Enric Murillo (Barcelona, 1985) no és un professional avesat a estar als focus mediàtics, sinó més aviat a treballar perquè la resta sempre desprenguin llum. Llicenciat en periodisme, ha dedicat la major part de la seva carrera a la comunicació corporativa, primer en el camp esportiu, especialment a la Federació Espanyola de Patinatge, i des del 2016 com a Director de Comunicació a la Gerència Metropolitana Nord de l’Institut Català de Salut, que inclou l’Hospital Germans Trias i l’Atenció Primària del Vallès Occidental, el Vallès Oriental, el Barcelonès Nord i del Maresme.

Insisteix que “per fer la bé la comunicació corporativa has de creure realment el que dius, perquè és molt complicat comunicar alguna cosa amb la qual no hi combregues, i el públic al qui et dirigeixes ho nota molt ràpidament i et fa perdre tota la credibilitat”. La crisi sanitària del coronavirus ha posat a prova la fortalesa comunicativa del sector de la salut, i l’Hospital Germans Trias ha estat un dels centres que més ha aparegut als mitjans. Per Murillo, aquesta epidèmia ha estat el repte professional més important al que s’ha hagut d’enfrontar.

Per què s’ha trigat tant a deixar entrar la premsa gràfica als centres sanitaris i hospitals?

No és només durant l’època de la Covid-19. Els hospitals són llocs on generalment s’intenta limitar l’entrada de la premsa gràfica pel risc sanitari que implica. Una UCI no és un lloc on s’acostumi a deixar entrar mitjans de forma habitual. Es fan molt pocs acompanyaments perquè alguns dels mitjans que han entrat mai ho havien fet abans i, a més, els moviments estan restringits a tothom que hi està dins en aquest moment. De fet, ens trobàvem en un moment d’humanització de les UCI, en el que s’intentava que els familiars hi poguessin accedir sense massa impediments. Amb l’arribada de la pandèmia, els professionals van haver de fer deu passes enrere i, de cop, s’ha tornat al concepte d’unitat de cures intensives dels anys vuitanta en el que no hi pot entrar pràcticament ningú. Es feia molt complicat explicar als professionals que un mitjà tingués accés a aquest espai i, en canvi, no hi pogués entrar la parella o un fill o filla. Ha estat una situació epidèmica greu i s’han fet accions concretes per tenir documentat tot el que hi ha passat, però els límits venien exigits per l’excepcionalitat de la situació.

Però on estava el risc realment? En el contagi d’aquests? En mostrar una realitat que no es corresponia amb el discurs de crisis i emergència pel que fa a personal i material que s’emetia?

El risc no existia perquè els professionals gravaven vídeos i es difonien a la xarxa sense cap impediment. El risc que la premsa entrés, era causat pel perill real que suposava la mateixa malaltia. S’ha comparat molt la situació que hem viscut amb el periodisme de guerra i els professionals de la comunicació han defensat que són ells els que s’hi juguen la vida, però és que en aquest moment posaven en risc tant la seva vida com la de la resta de la població. Un fotògraf o un periodista no és algú que entri en una UCI i després se’n vagi a casa, sinó que la seva professió i vocació de servei públic per documentar tot el que passa el fa estar en diversos espais de forma periòdica, com ara residències, habitatges… pel que els límits eren més necessaris que mai.

Creus que hi ha hagut una censura dels mitjans per accedir als hospitals i altres centres sanitaris durant la pandèmia? Quin risc es corria si s’haguessin deixat entrar massivament?

La negació de l’entrada dels mitjans no ha estat una eina de censura sinó de limitació. A tots ens hauria agradat que tot quedés enregistrat d’alguna manera o altra i haver pogut fer les coses amb molta més llibertat. No és gens fàcil dir als mitjans que no entrin. És més, no crec que hi hagi cap director de comunicació de cap hospital a qui li hagi agradat haver de dir a un mitjà de comunicació que no li podia obrir les portes, ja que la feina que s’estava fent a tots els hospitals de Catalunya era excel·lent. Les fake news han corregut d’una manera exagerada, i la millor manera de desmentir-les hauria estat fer un acompanyament de premsa per tot l’hospital, però faltaven moltes mans. Els membres de l’equip de comunicació estaven a casa fent teletreball, ningú els podia acompanyar… La feina que es feia havia de ser escollida de forma molt curosa i molts cops havies de decidir entre enviar un butlletí intern amb els innombrables canvis que hi havia dia rere dia a l’hospital o acompanyar un fotògraf dins d’una UCI. Òbviament, estàvem en una situació en què era molt més important atendre les necessitats de comunicació internes i atendre els professionals.

