Hem deixat enrere un temps en què les jornades i fets «històrics» eren el pa de cada dia. Un recurs descriptiu i argumental del qual segurament hom va abusar, com permetria veure el debat i, també, mofes produïdes entorn de la qüestió, tant retòricament com conceptual. Més enllà, però, de la conveniència, efecte banalitzador o frivolitat d’aquestes visions de la realitat, la caracterització implicava una perspectiva de futur, generalment positiva o, fins i tot, èpica.

Res a veure amb el que vivim ara quan, més aviat, semblaria que ens trobem en un final de recorregut, un final d’història o de la Història. Fins i tot els intents (sincers o forçats) de reconeixement de noves heroïnes i proeses casolanes es veuen afectats d’aquesta manca de perspectiva històrica i de projecció de futur. Ho deien algunes infermeres entrevistades pel telenotícies el dia internacional de la professió: «No cal que aplaudiu, el que necessitem són condicions de treball dignes i una sanitat pública a l’alçada».

Als mitjans i xarxes predominen els relats més aviat mil·lenaristes. Hi ha, de ben cert, un gran consens entorn del fracàs de les polítiques que els governs dels països que manen al món han aplicat en les darreres dècades, molt clarament, visible i concret, amb relació a la sanitat en els casos dels Estats Units, Espanya, França i Itàlia. «El fracàs de l’oracle», la «planificació era, com a mínim, exigible», són, agafades al vol, algunes de les afirmacions i títols entre la miríada de publicades.

Però com que vivíem en el millor dels mons possibles i tot allò altre era descartable, ara, tot i saber que no ho era (ni el millor món possible, ni descartables altres opcions), encara no es té en compte la crítica del sistema i la seva racionalitat destructora. Una crítica tan vella i actualitzada com el mateix capitalisme, però que semblen descobrir o redescobrir moltes ara (de fet, aquest «descobriment» ve des de la crisi del 2008, que va provocar la relectura de Marx i altres, i la consegüent reedició de les serves obres). Ni es dona credibilitat mínima suficient a les experiències alternatives en curs, també des de fa molt temps, començant pel cooperativisme i la dita economia social i solidària, per citar alguna de les que aquests dies han presentat i proposat mesures concretes i camins per fer altrament.

En aquest context, fins i tot quan s’ha escrit de «guerra global de narratives» semblaria, en el millor dels casos, que es fa amb una perspectiva temporal molt curta. Per qui pensava que el debat d’idees, no fa tant de temps i en alguns cercles dit «lluita ideològica», era com a mínim tan antic com la retòrica grega, no deixa de ser una mica sorprenent haver-se d’assabentar ara pels diaris del fet que «cada cop és més evident que l’era de la comunicació és, també, la batalla global de narratives». I sorprenent també, d’altra banda, que sigui d’una forma molt limitada conceptualment o bastant-se en fets la transcendència dels quals, pot ser, no permet tant, en considerar que el Procés va ser «un assaig general per a tot el que ja ha començat a venir». Posant els fets en un context suficientment ampli i una perspectiva temporal prou llarga segurament es podria entendre millor la realitat que vivim.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.