De cada 10 dones que se sotmeten a un tractament de fertilitat als Països Catalans, 8 ho fan en una clínica privada. Malgrat tenir una legislació permissiva en aquest àmbit i la necessitat de combatre una natalitat cada cop més baixa, les polítiques públiques no fan prou per adreçar el problema. Això adoba el terreny al negoci privat i fa de l’Estat espanyol el líder europeu en el sector de la reproducció assistida.

Una de cada quatre dones nascudes el 1975 no tindrà fills quan arribi als 50 anys en contra de les seves pròpies expectatives i desitjos, segons un informe del Centre d’Estudis Demogràfics de la UAB del 2016. Ajornar o descartar la maternitat, més enllà del discurs patriarcal que en culpabilitza les dones, no és una decisió lliure de condicionants: respon a causes econòmiques, laborals i socials complexes.

En tot cas, les xifres són demolidores: la natalitat cau (1,2 fills per dona a l’Estat espanyol l’any 2018) i l’edat mitjana de les mares és cada cop més elevada (32 anys). A això s’hi suma que un 15% de les parelles heterosexuals en edat fèrtil a l’Estat espanyol (unes 800.000, aproximadament) no poden aconseguir una gestació de manera espontània.

Mentrestant, l’Estat espanyol és el país europeu més actiu en matèria de reproducció assistida, amb 120.000 cicles anuals, segons la Societat Europea de Reproducció Humana i Embriologia. L’any 2018, un 8% del total de nadons nascuts van ser concebuts en processos d’aquest tipus, i gairebé una quarta part es va fer en clíniques de Catalunya.

D’aquests, però, només una petita part l’assumeix actualment el sistema de salut pública. Així, un 80% de les dones amb problemes de fertilitat, sense parella o lesbianes es costegen els processos de maternitat, que oscil·len entre uns preus per cada cicle de com a mínim 1.000 euros en la inseminació artificial i 8.000 euros en la fecundació in vitro.

Als Països Catalans sota legislació espanyola hi ha un centenar de clíniques privades de reproducció assistida: 64 a Catalunya, 10 a les illes Balears i 28 al País Valencià. A l’Estat espanyol n’hi ha fins a 320, segons el Ministeri de Sanitat. L’Institut Valencià d’Infertilitat (IVI) és un dels gegants del sector, amb 65 centres arreu del món. Segons un estudi de DBK Informa, el volum de negoci de les clíniques privades de reproducció assistida va arribar el 2018 a 467 milions d’euros, un 4,9% més que l’any anterior.

És difícil determinar si el nombre de clíniques privades ha fet que la sanitat pública no hagi invertit prou a donar resposta als problemes de fertilitat, o si ha estat la desatenció de la pública que ha obert les portes a la proliferació del sector privat. En tot cas, la privatització fa que les llistes d’espera del sistema públic no siguin encara molt més elevades.

Només casos que puguin ser exitosos

Els recursos públics que es destinen a fer front a problemes de fertilitat van de la mà de certs requisits. Perquè una parella heterosexual sana menor de 35 anys sigui diagnosticada amb una disfunció reproductiva en la sanitat pública, caldrà que hagi provat de concebre un nadó sense èxit durant un temps de 6 a 12 mesos. Aleshores, des de l’ambulatori la derivaran a un hospital, on faran proves als dos membres de la parella fins a identificar-ne la causa. A partir d’aquí es podrà decidir el tractament a seguir: la inseminació artificial (a la qual poden accedir dones fins als 37 anys) o la fecundació in vitro (fins als 40).

A banda, hi ha altres requisits per a les dones que vulguin fer un tractament de fecunditat com són no tenir cap fill en comú i sa amb la parella actual, ni haver fet tres o més tractaments de fecundació in vitro sense èxit, per la pública o per la privada. També queden descartades les dones amb un diagnòstic mèdic que impossibiliti resultats satisfactoris del tractament, com pot ser una baixa reserva ovàrica (o sigui, un baix nombre d’òvuls disponibles), o bé que s’hagin sotmès anteriorment a una lligadura de trompes. Així doncs, el protocol cerca que a l’hora de fer un tractament “hi hagi possibilitats raonables d’èxit”, com ho recull la Llei sobre tècniques de reproducció humana assistida, del 2006.

Els 40 anys, una frontera qüestionada

El fet que les dones, de mitjana, cada cop siguin més grans en tenir el primer fill ha obert el debat sobre si cal modificar la limitació màxima dels 40 anys per accedir a un tractament de fertilitat. D’un quant temps ençà s’ha posat sobre la taula la necessitat de repensar els criteris des d’una perspectiva sanitària i no aparentment objectiva, com pot ser l’edat.

En aquest sentit, al desembre del 2016 les Corts Valencianes van aprovar per unanimitat, a proposta de Compromís, una proposició no de llei que instava el Consell a incloure en la cartera de serveis de la sanitat pública tractaments per a dones fins als 42 anys.

L’actual secretària autonòmica de Salut Pública de la Generalitat Valenciana, Isaura Navarro Casillas, defensava la proposició argumentant que “la limitació d’edat imposada pel Partit Popular [la Llei de reproducció assistida del 2003] suposa un gran negoci per a les empreses privades de reproducció assistida, que sí que estan oferint i donant aquest servei justament perquè les dones amb aquesta edat encara són fèrtils. La sanitat pública té l’obligació de garantir l’accés a aquestes tècniques a edats més avançades”. De moment, però, això no ha ocorregut.

