Intentaré escriure des de la consciència que algunes coses que desenvoluparé a continuació no en sóc subjecte afectat. La posició d’home i jove em situa lluny de la significació que suposa estar dins el que es coneix com a “gent gran” i també, de les tasques de cures que se’n deriven. Intentaré fer-ho des de l’òptica que ens ha donat, aquestes darreres setmanes, formar part d’aquests nous espais veïnals, sorgits arran de la Covid-19, que són les Xarxes de Suport Mutu.

Aquests moviments han esdevingut espais de visualització de les contradiccions intrínseques del capitalisme. Una d’elles, segurament, s’ha fet evident per les nombroses tasques encarades a les cures de la gent gran. Des de baixar les escombraries a les trucades telefòniques per combatre la soledat, aquestes setmanes han mostrat de forma descarnada la vulnerabilitat de les nostres societats, fen evident com el capitalisme no té, ni vol tenir, un projecte per la gent gran. Segurament, avui més que mai, el capitalisme és morir sol.

En aquest sentit, és preocupant com s’ha normalitzat en els mitjans i en la societat, discursos que treuen importància a la Covid-19 argumentant que afecta “només” a la gent gran. Aquesta retòrica encarada totalment a lògiques de productivitat, és conseqüència d’anys de pandèmia neoliberal; a escala econòmica, de relacions socials i de discurs mediàtic. A través d’aquestes dinàmiques, han limitat el nostre valor al valor que som capaços de produir.

Vivim anys, també, on a partir d’innumerables hores de pantalla, algunes d’elles edulcorades com a programes familiars, s’ha explicat l’econòmica com una lògica de competició constant, que el seu objectiu no és garantir les condicions materials de la gent, sinó augmentar, de la forma que sigui, la taxa de benefici. En aquest sentit, des d’economistes com Xavier Sala-i-Martin a Juan Ramon Rallo s’ha plantejat obertament la reproducció de la gent gran com una bomba de rellotgeria per les nostres economies. Com si fer-se gran fos una cosa que es pot triar.

Aquest marc neoliberal ha portat a assumir totalment la responsabilitat privada i personal de les tasques de cures a la gent gran. L’administració, responsable de garantir les necessitats més bàsiques, se’n desentén recolzant-se sobre l’imaginari col·lectiu –potenciat pel discurs mediàtic- de què tothom gaudeix d’una família nuclear unida i amb suficients recursos per fer-se’n càrrec.

Lluny d’això, és evident que les cures a la gent gran viuen una crisi permanent. Quan recauen sobre la família, són les dónes, patint en molts casos un esgotament immens durant anys, les que suporten aquesta tasca. En el cas de poder accedir a contractar aquestes cures assistencials, i a causa d’una nova divisió internacional del treball reproductiu potenciada per la globalització, acostumen a ser dones migrants les que sustenten aquesta feina.

En aquest sentit, Silvia Federici, autora que ha treballat àmpliament aquest tema, explica que la crisi en el treball de cures a la gent gran, és degut a la degradació que pateix el treball reproductiu en un món capitalista i la visió que es té de la gent gran com a persones no productives. En definitiva, les cures a la gent gran estan estigmatitzades com una activitat que absorbeix valor, però que no en genera.

En un moment de mercantilització total, però en un moment, també, de demostració evident de com el mercat i la lògica neoliberal és incapaç de gestionar les nostres societats, ens calen comunitats fortes i cohesionades intergeneracionalment, amb la possibilitat de crear formes de reproducció social que no es trobin mercantilitzades. En aquest sentit, Federici explica que tant a Itàlia com als EUA existeixen comunitats de cures de gent gran, els quals agrupen els seus esforços i recursos quan no poden comptar amb les seves famílies o contractar un cuidador.

Perquè, al final, des de l’origen del capitalisme, amb l’expropiació violenta de terres col·lectives a camperols fins al neoliberalisme coacher actual, la base de la societat de mercat ha sigut la dissolució de tota comunitat i vincle social.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un Comentari

  1. Marc B.

    És evident que amb el rotllo aquest de la Covid19 el capitalisme salvatge ha aprofitat per “normalitzar” que sobretot moren gent gran o “amb patologies prèvies” (vells i malalts). I el pitjor és veure la quantitat de gent que “compra” aquest missatge

    Respon

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.