«He posat TV3 per veure si estaven transmetent des de Plaça Sant Jaume [de Barcelona]. Estan fent missa. Missa. Sóc tan il·lusa, en el fons». L’escriptora i traductora Bel Olid es feia ressò d’una piulada de la dramaturga Denise Duncan. Olid hi afegia: «Hola, @tv3cat La nostra, de qui?». Per Twitter hi havia qui hi afegia que el mal afegit era que s’hi dediqués, simultàniament, l’antena de dos canals públics: TV3 i 3/24.

Com en els darrers dies, diumenge hi va haver accions contra el racisme. La mort de George Floyd ha estat la gota que ha fet vessar el got i la població afrodescendent lidera una sacsejada que ha començat als Estats Units d’Amèrica i que sembla que s’estén per diferents parts del món.

«Les Panteres Negres o Malcom X i altres grans revolucionaris afroamericans tenien clar que el racisme, com tot, és una qüestió de classe, que els negres assassinats són negres pobres de classe treballadora, també reprimits i explotats per negres rics que no pateixen ni de lluny el racisme i que són còmplices de la brutalitat policial. Va quedar demostrat amb el govern d’Obama». Es va poder escoltar diumenge des de la plaça de la Paeria de Lleida, ciutat on la mobilització pren, si és que és possible, encara més sentit per la situació precària de desenes i desenes de persones que treballen o volen treballar en la campanya de la fruita.

Dels EUA s’ha dit aquests dies que tenen un problema fundacional: han construït un país sobre els fonaments del racisme, de les desigualtats socials i les discriminacions. Primer, contra els pobles indígenes; després, esclavitzant persones preses i portades, per la força, de l’Àfrica. Dit això, nosaltres com ho portem? Òbviament, veure els mals dels altres sempre és més còmode que veure els propis. Com hem tractat i com tractem la diversitat?

I d’aquí la queixa d’Olid i de Duncan. I no és cosa de TV3, és cosa de tots, del mapa comunicatiu sencer i d’una societat determinada. Sols que TV3 sempre té més exigències per ser un mitjà públic. I era la plaça Sant Jaume el que calia cobrir diumenge en el lloc d’una missa? Potser sí que hauria estat bé una retransmissió que mostrés el cúmul d’accions fetes al llarg i ample del país.

L’esclavisme no va ser cosa d’un altre continent, no. Els nostres ‘indians’ hi van tenir molt a dir. «Anar a fer les amèriques», que se’n deia. «Els indians no es van fer rics amb botigues de vetes i fils a Camagüey o Matanzas, sinó sobre la vida -i la mort- de desenes de milers d’esclaus». Ho recorda la publicació ‘La Juanita’ de Vilanova i la Geltrú, que sentencia: «No es tracta de jutjar la història, sinó de conèixer-la. Perquè ignorant-la es cultiva només això, ignorància. I la ignorància, si una cosa fa, en un altre sentit que l’històric, és esclaus». I en temps de Covid-19, cal recordar que portant-hi epidèmies, a més. I avui es podria parlar d’altres esclavismes segurament.

Cal un extra de valentia per mostrar segons quines realitats al mateix lloc on han passat. O on, encara, passen. I això costa. Per això valen la pena treballs com ‘El cost de la fruita’ que Clara Barbal i Pablo Rogero han estrenat a La Directa a partir del llibre ‘La pell de la frontera’ de Francesc Serés. Una situació que va començar fa dècades i que denuncia des de fa tres anys la Plataforma Fruita amb Justícia Social.

No és cosa únicament d’afrodescendents, això de la falta de tracte humanament digne. Des de fa sis segles (sis!) que, aquí, tenim pendent de fer-ho amb el Poble Gitano. En aquesta llenca de terra a tocar del Mediterrani, mar d’aiguabarreig de cultures, manifestem que volem ser un poble acollidor. I no ho acabem d’aconseguir del tot.

“Sembla que els gitanos i les gitanes sols arribessin al món per ser lladres: naixent de pares lladres, criant-se amb lladres, estudiant per lladres i, finalment, sortint lladres”, explicava el dissabte 30 de maig, en el feminari virtual organitzat pel Grup de Dones de Lleida, l’activista Silvia Agüero per exemplificar l’antigitanisme institucional i la gitanofobia social.

I quan les coses no van soles, perquè les persones tenim identitats múltiples, és bo escoltar què es diu des de la interseccionalitat. L’equilibri de privilegis d’uns i altres, en una balança. Ser una persona gitana, migrant, amb una discapacitat, musulmana, LGTBIQ+, trans o de classe treballadora, per exemple, són elements de pes. I si se sumen, més. Ajuden a explicar algunes desigualtats, i algunes violències. Així ho apuntava Emilia Roig, directora executiva del Center for Intersectonal Justice de Berlín, a les jornades virtuals ‘Mirades Polièdriques a les violències de gènere‘, organitzada per la UVic-UCC i la UOC. Roig ho deia apostant que “un feminisme realment interseccional pot arribar a tothom al planeta”. I ho enquadrava entrelligant els sistemes capitalista, patriarcal i racista que s’entrellacen i dominen els nostres temps.

“Res no és irreversible i les condicions democràtiques humanistes han de regenerar-se permanentment, si no és així degeneren. La democràcia necessita recrear-se permanentment. ‘Pensar’ la barbàrie és contribuir a regenerar l’humanisme. És, doncs, resistir-s’hi”. Així acaba l’assaig del filòsof Edgar Morin ‘Cultura i barbàrie a Europa’ de 2005, traduït per Helena Alonso i Capdevila i que el 2006 va publicar Pagès Editors. Catorze anys i trobo que aquest paràgraf final és ben vigent. Doncs això: el periodisme (i els mitjans!) o es regenera o es degenera.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.