Ignorar-los per no donar bola al seu discurs o confrontar-los discursivament; aquest és l’etern dilema als mitjans de comunicació sobre l’extrema dreta i els seus discursos d’odi constants. Si bé és cert que no tothom té resolt el debat, també és cert que no a tothom li preocupa aquesta discriminació in crescendo ara ja institucionalitzada de la forma més abrupta.

Però hi són. Hi són i vomiten bilis i odi dia rere dia des dels seus escons i les seves taules de debat, entre micròfons, càmeres i llibretes mentre les misèries i opressions del dia a dia es cobreixen a cop de desgràcia i amb una clara manca d’apostes constructives. És per això que moltes considerem que donar, encara més, bola a segons quins discursos no és en cap cas conciliador.

El passat 19 de maig, el Col·legi de Periodistes de Catalunya juntament amb l’Associació de Periodistes Europeus (APEC) i amb el suport de l’Oficina del Parlament Europeu de Barcelona, van organitzar una trobada telemàtica amb Jordi Buxadé. L’eurodiputat del grup dels Conservadors i Reformistes Europeus i diputat al Parlament Europeu per Vox és també membre de la comissió de Llibertats Civils, Justícia i Afers d’Interior i forma part de la delegació per a les Relacions amb els Països del Magreb i la Unió del Magreb Àrab i de l’Assemblea Parlamentària de la Unió pel Mediterrani. També és membre suplent de la comissió d’Afers Jurídics i de la comissió d’Afers Constitucionals i participava de la trobada en conversa sobre les prioritats per la IX legislatura que va ser moderada per Rafa Gimena, vicedegà i president de la demarcació de Lleida del Col·legi de Periodistes.

L’anunci de la trobada va encendre les xarxes socials i diversos periodistes col·legiats s’hi van posar en contacte a través de correus i trucades demanant explicacions en relació amb el fet que el Col·legi de Periodistes de Catalunya donés un espai a VOX, entenent que així es legitimava el seu discurs i es normalitzava la seva presència. La resposta per molts va ser la mateixa, tant per correu com per telèfon. I com era d’esperar, l’argument principal va consistir en una oda a la llibertat d’expressió: “com a periodistes, respectant les valoracions personals, enteneu que no podem excloure grups que tenen representació i han estat escollits democràticament”, i continuava, “entenem que fer el contrari, podria vulnerar el dret a la llibertat d’expressió”.

Com era d’esperar, a molts i moltes professionals la resposta no els va servir, i alguns d’ells van acabar demanant la baixa del Col·legi de Periodistes de Catalunya amb més o menys pena, però amb quelcom en comú; no serem altaveu de l’extrema dreta i no ens sentim part d’un col·legi que ho pretén. Una de les coses que també va ferir alguns (ara ex) col·legiats és el fet que ningú no es plantegés demanar-ho entre la base social, que tot i sabent que seria un tema espinós, no es valorés fer un debat col·lectiu i que poguessin ser els mateixos col·legiats i col·legiades qui poguessin compartir dubtes i estratègies per decidir si dur, o no, a terme la trobada.

La llibertat d’expressió no prima quan es vulneren els drets fonamentals de les persones, com passa constantment amb VOX, no només amb les propostes polítiques sinó senzillament amb els seus posicionaments i declaracions. És per això que moltes professionals del periodisme i la comunicació considerem imprescindible recuperar el bell i vell lema dels moviments socials que assegura que amb el feixisme no hi ha diàleg ni debat, al feixisme se’l combat. I sí, també des dels mitjans de comunicació, també des de televisions, redaccions, estudis i diaris. Reivindicant la vida a cada reportatge i a cada breu i no organitzant faristols de difusió.

Observatoris de discursos discriminatoris, reportatges sobre diversitat, investigacions en clau de gènere, noves mirades i perspectives… Arreu de Catalunya i la resta de l’Estat trobem centenars de propostes interessants sobre cohesió, inclusió, drets i llibertats i som també centenars les que apostem per una altra manera d’abordar els discursos de l’odi. És per això, que trobades com les de Buxadé impacten tant en aquesta base del col·legi, perquè no només no s’estan fent visibles les feines de tantes i tantes companyes sinó que es prefereix tirar de discurs oficial, representativitat parlamentària i au, com si ens haguéssim deslliurat de qualsevol responsabilitat social.

Ni en nom de la llibertat d’expressió ni de qualsevol altre sant podem empassar-nos tant de racisme, misogínia i homofòbia si realment considerem que la nostra professió és (o pretén ser) un pilar bàsic de qualsevol societat lliure i que vol ser també una eina de cohesió social i de respecte.

Malgrat tot, algunes vivim amb certa pena no tenir un col·legi que ens representi, que actuï contra la violència envers els periodistes i que vetlli per l’exercici de la professió però que alhora sigui conscient que el periodisme és una eina de transformació social i actuï en conseqüència no donant cap espai al feixisme.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.