Suposo que us heu vist desbordats de peticions de premsa, especialment  per la situació que ha viscut Germans Trias arran de l’èxit mediàtic de l’Oriol Mitjà… com s’ha gestionat? 

Durant el mes de març hem tingut la meitat de peticions que acostumem a tenir en tot un any sencer. Estem orgullosos de la visibilitat que hem tingut, però sí que és cert que no som un departament de comunicació acostumat a aquest ritme de feina. De sobte ens vam convertir en el monotema de les agendes mediàtiques i això ens ha fet patir en molts moments. Per altra banda, la gent que ha atès els mitjans per telèfon tampoc està acostumada a fer-ho a aquest ritme, i de sobte ens vam haver de dedicar les 24 hores a l’atenció de les ràdios, diaris i televisions per omplir els diversos butlletins horaris, magazins i programes de tota mena. Els periodistes potser sí que han pogut mantenir un cert horari de feina, però des dels hospitals no hem pogut, ja que hem intentat complir amb les peticions de premsa dels noticiaris de matí, tarda i nit.

En definitiva, ha estat físicament impossible donar resposta a tothom i sé que ara, en aquest moment, encara tenim molts mitjans que esperen una resposta per part nostra, i sap molt de greu no poder atendre a tothom.

Oriol Mitjà s’ha erigit com el personatge de referència a Catalunya d’aquesta crisi de la Covid-19 i ha situat Germans Trias i Pujol al mapa. Ha estat bo per a l’hospital?

Si ets referència en una cosa, l’ets. Al final, el servei de malalties infeccioses de l’hospital sempre ha estat un dels pilars d’aquest centre, i aquesta qualitat fa que es converteixi en un pol d’atracció d’altres grans professionals de la disciplina. L’Oriol Mitjà, a banda de fer una anàlisi molt concreta en un moment en què costava trobar analistes, també tenia un assaig clínic fet quan la gent encara estava plantejant-se si hi hauria o no hi hauria epidèmia. Aquest mateix assaig va ser el primer d’un metge català en sortir a la llum.

També és evident que a Catalunya hi ha molta feina feta en l’apartat de recerca, i això també s’ha vist en el desenvolupament del primer fàrmac que es demostra que té efectivitat contra la Covid-19, que també ha estat un professional del servei de malalties infeccioses de l’hospital, el doctor Roger Paredes. No és casualitat que en dues línies d’investigació tan diferents hi hagi dos professionals tan destacats de la casa. Això dona més visibilitat als mitjans? Doncs sí, no hi ha dubte.

Dona la sensació que no hi ha hagut una direcció única en matèria de comunicació de tots els hospitals de l’Institut Català de la Salut (ICS) a Catalunya. Per què? Creus que ha estat un error?

Jo sí que crec que hi ha hagut una direcció única en matèria de comunicació. S’han fet molts esforços perquè no només des de l’ICS, sinó que el conjunt d’hospitals de tota Catalunya mantingués un discurs unitari. La coordinació, almenys internament, ha estat molt intensa, i m’estranya molt que hi hagi la sensació contrària. A més, les rodes de premsa de la consellera anaven molt en la línia del que s’acordava entre els diversos centres sanitaris. No hi ha hagut gens de competitivitat entre els hospitals, més aviat tot el contrari.

La llibertat d’opinió que tinguin els científics s’equipara a la llibertat de càtedra en una universitat. Cada metge té la llibertat de dir el que cregui en qualsevol moment, però això no vol dir que entre els centres hi hagués divisió d’opinions o de full de ruta. Si tots els professionals tinguessin el mateix discurs, voldria dir que ens trobem en un sistema estalinista que coacciona la seva lliure opinió.

