Diversos periodistes reflexionen sobre la diversitat d’origen i ètnia als mitjans. Més enllà de l’eternització de la categoria de migrant, per què fem servir l’etiqueta i amb quin objectiu? Les veus dels professionals aposten per una ampliació de la mirada amb més diversitat i compromís a les redaccions.

Més de mig milió de persones estrangeres resideixen a Catalunya, segons dades de l’Idescat de 2019 recollides a partir del padró. Amb fonts estadístiques, podem trobar dades sobre orígens, sexe, edat i percentatges demogràfics per comarques i fins i tot respecte de la població total dels països d’origen. Tot i això, encara esdevé difícil poder definir una categoria per un col·lectiu heterogeni de persones en funció de les seves diverses situacions. I el més important, la necessitem? Parlem de persones estrangeres, immigrants, racialitzades, migrants, descendents de migrants i moltes altres definicions que, en el fons, neixen de la incapacitat d’assumir una societat diversa quant a color de pell, rostre o llengua.

En un intent de reflexionar al voltant de la paraula migrant i de fins quan o de quina manera les persones han de ser categoritzades o presentades com a tal per part dels mitjans de comunicació, diverses professionals del món de la comunicació posen en dubte la categorització constant de persones amb fenotips diferents dels de les persones blanques. Els mateixos professionals constaten que, malgrat que hi hagi informació teòrica sobre migracions, racisme i diversitat, continua la tònica de perspectives blanques.

En aquest sentit, Youssef M. Ouled, periodista col·laborador d’Es Racismo, critica que els grans mitjans de comunicació, els mass media, no estableixen diferències entre persones nascudes en un altre país i persones racialitzades residents a Catalunya o l’Estat Espanyol. “Els mitjans, com a institució, tenen una idea preconfigurada de què les persones que no són blanques no són d’aquí, fet que automàticament les porti a parlar de persones migrants, independentment que hagin dut a terme un procés migratori o no”, afegeix Ouled. A més, assegura que els mitjans són creadors d’imaginaris socials i una eina d’educació social, i per tant, “trencar la lògica ‘ells/nosaltres’ hauria de formar part del codi deontològic”.

Moha Gerehou, periodista de eldiario.es, afegeix que hi ha tres escenaris principals en què les persones migrants o d’ascendència migrant, apareixen als mitjans. Per una banda, com a víctimes constants; de fronteres, de la fam o d’epidèmies. També com a botxins, delinqüents o persones que no aporten res positiu per a la societat. “Per últim”, afegeix, “les persones negres apareixem als mitjans quan som els primers a fer alguna cosa positiva, com per exemple graduar-se en una universitat”. Per això, afegeix Gerehou, “aquestes narratives treuen la responsabilitat als mitjans de comunicació d’aprofundir en per què no ha estat fins al moment que aquelles persones han assolit aquestes fites”. Amb relació a la poca perspectiva dels mitjans de comunicació respecte de l’ascensor social, també Susana Ye, periodista i autora del documental Chiñoles y Bananas, qüestiona la poca crítica per part dels mitjans de comunicació a les desigualtats socials que esdevenen manques de diversitat a les aules i el mercat laboral i hi vincula a la poca presència de persones racialitzades a les redaccions. 

El debat, però, va més enllà del fet de fer servir o no la paraula migrant i ataca directament la concepció d’una Catalunya o un Estat Espanyol blanc. Els periodistes consultats coincideixen en la necessitat d’exigir diversitat als mitjans de comunicació, no només com a testimonis o víctimes del racisme sinó en equips de producció i a les redaccions. Només així, segons Gerehou, s’assolirà una diversitat de perspectives en la feina periodística. “És fonamental que les persones migrants i racialitzades arribem a les redaccions, de la mateixa manera que el feminisme entén que les redaccions copsades per homes són una xacra, i que les dones han de ser-hi, amb nosaltres és el mateix. Cal ampliar la mira”, argumenta.

“I no és només un tema d’incloure persones migrants o racialitzades a les redaccions, hi ha d’haver una formació en antiracisme”, considera Gerehou, que aconsella seguir amb l’exemple del feminisme, que ha posat sobre la taula la formació per poder informar amb perspectiva sobre, entre altres coses, la violència masclista; “Aquesta mirada antiracista ha d’existir també als mitjans amb formació i compromís.” 

Més que el quan o el com; per què?

També Beatrice Duodu, reportera del programa Planta Baixa de TV3, reivindica la responsabilitat professional del periodisme: “hi ha una necessitat de justificar les persones que no són blanques fent referència a l’origen, el procés migratori o fins i tot l’origen dels ascendents. Cal deixar de justificar els colors de les persones i els periodistes som els encarregats d’explicar que la societat és diversa.”. Maria Bouabdellah Shaimi, membre del Canal Malaia, un nou espai mediàtic de joves youtubers, coincideix en la responsabilitat dels mitjans de comunicació i el trencament de l’imaginari blanc: “només amb persones racialitzades presentant un telenotícies o un programa en prime time, deixaran de preguntar-nos com és que parlem tan bé el català”. Shaimi critica, a més, que la condició de migrant sigui hereditària i se’ls continuï titllant de segones i terceres generacions, perquè “això és creure que Catalunya és blanca, i no és així”. El mateix afirmava el periodista Alaaddine Azzouzi, entrevistat a Vilaweb la setmana passada, que assegura que “el racisme mediàtic és espectacular” i acusa els mitjans de “deslegitimar la percepció de què hi pot haver persones catalanes negres, àrabs o asiàtiques perpetuant l’estereotip de què la condició de migrant s’hereta”.

