La cobertura per part dels mitjans de comunicació de les manifestacions contra la gestió del govern contrasta amb el silenciament d’altres protestes, com la vaga de lloguers.

L’11 de maig un centenar de persones es manifestarien –desafiant l’estat d’alarma i les mesures de confinament- pel madrileny carrer Núñez de Balboa per protestar contra el govern de Pedro Sánchez. La mobilització no era la primera als carrers des de l’inici de la pandèmia, però va tenir certa cobertura mediàtica en un moment en què aquestes eren molt poc habituals. A diferència dels altres casos, però, quasi immediatament la petita protesta de Madrid –molt limitada, tant en participació com en composició dels participants- s’havia convertit, als mitjans de comunicació, en una «revolta» que «desborda» carrers i barris de forma «multitudinària»  fins a «estendre’s per tota Espanya».

Naturalment hi ha molts motius que expliquen el creixement o disminució d’una protesta i la capacitat dels mitjans de crear-les del no-res s’ha mostrat fins ara limitada. Però al marge que les mobilitzacions tinguin una base social i responguin al sentiment d’una part de la societat, certes cobertures ajuden a crear una profecia autocomplerta. Primer informes minuciosament –des d’un mitjà local de fora de Madrid- d’una protesta limitada a un carrer concret de la capital espanyola i, pocs dies després anuncies que aquesta «ja arriba» a la teva ciutat, per molt petita i anecdòtica que aquesta sigui. I després, quan aquestes comencen a desinflar-se, les notícies segueixen parlant de «centenars de persones», mantenint la ficció d’una espiral creixent.

Al to de les notícies cal sumar-hi la seva preeminència, amb cobertures «en directe», ampli espai a les tertúlies televisives i radiofòniques que marquen l’agenda mediàtica i generós espai en les portades dels diaris impresos.


En el cas concret de les recents protestes contra el Govern espanyol, molts mitjans, a més, han actuat de forma irresponsable. Primer amagant l’impuls de l’extrema dreta en les protestes, amb un relat «d’extremistes d’esquerra» contra «protestes ciutadanes». Però també, de forma encara més greu, fent difusió de notícies falses difoses pels grups ultres a les xarxes socials, com la història de l’agressió al barri madrileny de Moratalaz o la convocatòria per atacar la caravana de Vox, inventada per l’extrema dreta, i que La Razón manté encara com a notícia. En el cas de Barcelona, l’Ajuntament ha anunciat que denunciarà els insults homòfobs que es van veure a la manifestació del passat 23 de maig a la Fiscalia per possible delicte d’odi.

La vaga de lloguers com a mirall

Com totes les protestes són diferents, les comparacions sempre són complicades i encara més les comparacions sobre la cobertura mediàtica que han rebut. Però des de fa dos mesos, milers de persones arreu de l’Estat espanyol han començat una vaga de lloguers, una acció que feia noranta anys que no es produïa a aquesta escala i que, a més, interpel·la a centenars de milers de famílies que tenen greus problemes per fer front a les factures mínimes, quan han perdut tots o quasi tots els seus ingressos.

La vaga de lloguers va ser llançada a finals de març per més de 200 organitzacions i a hores d’ara ja compta amb uns 80 comitès de vaga locals arreu de l’estat. Segons fonts del Sindicat de Llogateres, a pesar de la dificultat per saber quanta gent exactament està seguint la protesta, es calcula que al voltant d’unes 14.000 llars haurien deixat de pagar el lloguer per motius polítics, a banda de la necessitat imperant.

Quan va anunciar-se la convocatòria de la vaga, alguns mitjans van informar de la proposta, sobretot digitals més posicionats cap a l’esquerra, com Público, Nació Digital, La Directa, Catalunya Plural, eldiario.es, o 324.cat, entre d’altres. Els més massius, en el millor dels casos, com La Vanguardia, van publicar el teletip d’agència de rigor, però televisions i ràdios van obviar la notícia, fins i tot quan parlaven del problema de l’habitatge en la pandèmia i les mesures governamentals per fer-hi front, com és el cas de Telecinco. Altres van optar per enfocar la qüestió des del punt de vista del propietari, com El Punt Avui, avisant «dels perills» d’una mesura de la qual ni tan sols en parlaven. Però un cop passats els primers dies, l’interès mediàtic va desaparèixer ràpidament i en les darreres setmanes pràcticament no hi ha hagut informacions publicades sobre la situació de la vaga de lloguers.

Marta Ill, portaveu del Sindicat de Llogateres explica com l’interès dels periodistes que s’han dirigit a la seva organització ha estat buscant «perfils dramàtics i situacions d’infrahabitatge, menys habituals, mentre que la situació més massiva de famílies que no poden pagar el lloguer com feien fins ara sembla que no interessa».

És impossible predir com haurien evolucionat una protesta i una altra amb una cobertura mediàtica diferent, però la dada, tangible, és com els mitjans –com a sistema mediàtic, a banda d’excepcions- s’han aproximat de forma totalment diferent a ambdues realitats. Potser perquè, tal com explica Gustau Múñoz a eldiario.es, si bé «la base social de la dreta no arriba al 30% de la població, amb el poder econòmic i mediàtic projecten hegemonia».

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.