Com fas l’equilibri entre seguretat, llibertat de premsa i dret a la informació de la població?

Pel que fa a la llibertat de premsa, està clar que nosaltres hi tenim poc a fer perquè no som nosaltres els que controlem els mitjans. Sí que és cert que la llibertat d’informació i la seguretat, sobretot pel tema dels excessos, és el que més s’ha posat en dubte. Les dades sempre s’han facilitat, però sí que és veritat que s’ha fet de forma agregada donades les circumstàncies que comportava la mateixa pandèmia. La informació i el que hem procurat des dels hospitals i l’atenció primària que l’expansió de l’epidèmia tingués el menor impacte possible.

D’altra banda, s’ha fet una enorme feina de divulgació dels procediments per garantir que no hi hagi infeccions: rentat de mans, mascaretes… Ha costat molt perquè hi ha hagut moltíssima infoxicació, però tant des de les comunicacions oficials com des de les xarxes hem intentat ajudar el màxim possible.

Quins han estat els principals defectes de comunicació que han patit les institucions sanitàries envers la població?

S’ha de fer autocrítica, però encara és molt d’hora per veure tot allò en el que ens hem equivocat. Fins ara el que he vist són unes ganes increïbles de voler fer les coses el millor possible, que s’ha vist en l’enorme quantitat de documents que s’han generat per poder realitzar una estratègia el més sòlida i eficient possible. Si hagués de criticar alguna cosa, a hores d’ara, hauria de ser per l’excés de feina que s’ha fet.

S’han produït moltíssimes informacions per drogodependents, pediatria… en tots els formats i canals de distribució. Potser sí que en aquest excés s’hi han pogut colar missatges que no han atacat el problema tan directament, però ara mateix em costa molt trobar un punt criticable en aquest sentit. Segur que s’han fet coses malament, però la decisió de fer una roda de premsa diària per part de la consellera és una decisió que s’hagués volgut replicar en molts altres territori i s’ha d’aplaudir enormement. A més, en cap moment es van defugir preguntes i sempre es va contestar tot amb la major transparència possible. 

Però també és cert que hi va haver incongruències en els discursos perquè donava la sensació que algunes decisions es prenien sobre la marxa i es contraposaven a altres preses anteriorment….

Ja fa dies que la Generalitat va posar a la disposició de la ciutadania una mascareta a les farmàcies. És evident que hi ha hagut alguna incongruència des de l’inici fins al final, però crec comunicativament hagués estat pitjor quedar-se enrocat en postures que calien canviar. És evident que tot això genera una sensació de falta de confiança, el fet que un dia et diguin una cosa i l’endemà te’n diguin una altra… però si l’evidència demostra que s’han de prendre noves decisions i canviar els protocols, no hi ha més remei que fer-ho.

És un tema més de spin doctors que no pas de la part tècnica d’un hospital. És a dir, és un tema que té molta més relació amb la comunicació política que no pas amb la tècnica d’un centre sanitari com a tal.

Quin paper té la Generalitat en tot això? Quin és el motiu del fet que hi hagi una sensació de confusió tan gran entre la població amb les fases de desescalada?

L’únic que puc dir és que si ho busques, ho trobes. Els materials estan enviats per tots els canals i de forma massiva. Nosaltres tenim a professionals que poden assessorar la gent que pren decisions des d’una esfera política, però no ens equivoquem de qui és l’encarregat de fer aquesta divulgació. La nostra missió és una altra: curar la gent.

Nosaltres som els primers interessats en què la gent tingui clars els protocols per tal que no hi hagi una altra situació de saturació hospitalària. En aquest sentit, sí que aprofitem tota aquella informació útil per replicar-la per tots els canals dels quals disposem, però no podem fer més, ja que el nostre àmbit de comunicació des de l’hospital s’acaba aquí. És un tema de responsabilitat individual. La consellera i el ministre han detallat les fases de desescalada innombrables vegades. Al final acaba sent un tema de responsabilitat individual.