A la limitació de l’edat s’hi suma el temps d’espera per ser ateses a l’hospital, que, segons les testimonis consultades, pot ser de 6 a 24 mesos. El 2018 hi havia a Catalunya 3.200 dones en llista d’espera per a una fecundació in vitro (el 2017 es van fer tan sols 914 procediments), segons va explicar la secretària general de Salut de la Generalitat, Laura Pelay, en resposta parlamentària.

La presidenta de l’associació d’àmbit estatal Xarxa Nacional d’Infèrtils, Helena Fernández, assegura que l’espera incerta de les llistes fa que les dones vagin a les clíniques privades. També són factors importants el temps que porten de procés abans no hi arriben (entre 6 i 12 mesos) i l’edat que tenen, que condiciona el percentatge d’èxit per quedar embarassades.

Fernández explica que “és normal plantar-se amb 35-38 anys sense haver pogut ser mare per circumstàncies econòmiques. Si en tens 38 i als 40 ja no pots optar a un tractament públic, el temps que necessites no el pots passar en llista d’espera”. És el que li va passar a la C., que, després d’un any esperant a la Vall d’Hebron, quan va ser el torn no va poder accedir-hi perquè feia els 40 anys uns quants mesos després.

La legislació més progressista d’Europa

L’Estat espanyol va ser un dels primers d’Europa a legislar sobre les tècniques de reproducció assistida, l’any 1988. El 2003 (el PP) i el 2006 (el PSOE) es va reformular la normativa, i es va convertir en la més progressista del continent en aquest àmbit. Entre altres coses, la nova regulació incloïa l’accés a aquestes tècniques de “dones independentment del seu estat civil i de la seva orientació sexual”; o sigui, dones solteres i parelles lesbianes. Tanmateix, aquesta mesura no es va desplegar en totes les comunitats autònomes fins al 2019.

Segons l’advocada Mireia Aznar Martín, secretària de la Secció de Dret Sanitari del Col·legi de l’Advocacia de Catalunya i sòcia del despatx d’advocats Domínguez Ventura, la llei del 2006 “va ser una evolució perquè es va ajustar als avenços científics del moment, va intentar donar resposta legal a certs dilemes ètics i també adequar-se a les realitats socials i legislatives”.

En canvi, en altres països europeus es condiciona l’accés a la reproducció assistida al fet que la dona estigui casada o tingui una parella home, a l’existència d’una causa mèdica d’esterilitat, o bé es limiten certes tècniques o la manera de realitzar-les.

El fet que la legislació espanyola sigui en comparació més permissiva ha convertit l’Estat en el receptor d’un 40% de les dones i parelles europees que viatgen a un altre país per sotmetre’s a un procés de reproducció assistida. Els tractaments fets a dones estrangeres representen un 10% del total. El doctor Agustín Ballesteros, director de l’IVI Barcelona, de l’IVI Lleida i de l’IVI Girona i antic president de la Societat Espanyola de Fertilitat, rebutja el concepte de “turisme de fertilitat”: “No venen a fer turisme: a la complexitat del procés de maternitat s’hi suma que han de fer-ho en un altre país”.

El temps dirà quins problemes legals es poden derivar de legislacions (i, per tant, drets i deures) diferents en cada país. Per exemple, la llei espanyola estableix que, en tractaments fets amb donants de semen, només podrà revelar-se la identitat d’aquest de manera molt excepcional, i en circumstàncies extraordinàries que comportin un risc per a la vida o la salut del fill, sempre que aquesta informació sigui indispensable. És possible que, en un futur, els fills engendrats a l’Estat espanyol de mares alemanyes, suïsses o daneses, països on el donant no és anònim, reclamin saber-ne la identitat? On acaben els drets dels donants i comencen els dels fills i de les filles per saber de qui van ser engendrats?

Sobre el paper sembla tot resolt, però hi ha qui veu una incongruència entre les persones engendrades mitjançant reproducció assistida i les adoptades, que sí que tenen dret a conèixer qui són els seus progenitors biològics. A l’octubre del 2018, el president del Comitè de Bioètica d’Espanya apuntava en declaracions a El Mundo la necessitat d’estudiar el tema de l’anonimat dels donants i explicava que del que es tractava era de “crear un sistema d’acompanyament i d’assessorament similar a l’adopció que permeti estudiar cada cas”.

Combatre l’estigma

A tot aquest entramat cal sumar-hi l’estigmatització social amb què s’ha vinculat la infertilitat. La doctora Ana Polo, directora del programa de reproducció assistida de la Fundació Puigverd i de l’Hospital de Sant Pau, explica que és un diagnòstic mèdic, “duríssim” de donar i de rebre, i té un impacte emocional molt important, però cal saber que “no és culpa de ningú i hi ha tractaments”.

Sovint, el que passa és que les dones se senten responsables de no haver adquirit la informació sobre el seu propi cos. No hi ajuda la normalització de casos de famoses televisives com el d’Ana Rosa Quintana, que va tenir un fill amb 48 anys, o el d’Anne Igartiburu, amb 47. La doctora Polo es mostra taxativa: “A partir dels 38 anys, encara que les dones se sentin joves, la seva fertilitat no ho és, i quedar-se embarassada pot resultar difícil”.

Algunes dones asseguren que no sabien de l’existència de la reserva ovàrica fins que van tenir un diagnòstic d’infertilitat. Els protocols sanitaris de moment no inclouen explicar-ho ni fer-ne un seguiment (per exemple, als 30 anys), un fet que podria ajudar a la planificació de la maternitat. “Et passes l’adolescència patint creient que et pots quedar embarassada en qualsevol moment i, quan et fas gran i t’hi vols quedar, no pots. Molt abans d’allò de l’arròs passat, el que necessitem és informació”, assegura la K., des de l’anonimat amb un diagnòstic de menopausa precoç.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.