A l’odissea humana i burocràtica que afronten els nois i les noies que han migrat sense referents adults, s’hi afegeix l’estigmatització social. Massa sovint, els mitjans de comunicació han contribuït a criminalitzar, estereotipar i simplificar aquest col·lectiu. Joves protagonistes d’històries que trenquen tòpics expliquen com es veuen reflectits per la informació.

Venen majoritàriament del Marroc i volen buscar un futur millor: treballar, guanyar diners, ajudar la seva família des d’aquí i construir-se una nova vida lluny de les dificultats que troben al seu país d’origen. La majoria (82%) són nois de 16 a 17 anys i han passat una odissea humana i burocràtica per arribar. Al setembre del 2019 a Catalunya n’hi havia 3.391, segons la Generalitat, unes xifres molt superiors a les del País Valencià (600 tutelats per l’Administració, segons les dades del Síndic del novembre) i encara més lluny de les de les Illes (72 l’any 2018, segons les xifres oficials).

Ja instal·lats al nostre país, en centres de menors o en pisos d’inserció laboral, miren de combatre amb el seu exemple l’estigma que pesa sobre ells, els mal anomenats mena (acrònim de ‘menors estrangers no acompanyats’). En responsabilitzen en molts casos els mitjans de comunicació, on no se senten representats, perquè, quan parlen d’ells, ho fan de manera negativa i no expliquen experiències positives. Critiquen titulars que els criminalitzen, descrivint-los per la seva condició administrativa i sense tenir res més en compte.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Molts joves nouvinguts no se senten representats als mitjans perquè, quan parlen d’ells, ho fan de manera negativa i no expliquen experiències positives, sinó amb titulars que els criminalitzen, descrivint-los per la seva condició administrativa

Mustafa L., de 17 anys, va arribar a Catalunya a l’octubre del 2018. Després d’un periple per Múrcia, Barcelona, Solsona, Sant Llorenç de Morunys, Manresa i Agramunt, des de l’octubre passat viu en un pis d’inserció laboral de Bellpuig, a l’Urgell. Ara treballa 30 hores setmanals a Semillas Fitó —no en pot fer més fins que no sigui major d’edat— i espera que, quan arribi el moment de fer els 18 anys, l’empresa el contracti. Les sensacions, de moment, són bones. “M’encarrego de collir el blat de moro i desgranar-lo”, explica.

Va venir aquí perquè “sabia que no trobaria un bon futur al Marroc, on la feina està mal pagada”. Un dels motius que el van empènyer a fer el pas, d’acord amb la seva família, és que, allà, el seu germà tampoc no hi trobava feina. El viatge, “malament”: 16 hores en una barcassa amb 83 persones més fins a la costa andalusa.

Les històries personals es difuminen quan es parla de joves com ell sota l’acrònim mena, un concepte que ell rebutja. “L’utilitzen per dir que som dolents”. Diu que, de menors en la seva situació, n’hi ha de bons i de dolents, com passa amb tots els orígens, i reivindica “no veure només els que fan coses malament, perquè també n’hi ha que fan coses bones”.

‘Mena’, un terme que “deshumanitza”

No solament els mitjans de comunicació han contribuït a fixar aquest terme per parlar de joves com ell. L’Observatori de Neologia de la Universitat Pompeu Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans van proposar la paraula mena en la votació per escollir el neologisme del 2019 entre 10 propostes diferents. Segons ha pogut saber l’Anuari, a l’Associació Ex-menas, que treballa pels drets dels extutelats i contra la criminalització del col·lectiu, no els va fer gens de gràcia aquesta opció, tot i utilitzar l’acrònim en el seu nom. Consideren que el terme els discrimina i deshumanitza, després de la connotació negativa que ha agafat. Finalment, aquesta proposta va ser substituïda.

