L’entrevista és un gènere periodístic que recull, a preguntes d’un o una periodista, les opinions de l’entrevistat o entrevistada. És, doncs, un gènere d’opinió. Però hi ha una segona opinió, que es reflecteix en una entrevista: la de l’entrevistador o entrevistadora. En llegir-la o escoltar-la, doncs, és bo tenir-ho en compte. Sobretot, veient com hi juga en l’artesania professional de la repregunta.

He llegit aquests dies ‘La darrera entrevista a la direcció d’ETA’, organització armada independentista basca que es va dissoldre el 3 de maig del 2018, publicada per Gara en format de llibre, primer en basc i fa poc en espanyol. L’entrevistador? Iñaki Soto, director de Gara i, doncs, personalitat significativa de l’esquerra independentista basca.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Es tracta d’un llibre-entrevista (217 pàgines, onze capítols i, si no m’he descomptat, 360 preguntes o repreguntes). D’elles, entrevistador o entrevistat fan referència a Catalunya setze vegades. Que a mi se m’afiguren poques. Per dues raons: perquè tant el País Basc com els Països Catalans som nacions sotmeses al mateix imperi, l’espanyol. I perquè, com a tals, hem d’aprofundir en l’ajuda mútua en la lluita per l’alliberament.

Val a dir, abans de fer una breu anàlisi de l’entrevista, que es tracta d’un text molt important i positiu perquè ens permet conèixer de primera mà què pensava la darrera direcció d’ETA de tota la trajectòria de l’organització armada i de les perspectives de futur del moviment independentista basc d’esquerres, quan ETA va prendre la transcendental decisió d’autodissoldre’s. Més encara quan no es tracta, segons diuen els editors en una nota preliminar, d’una traducció pura i dura del text basc a l’espanyol sinó d’una “millora del seu acabat”.

Una lectura d’aquest text des de la perspectiva d’un lector català –com jo mateix– i des dels Països Catalans m’ha dut a les següents conclusions.

L’atemptat amb cotxe bomba, el 19 de juny de 1987, als magatzems d’Hipercor (Corte Inglés) al barri barceloní de la Sagrera, el que va causar més víctimes de tota la història d’ETA: 21 morts i 45 ferits, en aquell cas civils sense cap mena d’implicació en el conflicte basc, només mereix tres al·lusions en tota l’entrevista. La primera, introduïda per ETA, en resposta a una pregunta sobre les “persones de sectors oprimits” víctimes de les accions de l’organització. Les altres dues, a preguntes explícites del periodista sobre aquell atemptat a la capital de la Catalunya estricta. Vull deixar constància, en record d’aquelles víctimes, la d’un bon amic i membre del Consell de Redacció de la revista “Grama” de Santa Coloma de Gramenet, que vaig dirigir, mort en l’atemptat: l’arquitecte i lluitador antifranquista, valent com pocs i dedicat amb constància a la causa dels oprimits, Xavier Valls.

Aquesta poca atenció a l’atemptat d’Hipercor oblida, d’altra banda, un fet molt significatiu. Aquell atemptat d’ETA a la capital de Catalunya, l’organització el va fer just nou dies després de les eleccions europees en què l’esquerra independentista basca, amb la denominació Herri Batasuna, va aconseguir un diputat, amb 360.952 vots, dels quals 110.000 –molts d’ells catalans– de fora de les comunitats autònoma basca i foral navarresa. Cap referència a aquest fet en tota l’entrevista. Com que pocs dies abans de les eleccions vaig ser un dels molts catalans que vam firmar demanant aquell vot per Herri Batasuna, he de recordar el desconcert que em va produir, com a tants d’altres catalans i catalanes, l’atemptat. “És el reconeixement d’ETA a la solidaritat catalana” –vaig pensar llavors.

Tampoc hi mereixen cap al·lusió dos altres atemptats que em semblen prou significatius en la relació d’ETA amb Catalunya. D’una banda, el que ETA va fer un contra la casa-caserna de la guàrdia civil a Vic (Osona), el 29 de maig de 1991, en què van morir nou persones, d’elles cinc nens. (L’endemà de l’atemptat, dos membres de la cèl·lula d’ETA que va portar a terme l’atac van morir a mans de la Guàrdia Civil en una batuda en una casa a Lliçà d’Amunt, al Vallès Oriental). De l’altra, l’atemptat en què va ser mort l’exministre socialista de Sanitat Ernest Lluch, a Barcelona el 22 de novembre del 2000. El polític, economista i historiador s’havia destacat darrerament per la seva formulació –juntament amb Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón– de propostes per a resoldre el conflicte que l’imperi espanyol té amb el País Basc i els Països Catalans.

Un altre fet que l’entrevista silencia és l’entrevista de membres de la direcció d’ETA amb el qui llavors era vicepresident de la Generalitat de Catalunya, Josep-Lluís Carod-Rovira, en la seva qualitat de president d’ERC, el gener del 2004. Una entrevista que li va costar el càrrec al govern català. Hauria estat de gran valor conèixer quina era la versió d’ETA sobre aquella entrevista, què hi van parlar, amb quin objectiu l´hi van convocar i quines conclusions en van treure. Especialment perquè Carod-Rovira no ha tingut cap problema per explicar amb detall la seva versió

En el rerefons de tot plegat em temo que hi ha la persistència en l’esquerra independentista basca –si més no en destacats membres de la mateixa– d’una visió euskadiocèntrica de la lluita per la llibertat de les nacions oprimides per l’imperi espanyol. Com a prova dues mostres: quan parlen –entrevistador i entrevistat– d’internacionalització del conflicte basc i la solidaritat que ha trobat l’esquerra abertzale en altres nacions, obliden sistemàticament les nacions oprimides per l’imperi espanyol, entre elles els Països Catalans. És allò que tan bé ridiculitzava el director de “Berria”, Martxelo Otamendi, en una ocasió en què vaig cometre l’error de parlar de “la resta de l’Estat espanyol”, en què em va tallar en sec: “Nosaltres no som la resta de ningú”, em va dir. Doncs nosaltres tampoc. Estic segur que Martxelo hi estaria d’acord.

I una darrera mostra, anecdòtica si voleu, significativa de com el llenguatge dominant en els mitjans de comunicació i entre els polítics imperialistes espanyols ha penetrat fins i tot en els qui es defineixen com a enemics –i han demostrat ser-ho– de l’imperi. Quan es refereixen a Carles Puigdemont diuen (cito en espanyol): “Llaman cobarde a Puigdemont porque ha huido”… En què quedem, Puigdemont és un exiliat o ha fugit?

Insisteixo, malgrat tot, un llibre que els qui estimem la lluita de la bona gent per les llibertats nacionals hem de llegir i rellegir. En la via de l’ajuda mútua.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.