El periodista i l’activista. O l’activista i la periodista. Es miren i es reconeixen. I s’interpel·len. I es barallen i s’emprenyen. De fet, no se suporten. De vegades, s’observen i s’esgarrifen, l’un de l’altre, l’una per l’altra. I quan hom se sent periodista i activista, o periodista o activista, activista del que sigui o pel que sigui, sovint, hom no sap què és ni cap a on va. Potser, i només potser, cal estabornir certs mites de la professió, acabar amb mantres intocables, per aportar quelcom de bo al nostre equilibri, mental i professional. Com a periodistes i com a persones. Sobretot com a persones.

La del periodisme és una professió ideològica, profundament ideològica i política. No hi ha ploma, ni micròfon ni càmera que no serveixi com a arma. Arma de la veritat, diran alguns. Arma d’una veritat, d’entre tantes -molt diverses i de vegades confrontades-, ja fa temps que hauríem d’haver convingut.

Quan topem amb el dilema, veritat o justícia, bona part de la professió es nega, sovint i amb cert cinisme entre les dents, a considerar-ho dilema: la veritat és sempre revolucionària, sempre justa, sempre transformadora en la bona direcció de qui sap cap a on o cap a què. Sí? Segur? Quina veritat? Quins fets, quins personatges, quins detalls i en quin moment? La notícia i el moment oportú. Ai las!

La veritat, diguem-ho clar, no és sempre el millor camí. I és que la veritat no és un camí, sinó més aviat una cruïlla. Una cruïlla, per cert, molt concorreguda. Cada dia, ja ho sabem i en som plenament conscients, descartem desenes de veritats per exposar-ne d’altres. Les que creiem, amb el nostre bon o mal criteri, periodístic i humà, més escaients per al moment. I agafem aquell camí i no un altre, el de l’altre.

No. El periodista no té per què col·locar-se, tothora i com a norma, per sobre de l’activista, de la persona, de l’ésser humà. Ans el contrari, l’activista, o sigui la persona, ha de saber, primerament, reconèixer-se com a tal, i després, col·locar-se, sempre que calgui i quan toqui, que és gairebé sempre, per sobre del periodista. No hi ha altra manera, si és que no s’és deïtat o s’ha perdut el cor.

De vegades, potser, millor no saber. O, almenys, millor no fer saber. Pel bé comú. O, almenys, pel que hom creu, honestament, que convé al bé comú. Ai l’honestedat! Amb un mateix, amb la família, amb el país o amb la humanitat?

Que aixequi la mà l’heroi del bon periodisme que mai ha evitat detalls disruptius, informacions incompletes, fotografies escabroses o jerarquies més o menys justificades. És clar, sempre hi ha un motiu de pes, ètic o suprem si es vol, per a fer-ho. Però no era la veritat sempre el camí? Quina veritat? La teva, la meva, la nostra o la seva? Què és la veritat? I qui n’arbitra la seva honestedat?

Periodisme, diuen, és difondre allò que algú no vol que se sàpiga; la resta és propaganda. I doncs, que no hi ha veritats que algú vol que se sàpiguen? La propaganda, de fet, també es construeix amb veritats. Especialment, la bona propaganda, com el bon periodisme.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.