Les diverses categories relacionades amb el procés migratori o el color de pell han estat sovint protagonistes de males praxis i discursos discriminatoris contra persones, fet que fa èmfasi en la necessitat d’aquesta formació a les redaccions. En aquest sentit, des de 2016, Mèdia.cat treballa en la recopilació de dades en l’Observatori del discurs discriminatori als mitjans, oferint una radiografia àmplia i extensa de discriminacions als mitjans de comunicació.

Un home amb mascareta en la concentració a la plaça de la Font de Tarragona per denunciar el racisme arran de la mort de Geroge Floyd als Estats Units. Foto: Mar Rovira / ACN

Un home amb mascareta en la concentració a la plaça de la Font de Tarragona per denunciar el racisme arran de la mort de Geroge Floyd als Estats Units. Foto: Mar Rovira / ACN

Sobre l’ús de la paraula migrant, cal tenir en compte diverses perspectives. D’una banda, Susana Ye assegura ser conscient que mai deixarà de ser una dona migrant de cara a la població blanca occidental i també per als mitjans de comunicació. Alhora, però, obre el debat en relació amb si és el binomi autòcton/migrant l’únic error de base. “La realitat és molt més complexa”, comenta, “és políticament correcte que se’m titlli d’espanyola, però fer-ho invisibilitza la complexitat de la meva identitat i aquí rau el problema, a moltes de nosaltres el binomi no ens representa”. Tant Beatrice Doudu com Moha Gerehou, es pregunten quan és necessari informar o no de la connotació de migrant, ja que sovint, fins i tot en contextos en què clarament no és rellevant que la persona sigui migrant, se’n fa èmfasi.

D’altra banda, però, Youssef M. Ouled identifica els diversos usos del binomi en funció del tipus d’informació que s’exposa; “quan triomfem, som persones d’aquí, no obstant això, quan es tracta de recalcar actes punibles i negatius socialment som migrants. Aquesta utilització interessada es realitza amb la finalitat d’estigmatitzar l’altre i reafirmar la innocència i correcció de l’autòcton.” Ouled assegura que el racisme és precisament això, “col·locar la diferència negativa en l’altre”, assumint com a ideal un país creat i construït com a blanc i bolcar sobre el migrant tot allò que es rebutja. La perversió, però, arriba quan aquest migrant té èxit i se l’assumeix com a autòcton en una mostra d’aclarir que “està entre nosaltres, li hem donat una oportunitat i l’hem acollit”. Aquesta reflexió de M. Ouled representa situacions com la de Mamoudu Gassama, un jove resident a França que va rescatar un nen en perill en una balconada.

De la responsabilitat a la instrumentalització

Diversos professionals consultats, com Susana Ye o Aladdin Azzouzi, asseguren haver-se vist abocats a cobrir temes migratoris o sobre racisme. Tots dos reconeixen, però,  que en un inici no haguessin pensat treballar temes com aquests. Ye assegura que cal estar alerta per evitar que s’instrumentalitzi la diversitat de la mateixa manera que ens hem de qüestionar que una persona negra sigui l’única racialitzada d’un equip o una redacció. Per la seva experiència personal, malgrat que considera que en un inici hi va haver una instrumentalització de la seva identitat, finalment ha estat una reapropiació per part seva molt conscient de la seva imatge, la seva presència i el seu cognom en considerar que començava a haver-hi un interès per la diàspora xinesa. “Abans tenia molta reticència a tractar racisme i migracions, tenia una necessitat de demostrar que podia ser bona periodista amb altres temes”.

També Azzouzi recorda que tenia altres inquietuds abans de reflexionar sobre el paper que jugava com a periodista àrab i tot i que ara considera que hi pot aportar un punt de vista necessari, reconeix que no és còmode sentir-se veu d’un col·lectiu tan i tan heterogeni. D’altra banda, Beatrice Doudu valora molt positivament una experiència professional en què se la va advertir que ser negra no implicaria cobrir temes sobre migracions: “jo no em sento quota negra al programa de televisió on treballo, però en tot cas, considero més important poder ocupar aquests espais mediàtics per traslladar discursos i normalitzar aquesta diversitat real”.

Susana Ye afegia al final de l’entrevista que un dels enfocaments que més l’interessen en l’àmbit conceptual és preguntar-se “qui no és migrant”, potser així la categoria perdria valor en si mateixa i no caldria escriure sobre l’eternització d’una etiqueta.