Anouar A. creu que els mitjans haurien de parlar de casos com els seus perquè “ens ajudaria a fer veure que no tots fem coses dolentes”. Ell és un dels tres treballadors de l’històric Forn Cabré, de Reus. Ja és major d’edat i viu en un pis d’inserció a la capital del Baix Camp. Des dels 12 anys ha treballat puntualment en el que ha pogut, com fer de cambrer o perruquer, i després estava més temps aturat. Ara ho fa de nit al forn, preparant el pa i les pastes perquè tot estigui a punt a primera hora del matí. De moment, hi té un contracte d’un any, i espera tancar el circuit dintre de la tutela del sistema compartint un altre pis, ja pel seu compte, aquest 2020. Va decidir emprendre el viatge perquè “la família tenia pocs diners i necessitava que treballés”. No va dubtar a fer-ho, pensant “en la feina, el futur i la família”. Els amics que ja tenia aquí també el van convèncer: “Catalunya està bé”, li deien.

“També sóc mena i l’únic que em preocupa és la feina i el futur”, diu Lhoussaine O., de 17 anys, que viu a Catalunya des de l’octubre del 2018. Des del juny passat fins a aquest gener, ha treballat de cambrer a jornada completa a l’Hotel Guitart, de Lloret de Mar. Ha estat la seva primera feina i s’hi ha sentit molt còmode. “Estic molt content perquè, a part de l’experiència, m’ajuda a relacionar-me amb les persones”, apunta.

Des que va arribar, també fa classes per aprendre català i castellà. “És molt fàcil perquè tinc moltes ganes d’aprendre’n!”, exclama. Respon a aquells missatges que asseguren que els joves com ell només venen aquí a no fer res: “Molts només busquem una feina i un futur”, apunta.

Quan et tracten com un més

“He vist una notícia que deia que un [home] negre pegava a un policia, però no deia que la policia havia pegat a l’home primer. Quan la policia pega a l’home, no gravaven, i, quan l’home pegava a la policia, sí”. Youssef H. exemplifica així la discriminació que denuncia que pateixen per part d’alguns mitjans. Creu que “el que diuen no s’ajusta a la realitat” i els responsabilitza directament de la seva mala reputació. “Ajuden a crear un mal missatge”, diu. “Als periodistes els diria que primer s’informin, que ens han de conèixer. No tots som iguals, com en qualsevol part del món”.

Amb tot, Youssef, que ha fet els 18 anys i fa pràctiques com a agricultor al delta de l’Ebre —pendent del permís de treball perquè li facin un contracte d’un any—, està content de la relació que té amb la gent del poble on viu. La considera “molt bona” i destaca que els veïns el saluden quan el veuen i que el tracten com un més. “Les primeres setmanes ens miraven d’una manera diferent; però, en veure que no robem ni ens barallem, ja s’han acostumat a veure’ns”, diu.

El que necessiten joves com ell és “una mica d’acompanyament, suport anímic perquè moltes vegades, en parlar amb la família, s’enyoren, o, si tenen algun problema, volen ajudar però no acaben de trobar la manera”, explica Guillem Palliser, un dels educadors del pis d’inserció laboral La Sega. Els professionals també els ajuden amb la burocràcia, “per intentar-los integrar al màxim possible en la societat”, que siguin tan autònoms com sigui possible i que valorin “molt” les coses.

“Els mitjans ho van fer malament”

L’Observatori del Discurs Discriminatori als Mitjans de Mèdia.cat ha analitzat la cobertura de l’arribada de menors sense referents adults en diversos mitjans. La coordinadora del projecte, Maria Manyosa, afirma que “en un primer moment es va fer malament”. Celebra que ara, passat el pic d’arribades, la situació s’ha capgirat en alguns casos, amb periodistes i capçaleres que han fet una reflexió profunda sobre aquesta qüestió. Manyosa recorda que els mitjans de comunicació tenen una responsabilitat i poden ser còmplices o no transmetent o descartant certs relats. “Les paraules tenen una implicació”, subratlla.

La cobertura de l’arribada de menors sense referents adults “en un primer moment es va fer malament”, segons Manyosa. Un cop passat el pic d’arribades, però, hi ha periodistes i capçaleres que han fet una reflexió profunda sobre la qüestió

Per Manyosa, el tractament que s’ha fet sovint dels menors no acompanyats ha convertit el col·lectiu en una “massa uniforme”, com si tots fossin iguals, la qual cosa considera una “deshumanització del col·lectiu”. La criminalització d’un sector de la societat per part de la premsa, remarca, “genera un imaginari que no respon a la realitat”. Aposta per invertir la tendència a minimitzar el que es fa bé i maximitzar la resta.