Com si fos la tornada de la cançó de l’enfadós, els treballadors de TV3 i Catalunya Ràdio, a través dels seus representants dels comitès d’empresa i dels consells professionals, han (hem) demanat per carta als parlamentaris de la Comissió de Control de la CCMA que es renovi el consell de govern de la radiotelevisió pública catalana.

Fa set mesos que el mateix Parlament va acordar unes noves regles del joc per a l’elecció del consell de govern de la CCMA, que encara no ha aplicat. Tot i així, la renovació s’hauria hagut de fer ja molt abans, segons els terminis previstos en la llei, però la inestabilitat de la política catalana –o de la política en general– ha anat ajornant aquesta decisió sine die (per dir-ho d’una manera mooolt simplificada).

La carta dels comitès d’empresa i els consells professionals expressa la sospita que els grups parlamentaris estan retardant la renovació del consell de govern de la CCMA fins que la correlació de forces els sigui més favorable. És el més probable, per més absurd que sigui, i coherent amb la tradició dels últims anys del Parlament de fer-se trampes al solitari quan es tracta d’aplicar les lleis audiovisuals.

De tota manera, en aquests moments la renovació del consell de govern de la CCMA és només una de les assignatures pendents en relació amb el present i el futur de TV3 i Catalunya Ràdio, probablement la més fàcil d’aprovar. Fa temps que la radiotelevisió pública catalana trampeja el temporal provocat per unes quantes crisis superposades, externes i internes, com més va més cròniques i difícils de superar.

La crisi del sector, la crisi econòmica, la crisi de model, la crisi política, el desequilibri pressupostari que es deriva de tot plegat, un rejoveniment de pissarrí, l’endarreriment de les inversions tecnològiques, dèficit de noves habilitats… És de tot això que es troba a faltar debat, idees i determinacions. N’hi ha, però insuficients. I el relleu en el consell de govern és necessari, però no és la vareta màgica.

Tinc la sensació que tothom n’és més conscient del que sembla i vull creure que aviat es passarà a l’acció. També és cert que en els darrers anys ja he tingut el mateix sentiment unes quantes vegades i després no ha passat res. Ara la Covid-19 i les seves conseqüències han obert moltes finestres d’oportunitat en molts àmbits, i també en el dels mitjans públics audiovisuals.

A tot el món democràtic, i per descomptat a Catalunya, les radiotelevisions públiques han demostrat durant la pandèmia el seu paper clau i, probablement, insubstituïble, de servei públic i cohesió social. Tothom s’ha adonat que, si no existissin, les hauríem d’inventar, i sembla evident que han sortit reforçades davant d’intents de tota mena de posar-les en dubte i empetitir-les.

En el cas concret de la CCMA, la necessitat de complir la missió sota les limitacions del confinament ha fet aflorar energies i flexibilitats insospitades, creativitats dorments, gran capacitat d’adaptació i un conjunt de possibilitats que hauria costat molt explorar en situació de normalitat. El coneixement derivat de tot això, si sabéssim aprofitar l’oportunitat, és un actiu altament valuós perquè el debat pendent sobre el futur dels mitjans públics audiovisuals doni fruits. Això tampoc és la vareta màgica, però ja s’hi comença a semblar.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.