Diu Irene Vallejo en el seu deliciós El infinito en un junco, que explica milers d’aventures sobre la invenció dels llibres en el món antic, que els grecs sempre van tenir fama de xerraires i d’amants dels pleits i que els seus herois no eren guerrers musculosos i amb pocs dits de cervell, i que fins i tot aquesta fama de fotre la xapa abans de qualsevol batalla els va portar a algunes derrotes perquè ja estaven cansats abans de començar. En aquell temps, com ara, qui més cridava, el més pesat o el més mediàtic, era el que ara anomenaríem un expert, i Aristòfanes aporta el nom de Filocleó, un autèntic ionqui dels judicis de valor, en paraules de la Vallejo.

Em ve al cap aquest passatge quan al diari aquest cap de setmana llegeixo que un informe impulsat i compartit per La Vanguardia, La Stampa, The Guardian, Le Monde i Süddeutsche Zeitung ha arribat a la conclusió que no importa massa el que diguin aquests experts o els cops que apareguin per la tele, que la gent els continua veient com uns xitxarel·los a sou o a quota de partit, en una versió poc evolucionada de l’homo cunyadensis. Només el 35% dels ciutadans europeus que han respost l’enquesta en què es basa l’informe creuen que la feina que han fet els experts en la pandèmia ha aportat alguna cosa.

Quina responsabilitat, però, hi tenim els periodistes? Doncs molta, com sempre: la confiança cega en els últims anys en llistes d’experts que han actuat com a nou subterfugi per evitar de nou que ens dediquem a la feina per la qual ens paguen: buscar notícies. Com que era tan difícil buscar What, ens hem refugiat en la xerrameca del Why. No només hem aprimat les pàgines de les seccions dels diaris i hem engreixat les d’opinió o de debat, sinó que en l’espai d’estricta d’informació hem abocat carretades d’experts obrint cada dia una doble pàgina, i p’alante. “Obrim el debat!”, se sent en algunes redaccions. “Busquem experts”, crida algun cap de secció. Excuses.

No m’estranya gens que en aquest context arribi Quim Monzó i digui que adéu-siau, que ja us ho fareu, que guardo la cadira de seient elevat que em permetia escriure gairebé de peu, com aquells grecs que elucubraven en actitud peripatètica per l’àgora amb un cert nivell. I cada vegada és més difícil obrir el diari per la pàgina d’aquests xerraires i trobar saviesa, primer perquè deu ser difícil tenir alguna cosa intel·ligent a dir cada dia, segon perquè les quotes s’han imposat a la recerca, tercer perquè no a tothom li és fàcil o li agrada escriure, i quart perquè ja ningú no llegeix diaris.

No sé quin és el camí de retorn a aquesta vida intel·ligent en els diaris, de nous What a les pàgines d’informació i de xerraires doctes a les pàgines d’opinió, tot ben separadet, però torno a tirar de Vallejo en un altre passatge quan explica que les primeres biblioteques populars estaven vinculades a gimnasos. En aquella època, els gimnasos s’havien convertit en centres d’educació, amb sales de lectura i auditoris per fer conferències. Almenys a Atenes el gymnasium local tenia una biblioteca. Potser aquest seria el camí de la recuperació social: enviar els nostres intel·lectuals a barrejar-se amb el populatxo que fa músculs, i tots en sortiríem guanyant, fins i tot potser hi trobàvem alguna notícia exclusiva.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.