Víctima de la davallada de vendes a quiosc, del progressiu descens de la publicitat i, finalment, de la incertesa econòmica fruït de la Covid-19, desapareix ‘Rockdelux’. Els professionals lamenten la pèrdua d’aquest “actiu cultural”, i alerten: el periodisme musical, sense model de negoci clar a Internet, camina cap a l’amateurisme.

Van ser milers les persones que el passat 4 de maig van perdre un germà gran. Dies enrere, les xarxes socials deien adéu a Rockdelux, una capçalera que les darreres quatre dècades havia estat un parent de quiosc, un far per a vàries generacions a l’hora de descobrir nous mons musicals. La publicació tancava la paradeta davant la progressiva baixada d’ingressos publicitaris i l’estocada final que ha provocat la Covid-19 al sector cultural, clau econòmica per a les capçaleres de música. Ho feia amb un número de recomanacions pel confinament.

Rockdelux deixava –encara més– orfe el ventall de publicacions musicals en paper. Revistes editades a Barcelona com Enderrock, Ruta 66 o Popular 1, segueixen, amb diferents afectacions per la crisi del coronavirus: Ruta 66 ha fet enviaments per correu i Popular 1 no va sortir en paper a l’abril.

Sigui com sigui, la lleixa de música del quiosc ha vist com en els darrers anys desapareixien una rere l’altra diferents capçaleres impreses, el cas de Rolling Stones o La revista 40, que es mantenen ara en les seves edicions digitals (en anglès i castellà, respectivament). El pitjor, la desaparició de Rockdelux apunta una crua realitat: sense alternativa estable de negoci a la publicació en paper, sense model econòmic rendible a Internet, la premsa musical camina cap a la desprofessionalització.

Així ho expliquen diferents veus del sector, que alerten que la premsa musical tendirà cada cop més a l’amateurisme si no es produeix un canvi de paradigma vers la subscripció. Això passa en un món digital on costa més destriar el gra de la palla, on la prescripció i el context són més necessaris que mai. L’afirmació la fa seva Santi Carrillo, director de Rockdelux, la revista musical de pagament més notòria (30.000 exemplars al mes). “Quan vas als enterraments, tothom parla bé del mort”. “Llàstima que tots els que diuen que seguien la revista, no l’haguessin comprat més”, diu, entre bromes, Carrillo sobre la crisi en les vendes. No ha estat l’única crisi que les revistes musicals han hagut de capejar darrerament.

Plou sobre mullat

La crisi del format físic del sector discogràfic els anys dos mil, amb una conseqüent baixada d’ingressos publicitaris, la de la premsa provocada per la recessió mundial de 2008… I, finalment, la del coronavirus, amb especial afectació en la indústria de la música en directe, una de les que es recuperarà més tard, i molt relacionada comercialment amb la premsa musical. Totes elles han colpejat durament el periodisme musical els darrers anys. 

“El sector editorial porta en crisi des del 2008, i fins i tot abans des de l’aparició d’Internet i la barra lliure”, destaca el fundador de MondoSonoro, Sergi Marqués. “La publi és el primer que es retalla quan ve un moment així”, matisa el fundador de la publicació, amb seu a Barcelona, i nascuda l’any 1994. MondoSonoro és ara la publicació en paper més gran, amb més de 125.000 exemplars mensuals distribuïts. La revista és gratuïta, pel que no ha notat la davallada en les vendes, però sí que depèn totalment de la publicitat i els acords amb marques i agents del sector com els festivals, tots paralitzats, i cada vegada més importants en els ingressos publicitaris. De moment, la revista no perilla, però temen els pròxims mesos. La primavera és l’època més forta en publicitat. 

Ho corrobora Santi Carrillo: “Nosaltres depeníem moltíssim de la publicitat, i la publicitat és fluctuant. En aquest cas nostre, ja es veia que no podria ser suficient per a mantenir-se, perquè maig i juny són els mesos més forts. I la previsió incerta i improbable de què això es pugui arreglar a curt termini feia una aventura suïcida mantenir Rockdelux”. Els dos responsables coincideixen en la impossibilitat d’implantar un model de subscripció prou fort per a deixar de dependre de la publicitat, i les seves controvertides exigències. En el passat, recorda Sergi Marqués, “la pressió discogràfica era molt forta”, i en l’actualitat els anunciants –critica Carrillo– “cada vegada volen intervenir més en els continguts”. 

Precarietat a Internet

“S’ha desprestigiat el fet de pagar per les coses, perquè tothom considera que a Internet tot ha de ser gratuït”, lamenta Carrillo, que es va mantenir –junt amb l’equip de Rockdelux impertorbable en la idea de no fer un buidatge total de la publicació a Internet per la dificultat de desenvolupar un model de subscripció sòlid. Si bé és cert que, a diferència de Rockdelux, MondoSonoro sí que penja els seus continguts en digital, el paper és el centre del model de negoci. “El problema d’Internet és que el preu del banner publicitari és molt baix, necessites milions de pàgines vistes que justifiquin una estructura d’empresa”, diu el director de MondoSonoro.

