Des de l’inici de la pandèmia, els governs estatals han presentat els comitès d’experts com els òrgans legítims per a la presa de decisions en qüestió de polítiques de salut pública. Les mesures per frenar el contagi del virus s’han pres a porta tancada i sense participació de la ciutadania, a la qual se li ha encomanat el paper més passiu imaginable: seguir les instruccions amb disciplina militar i quedar-se a casa pel bé comú. Certament, es tracta d’una situació excepcional, però sabem que precisament de les situacions de crisi i de ruptura sorgeixen nous paradigmes, noves tendències, en tots els àmbits, inclòs, clar, el de la representativitat, la governabilitat i la participació política en el si de les societats democràtiques.

Fins ara, tres han estat les principals reaccions de la ciutadania davant del nou escenari en què els experts epidemiòlegs s’han fet amb el bastó de comandament. D’una banda, una part important de la societat ha entès que els experts estatals són l’autoritat de referència en casos d’epidèmia i, per tant, mereixedors de tota confiança. De l’altra, un sector reduït però amb pes dins del debat viral a les xarxes socials s’ha dedicat a produir i escampar informacions basades en rumors, dades falses i conspiracions a fi de qüestionar l’estratègia governamental. Finalment, hi ha els que han procurat analitzar críticament i fonamentada les decisions dels experts per tal de poder participar activament en el debat públic amb una voluntat constructiva.

Les autoritats de molts països s’han mostrat especialment preocupades per la reacció d’aquells que generen i comparteixen notícies falses, posant sobre la taula el vell debat de la regulació de la veritat. En canvi, els governs centrals no han expressat inquietud pel fet que el suport incondicional als experts pugui esdevenir un nou paradigma que allunyi encara més els ciutadans de la presa de decisions. És comprensible que els actuals governs no vegin amb mals ulls una tendència que, a curt termini, els és favorable, però des del periodisme sembla que encara no som ben bé conscients de les implicacions que aquesta nova realitat pot tenir per a la salut d’unes democràcies que encara es ressenten de la pèrdua de confiança de fa una dècada arran de la crisi financera.

Si acceptem que els experts sanitaris han de prendre totes les decisions que afecten la cosa pública sense necessitat de debat ciutadà, ens haurem quedat sense arguments quan se’ns imposin des de qualsevol govern decisions preses per experts en altres àmbits, com l’econòmic, el social o el tecnològic. De fet, això que explico no ve de nou, ja fa temps que passa. Un exemple clar i conegut són les visites que feien els homes de negre de la Troika als països del sud d’Europa després de la crisi financera per comprovar que els governs retallaven prou i bé, seguint les teories econòmiques dels experts en austeritat. En aquell cas, el rebuig social va ser prou contundent al carrer. El perill actual és que si normalitzem el govern dels experts de forma acrítica, la resposta social a les decisions sense consens democràtic podria ser cada vegada més feble, aïllant aquells que desitgin participar políticament des de la base.

La Universitat d’Islàndia va organitzar la setmana passada una conferència internacional sobre participació política després de la pandèmia, titulada Political Agency after Covid-19. Representation, Power, Constitutions en la que una de les exposicions més interessants -per la radicalitat democràtica dels seus plantejaments- va ser la de Josep Lluís Martí, professor de la facultat de Dret de la Universitat Pompeu Fabra. Martí va enumerar cinc temptacions que els governs poden tenir en temps de pandèmia: la centralització del poder de decisió en els executius nacionals, l’abús en la concentració de poder, el paternalisme, la fal·làcia del vaixell que s’enfonsa i la fal·làcia de l’expertocràcia. De les dues primeres temptacions en coneixem el debat, i de la tercera, és fàcil ser-ne conscients amb una classe política de tots colors que considera majoritàriament que això de prendre decisions és millor deixar-ho per als que en saben, és a dir, per a ells. Tanmateix, m’agradaria resumir les dues darreres fal·làcies que exposava el professor Martí perquè crec que ens poden ser molt útils als periodistes i als ciutadans en general a l’hora d’interpretar críticament la democràcia en temps de coronavirus.

Primer, la fal·làcia del vaixell que s’enfonsa, consistent en la petició per part dels governs d’una treva en les crítiques en situacions d’emergència, davant la necessitat de seguir disciplinàriament les ordres del capità del vaixell. Aquest tipus d’estratègia governamental, segons Martí, implica una reducció de la rendició de comptes i de la capacitat de resposta. Segon, la fal·làcia de l’expertocràcia, consistent en subestimar la capacitat dels ciutadans d’entendre els problemes, els riscos i les respostes necessàries, comptant que el millor escenari sempre s’aconseguirà seguint les directrius dels experts. Si bé Martí considera que és comprensible que els governs optin per aquesta estratègia, es planteja les següents preguntes: qui són els experts? En què? Saben els experts tot el que han de conèixer per orientar o prendre decisions polítiques? Què fem els ciutadans quan els experts no es posen d’acord?

Els periodistes sovint tenim pressa i sempre correm el risc de fer tard. La qüestió de la participació de la ciutadania en la presa de decisions del govern en dies en què els experts semblen incontestables és urgent. Els riscos són evidents si es generalitza aquesta tendència, i encara més en un moment històric d’auge dels moviments polítics d’extrema dreta que han arribat a tenir un pes decisiu en l’executiu de països com Estats Units, Brasil o Hongria. No es tracta de menystenir els experts, sinó de fer-los partíceps, al costat de la ciutadania, de la deliberació pública i de la presa de decisions consensuades. No fos cas que, per no desprestigiar els experts, acabéssim desprestigiant la pròpia democràcia.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.