Hi ha la sensació que les decisions de desconfinament es regeixen per uns interessos purament econòmics i no tan sanitaris, com s’ha volgut fer entendre?

No sé si som els hospitals els encarregats de fer aquestes consideracions. Jo des de comunicació de l’hospital no sóc qui per valorar si això s’ha fet o no. La nostra feina és donar els registres dels contagis que estan havent-hi, i podem dir que efectivament la situació de contenció és evident que funcionen. Si això implica que s’han d’obrir o no els parcs o si s’ha de permetre fer més o menys coses, és responsabilitat de les institucions polítiques. En el cas que aquestes decisions impliquin un repunt dels casos, llavors els hospitals informarem i tocarà prendre les mesures adequades.

Han sortit molts sanitaris amb bosses d’escombraries com a mesures de protecció. Que té a dir sobre totes aquestes imatges de precarietat i situació de material límit?

En el conjunt de l’epidèmia, el subministrament de materials ha estat l’adequat. No només l’adequat, sinó que sempre hi ha hagut material per utilitzar. Això no vol dir que en situacions puntuals en què estigués sota clau o hi hagués més en un altre servei, per exemple, la gent s’inventés sistemes per protegir-se el màxim possible. Està clar que són imatges molt llamineres i que hi ha molt d’interès a explicar aquest tipus de situacions per un tema d’audiència. Els índexs d’infecció dels treballadors no són alts, de fet pròximament es publicaran els estudis sobre l’expansió de la malaltia entre els professionals, i les dades són bones. L’hospital és el primer interessat en què els seus treballadors vagin ben protegits sempre.

Com valora la gestió de la crisi sanitària en general? Què creu que s’hauria d’haver canviat o fet d’una forma diferent?

Jo no puc parlar en nom de la Generalitat, però sí que ho puc fer en nom de l’hospital, i crec que s’ha gestionat de forma excepcional. A més, penso que cal fer extensiu aquest adjectiu al sistema sanitari català en el seu conjunt, que ha demostrat la seva fortalesa i capacitat de reacció davant de crisis com aquesta. Hem tingut repercussió a escala mediàtica i en la majoria d’ocasions han estat molt positives.

I els aplaudiments? Han sortit veus molt crítiques amb aquest moviment demanant que s’inverteixi i es protegeixi més en comptes d’aplaudir la feina que fan aquests professionals… 

Simplement ens queda agrair totes les mostres de suport que hi ha hagut. Hi ha molta gent que s’ha sentit molt reconfortada amb aquest moviment. L’hospital forma part del sistema català de la salut i són ells els que decideixen com es reparteixen els pressupostos per realitzar les activitats que duem a terme.  

Cal publicar imatges dels morts perquè la gent sigui conscient de la gravetat de la pandèmia? 

El tema de la mort és un tema que em supera. Realment no tinc una idea clara de com s’ha d’enfocar, també des de la tranquil·litat que no és un tema de comunicació hospitalària. El que sí que tinc molt clar és que a les zones on hi havia Covid-19 s’hi havia de restringir l’accés de qualsevol persona que no fos essencial el màxim possible, inclosos els periodistes. Espero que aquesta crisi serveixi per posar llum a aquestes problemàtiques. Jo sóc el primer que durant el cas del 17 d’agost no vaig trobar estrany que es mostressin morts a les portades dels diaris. En aquest país s’ensenyen morts, i crec que si durant aquesta crisi no s’han mostrat, ha estat per culpa del risc de contagi, no per res més.

Dies enrere la Comissió Europea va donar un toc d’atenció a Espanya en un informe sobre com s’estava responent a la crisi del coronavirus, en què recomanava al govern espanyol més inversió pública i que reforci especialment el sector sanitari. Què en pensa?

Evidentment que estic a favor de qualsevol inversió en sanitat, educació i totes aquelles polítiques socials que contribueixin a solucionar els problemes de desigualtat de la societat actual. Aquesta epidèmia ha fet valdre la sanitat pública més que mai i hi ha molta gent que per fi ha descobert que ha de ser assumit des de l’administració pública, perquè la vida té un valor incalculable i no pot ser un negoci.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.