Chicago, una de les ciutats més segregades dels Estats Units, té un nucli urbà allargassat que ressegueix la vora del llac Michigan. Al nord, barris hipsters d’origen suec, parcs familiars i edificis tranquils; la majoria de cares, blanques. Al centre, el riu Chicago creua el loop, la zona de negocis i oficines que fa de frontera entre les dues cares de la mateixa ciutat. Camí cap al sud, primer hi trobem un breu record dels barris grec i italià. Després, Pilsen, seu de la comunitat mexicana; un barri històricament aïllat que ara lluita contra la gentrificació. Baixant, trobem Chinatown, la zona universitària i quilòmetres i quilòmetres d’allò desconegut per als blancs que s’anomena South Side. En contraposició amb la North Side, aquí s’hi veuen molt poques cares blanques. Hi viuen prop de 800.000 persones, un 93% de les quals afroamericanes. Aquí, els ingressos familiars són un terç menors que els dels barris blancs, i la proporció de graduats universitaris és 3 vegades inferior que la dels veïns del nord.

En un viatge de 40 minuts en metro, és molt fàcil apreciar com canvien de color les pells dels passatgers a mesura que pugem (o baixem) cap a l’altre extrem de la ciutat. Fa un any, de vegades per necessitat, de vegades per plaer, feia aquest recorregut de tant en tant. Em servia per recordar que la imatge d’unitat i fortalesa que projecta el país té esquerdes molt profundes. Una d’elles: la persecució i violència policial que pateixen els negres (i també els llatins) a qualsevol hora i arreu del país. Fa uns anys va ser Laquan McDonald, avui és George Floyd. Totes dues víctimes punta d’un iceberg podrit que fa anys que s’enfonsa.

La segregació de Chicago, a petita escala, la trobem també en moltes ciutats de Catalunya. Amb una diferència. Allà blancs, asiàtics, llatins i negres són considerats americans. Aquí, no els treiem mai l’etiqueta d’estrangers. Encara que faci 20 anys que viuen a Salt o hagin nascut a Granollers. La separació no només és territorial, també és mental. Ens costa d’imaginar tenir una companya de feina negra o néta de marroquins perquè hi ha milions de peus trepitjant-los el sostre de vidre.

Quan passejava pel Loop m’agradava aturar-me davant de l’estudi de televisió que el canal privat ABC tenia a peu del carrer State, ben a prop de la torre Trump. Badava una estona i mirava a través del vidre com preparaven el plató per l’informatiu. Algun dia, mentre li posaven el micròfon, la presentadora em saludava amb la mà, amb aquell somriure oxigenat que tenen els americans que surten per la tele. Era negra, d’uns 40 anys. Més tard, em feia gràcia veure-la explicant les notícies per la pantalla de casa. I sempre pensava: quan tindrem presentadors com ella a Catalunya? El mateix vaig pensar d’Omar Jimenez, el corresponsal de la CNN a qui la policia va detenir fa dues setmanes quan cobria les protestes de Minneapolis per l’assassinat de Floyd. En aquest vídeo, el periodista de TV3 Ferran Moreno va entrevistar diversos joves sobre el racisme que pateixen a Catalunya. Dos d’ells són periodistes i he tornat a preguntar-me: quan veurem presentadors com ells aquí?

Ja fa algun temps que de les facultats de periodisme en surten graduats amb pells i orígens diversos, però encara n’hi ha molt pocs que ens expliquin les notícies. A parer meu, els Estats Units no són cap referent en drets socials, però en això ens porten anys d’avantatge. Tinc ganes que -en això sí- ens emmirallem en el seu exemple i algun dia no gaire llunyà, les ràdios i les televisions siguin tan diverses com ho és el país. Està clar que el fet no fa la cosa i que, de cop, no ens despertarem un dia i el racisme haurà marxat. La injustícia fa segles que es cola per tots els racons de les nostres vides. Però, com a ciutadans, necessitem referents realistes. També en el periodisme.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.