L’assassinat de George Floyd el 25 de maig a Minneapolis s’ha convertit en símbol recent de la lluita antiracista. No és el primer afroamericà que mata la policia als Estats Units, però aquest cop la gravació en vídeo del moment no només ha generat un efecte viral de denúncia a les xarxes socials sinó que la ràbia i la indignació s’han transformat també en protestes al carrer. Ja fa més d’una setmana que les manifestacions s’han estès arreu dels Estats Units tant per dignificar la memòria de Floyd com per denunciar el racisme institucional i la violència policial. Tot plegat en un context marcat per un Donald Trump desbocat mirant de seduir el seu electorat amenaçant amb mà dura i l’exèrcit.

El vídeo de vuit minuts i quaranta-sis segons que evidencia l’enèsim cas de brutalitat policial als Estats Units ha impactat amb més força que episodis similars anteriors. Ha canalitzat la ràbia en protestes al carrer, ha posat a l’ull de l’huracà el govern de Trump, ha escandalitzat mig món que s’ha fet seu el #blacklivesmatter a les xarxes i ha buidat Instagram de contingut per un dia. De cop i volta, Floyd és un nou heroi involuntari. O una mena de màrtir. Mitjans de tot el món s’han omplert de perfils sobre qui era, quants anys tenia, de què treballava. Quaranta-sis anys, guàrdia de seguretat. Li agradava el bàsquet, el futbol i el hip hop. Posar-li nom i explicar-ne trets biogràfics és el primer pas per generar empatia i per intentar entendre una història que a priori queda lluny.

El cas Floyd i la cadena d’esdeveniments d’aquests últims dies ho té tot per obrir portades, informatius i desplaçar la pandèmia de la Covid-19 de l’espai mediàtic: efecte viral, protestes continuades que descol·loquen governs i la distància. Perquè denunciar el racisme dels Estats Units és més fàcil que mirar-se al mirall i admetre el racisme que es viu a prop de casa.

Mirar el que passa lluny d’aquí permet espolsar-se les culpes de sobre i evitar qüestionar què passa al nostre voltant. Enmig del cas Floyd, es fa públic que diversos hotels de Lleida no volen allotjar temporers que aquests dies dormien al carrer. En aquest cas no hi ha violència policial, no hi ha un vídeo que es faci viral ni un hashtag col·lectiu per denunciar-ho públicament. Però és l’enèsim cas de racisme a Catalunya. Per sort, són moltes les veus que ho critiquen i la notícia s’estén per tots els mitjans catalans. Segurament hi ajuda el gest del futbolista Keita Baldé, que en alguns casos acapara més titulars que la negativa dels hotels a allotjar temporers. Desplaçant el protagonisme dels afectats per aquest cas de racisme.

Donar nom i conèixer les històries particulars de cadascú permet empatitzar-hi. Si els mitjans parlen només d’un centenar de temporers per la campanya de la fruita, cada testimoni quedarà diluït sota un genèric que els invisibilitzarà. Serigne Mamadou ha aconseguit traspassar aquesta etiqueta col·lectiva i fer-se un espai als mitjans amb un vídeo que va penjar a les seves xarxes socials adreçat al líder del partit d’ultradreta VOX. Però a banda de la seva veu, n’hem sentit poques més. I en calen més.

Necessitem que els mitjans busquin i expliquin històries particulars per construir un relat col·lectiu que vagi més enllà de titulars genèrics que parlin d’hotels, temporers i futbolistes. Que els mitjans donin veu i espai a qui normalment no en té per revertir tendències informatives que perpetuen tòpics i estigmes. Necessitem que els mitjans parlin obertament de racisme no només quan les coses passin a set mil quilòmetres d’aquí.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.