals del nostre sistema de salut pública i s’ha fet evident que també hi ha al sistema d’atenció a la gent gran. Cal fer visible que la saturació del sistema sanitari a partir del coronavirus ha generat un “tap” de malalties no ateses i ha tingut repercussions en la salut mental. Per això necessitem tenir visió global: no podem quedar-nos només amb les dades vinculades al coronavirus: potser hauríem de saber el nombre diari de morts al nostre país i quines són les causes i quin pes té la pandèmia. I deixar de recórrer a la por. Necessitem saber quantes afectacions no s’han atès, quantes operacions o visites mèdiques s’han posposat, quants tractaments s’han suspès, etc. Ens cal context per poder fer una valoració integral de les necessitats en salut de la nostra societat que permeta posar al sistema sanitari públic en el centre del debat polític.

Ens cal una ‘desescalada’ en aquest cas informativa que faça que el coronavirus deixe de ser el tema central, en molts mitjans gairebé el tema únic, i passe a ser-ne un tema més.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.