Aquesta realitat provoca que, sense suport físic, la realitat dels mitjans musicals a Internet sigui precària. I això no permet mantenir una estructura de col·laboradors, de signatures expertes, molt habitual a les revistes especialitzades. Aleix Ibars és el fundador del portal de música independent, Indiespot. Amb més de deu anys de vida, la capçalera suma quasi a 100.000 persones entre totes les xarxes socials. És una de les més seguides del sector. Però Ibars mai ha pogut consolidar una estructura empresarial. “No hi ha prova més evident que El País estigui traient ara el seu mur de pagament. És la imatge perfecta de la premsa digital a Espanya. No hi ha cap camí fet. Què hem de fer els petits?”, destaca Ibars. 

En paral·lel a la dificultat de fer rendible un portal web, Aleix Ibars ha desenvolupat la seva carrera professional també en el sector de la comunicació musical; de la revista sempre ha cobrat poc i ha pogut pagar només puntualment les col·laboracions. El periodista treballa actualment a l’equip de comunicació del Primavera Sound. La situació d’Ibars, no és aïllada: després d’alimentar molt de temps un espai que no dona beneficis, els professionals fan contactes a empreses del sector musical i hi acaben anant a treballar. “Seria absurd negar que no condiciona treballar al Primavera, però no és un festival del qual haguéssim parlat precisament malament. És al que porta una mica aquest sector i la seva constant alternança de projectes”.

El periodisme musical a Internet, sense model de negoci estable, camina cap a l’amateurisme. Les fonts consultades coincideixen: aquesta amateurització empobreix els continguts fruit de la relaxació en l’exigència. “Ho limita tot el fet que no puguis remunerar el gruix de continguts. Canvia l’exigència. Tot i això, en el meu cas sí que he intentat sempre no acceptar qualsevol text pel fet de no poder pagar continguts. No poder pagar no és haver de publicar qualsevol cosa”, diu Ibars.

“En un futur proper, els mitjans musicals seran residuals, els faran una persona o dues. Serà el món dels freaks, dels blocs, espais obsessius, de gent que necessita aquesta sortida per a realitzar-se. No és el mateix una revista, amb moltes veus remunerades, que blocs on ho faci tot una persona. Això no serà una finestra al món. Això serà un diari personal”, diu el director de Rockdelux, Santi Carrillo, que critica que ha notat la poca exigència del sector fins i tot en la difusió de la nota de premsa de la fi de la seva revista. “A vegades entro a llocs i em quedo sorprés. Retallar i enganxar. I ja està. Cap lectura nova”, comenta Carrillo. 

Els professionals temen que els mitjans digitals musicals acabin sent un espai on només s’expressa la passió. Oblidant la necessitat de contextualitzar i analitzar. “M’agrada el to de fan, però no has de renunciar a les qualitats del periodisme cultural. Rigor, context, i explicar més enllà de la teva experiència”, diu Ibars.  

Nous germans grans?

“El quiosc fa temps que està en crisi, i no només en el sector de la música. Una crisi com aquesta pot provocar que s’acceleri aquesta malaltia de la informació gratis a Internet. I es perd molt quan es perd una publicació. D’entrada, una línia editorial”, destaca Sergi Marquès, de MondoSonoro. Aleix Ibars, que a més de dirigir Indiespot també ha col·laborat aquests darrers mesos a Rockdelux, es pronuncia sobre què suposa la fi d’una publicació històrica en paper: “Rockdelux tenia una importància fonamental en l’àmbit documental. Posar ordre, relatar. Se’m trenca alguna cosa al saber que no hi haurà les llistes del 2020, aquell contingut que, amb una mica de perspectiva i context, posa una mica d’ordre al que ha passat a nivell musical”, explica. 

Segons Ibars, Rockdelux era “un lloc al què aspiraves si volies escriure sobre música”. “Sempre està bé tenir uns objectius d’aquest tipus. Rockdelux et feia ser millor periodista”. “El periodisme ja no té el respecte que tenia abans. La gent ja no confia en el que li diuen persones allunyades del seu entorn vital. La gent confia més en Twitter, Instagram o YouTube, i això marca molt la pauta, sobretot en els joves, que pràcticament no llegeixen en paper. És un canvi de paradigma, ni bo ni dolent”, destaca Santi Carrillo.

El món anglòfil segueix marcant la tendència pel que fa a la premsa musical. I comencen a haver-hi alternatives als formats convencionals. Poques, però existeixen. Una d’aquestes l’apunta el responsable d’Indiespot: el canal de YouTube Genius, i també portal web de tendències musicals, ha aconseguit 8,3 milions de subscriptors amb els seus vídeos d’anàlisi de lletres. Quan arribaran aquestes alternatives a l’ecosistema mediàtic català? Aconseguiran rendibilitat? Quins seran els germans grans del futur, aquells que aconsellin i contextualitzin la música que escoltem? “Hi ha un repte a l’hora d’actualitzar les maneres d’arribar a la gent. No es pot pretendre que les noves generacions s’adaptin a la forma que tens d’explicar les coses, però tampoc les poden oblidar. S’ha de trobar un terme mig. Ara que escoltem i oblidem, escoltem i oblidem, més que mai”, clou Ibars.