La Covid-19 ja ha causat més de 292.000 víctimes mortals arreu del món, segons xifres oficials. Amb informacions i rànquings actualitzats al minut sobre l’evolució de la pandèmia, els mitjans ens informen, diàriament, de la cursa contrarellotge en recerca i desenvolupament per trobar una vacuna efectiva, que es pugui testar amb èxit a finals d’any. A les notícies –i això és un altre debat– se’ns parla d’aquestes investigacions dutes a terme per empreses privades i organismes estatals sense detallar quin impacte poden tenir en les fluctuacions en cotització borsària les informacions d’aquestes grans corporacions. Forma part d’una mena de cursa espacial que, en temps d’infodèmia, hem assumit pel bé comú: trobar el remei farmacològic contra una malaltia que s’ha escampat com la pólvora en un temps rècord.

El debat no és aquest, tanmateix. El fons és que l’opinió pública ha comprat que només una vacuna podrà fer tornar la normalitat que havíem conegut abans del coronavirus. Sense vacuna, la “nova normalitat” és la del distanciament social, les mascaretes, les terrasses al 50%, els bars i restaurants amb aforaments restringits, les platges parcel·lades i els festivals de música i les festes majors, cancel·lades fins a l’any 2021. Si tot va bé.

La vacuna com a solució a la pandèmia i l’espai informatiu copat per epidemiòlegs, científics, investigadors i analistes de dades han donat un nou caire a les informacions sobre aquesta crisi. I, amb la ciència posada al centre de totes les escaletes, han emmudit de cop els altaveus –alguns molt mediàtics– a favor de l’homeopatia o defensors de les lligues antivacunes.

Si fem memòria –o una cerca ràpida al Google– recordarem aquell cas tan trist d’un nen de sis anys que va morir per diftèria l’any 2015; una malaltia que estava pràcticament eradicada des de feia tres dècades. L’OMS es plantejava eradicar també aquest any el xarampió. Però els últims anys, motivats per les campanyes dels defensors de la no vacunació, va rebrotar a Europa fins al punt de comptabilitzar-se’n més de 80.000 casos l’any 2018. Recordo també un debat encès al programa La Tribu (any 2015) entre el curandero Josep Pàmies i el cap de farmacologia de l’Hospital Clínic, Xavier Carné, escandalitzat per escoltar tantes falòrnies sense cap fonament científic. També trobaríem altres il·lustres, com Teresa Forcades. O l’infermer francès Christian Flèche. O Txumari Alfaro que es va fer un gran personatge pronunciant grans bajanades primer a la televisió pública, a TVE, i més endavant a Antena 3, Telecinco, La Sexta o Intereconomía.

Alfaro i Pàmies són dos exponents de com fer de la pseudociència un modus de vida. S’entén per pseudociències una ciència que és falsa o inexacte. Hi ha les clàssiques (astrologia, parapsicologia, que advoca per moure objectes amb la ment o l’ús de la telepatia; ufologia, que promou contactes amb extraterrestres) i les de la salut, com l’homeopatia, el reiki, dietes anticàncer, curació quàntica, etc. El mateix Pàmies va publicar un vídeo al YouTube al començament del confinament assegurant que amb MMS, el coronavirus es curava en qüestió de dies, així com l’Ebola o la malària. El MMS és un desinfectant que conté diòxid de clor i està desaconsellat terminantment per l’AEMPS. De fet, arran d’aquesta publicació, el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya va presentar a l’abril una denúncia a la Fiscalia del TSJC contra ell i la cooperativa Dolça Revolució per un delicte de salut públic i publicitat enganyosa.

Tot plegat, és una reflexió per quan acabi aquest malson. Quina responsabilitat tenen els mitjans en donar tribunes a personatges com aquests? La resposta ha de ser taxativa. No es pot ser neutral ni es pot jugar al funambulisme entre detractors i devots d’una ciència que es basa en la fe i la convicció. Després d’aquests mesos, hem vist quin poder té el temps d’informació de qualitat. I de la mateixa manera que no es convida un nazi per parlar de l’Holocaust o un militant de l’Estat Islàmic per parlar de l’Islam, no es pot seguir donant veu a personatges que atempten directament contra la salut pública. Hi ha equilibris que impliquen prendre partit. I si els partits es juguen, es fa amb pla d’igualtat i amb el mateix reglament.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.