El virus de la desinformació ha trobat un clima procliu per a la seva propagació durant la pandèmia de la Covid-19. Si bé és cert que les falsedats, com ara les que fan referència a tractaments alternatius al càncer sense cap base científica, les que rebutgen l’ús de vacunes per la seva suposada ineficàcia i efectes secundaris o les que asseguren que la Terra és plana, sempre han circulat a través de les xarxes socials, també ho és que el coronavirus n’ha portat de noves, ja sigui per justificar el seu origen, atenuar la seva expansió o trobar-hi un remei.

Un equip liderat per l’investigador i professor de Periodisme de la Universitat de Navarra Ramón Salaverría Aliaga (Burgos, 1970), ha capturat tots els rumors identificats per les tres plataformes de verificació acreditades a Espanya (Maldito Bulo, Newstral i EFE Verifica) durant el primer mes de l’estat d’alarma decretat pel govern. L’entrevistem per conèixer les tipologies d’informació falsa que circulen a les xarxes socials i a internet, qui les elabora i amb quina intencionalitat, i com es poden combatre, tant des del Periodisme com des de les administracions, les empreses tecnològiques i la responsabilitat individual.

La desinformació a través de les xarxes socials ja hi era abans de la pandèmia i seguirà un cop l’haguem superat. De fet, l’equip que lideres, integrat per investigadors de la Universitat de Navarra i del Centre Nacional de Supercomputació de Barcelona, acaba de rebre un ajut de la Fundació BBVA per investigar durant els propers dos anys com es difonen a internet les notícies falses sobre salut. Comencem parlant-ne de les tipologies?

En primer lloc, abans d’entrar en les tipologies, vam voler definir què és la desinformació, doncs és un terme que condueix a confusió i tampoc no hi havia un consens científic. Definim el rumor com a qualsevol contingut fals amb aparença vertadera que es difon per qualsevol canal amb la intenció deliberada d’enganyar la ciutadania. Fixa’t que diem contingut fals, i no notícia falsa, perquè pensem que la primera falsedat del terme fake news és el seu propi nom. Hem detectat quatre tipologies: la broma, la descontextualització, la falsedat i l’engany.

I heu trobat que algunes són més perjudicials per a la democràcia que altres.

Els continguts falsos són més greus, és a dir, més dolosos i, fins i tot, punibles, com més gran és el nivell de falsedat. Les bromes són un contingut fals que es difon per generar paròdia, però no són punibles. En segon lloc, l’exageració surt d’un fet real però amb un afegitó de detalls que el deformen. Aquest és un tipus de contingut que fan servir amb freqüència els polítics. Després hi ha la descontextualització, que parteix també d’un fet real, però en aquest cas es presenta en un context que no és el que li correspon. Això és molt comú trobar-ho en format fotografia o vídeo. Finalment, trobem l’engany: fabricar una falsedat amb la intenció d’enganyar.

L’engany seria la tipologia de desinformació més nociva per a la democràcia?

L’engany es fabrica amb la intenció de manipular. Les plataformes de verificació, com ara Maldito Bulo, Newtral i EFE Verifica, presten més atenció a l’engany, després a les descontextualitzacions i exageracions, i de manera molt ocasional a les bromes. De la mateixa manera que els mitjans de comunicació tradicionals apliquen els criteris de noticiabilitat per seleccionar i jerarquitzar la informació, en aquestes plataformes regeix quelcom equivalent, que les porta intuïtivament a prestar més atenció als rumors més greus.

Al principi de la pandèmia, alguns estudis afirmaven que els continguts falsos no serien un problema perquè la informació científica, considerada objectiva, es verifica amb més facilitat que la informació política, per exemple, on la interpretació de l’individu juga un paper important. L’estudi que has liderat demostra que no és així.

L’estudi divideix els rumors en tres temes principals: Ciència i Salut, Política i Govern, i altres (per exemple, seguretat ciutadana, marques comercials, confinament, educació…). Aquestes tres categories es van distribuir de forma força homogènia: aproximadament vam trobar un terç de cada categoria. I aquesta variable relacionada amb l’origen dels rumors va donar resultats interessants. Els rumors vinculats a Ciència i Salut tenen un origen internacional; els de Política i Govern són nacionals; i els que trobem a d’altres són locals.

I això a què respon?

Atribuir fonts internacionals a rumors sobre el virus fa més difícil verificar la informació. Tu pots citar un estudi científic de la Universitat de Hopkins i arribar fins a l’origen d’aquest document és més complicat que si menciones una Universitat espanyola. Els creadors de rumors van aplicar aquesta estratègia en el seu procediment. Els rumors vinculats a la gestió política, en canvi, juguen en la batalla ideològica. Aquí la pandèmia ha servit per donar continuïtat a una batalla prèvia i que durarà un cop superat el virus. Diria més: els rumors de caire polític augmentaran ara que la pandèmia ha estat superada i la preocupació se centra en la crisi socio-econòmica.

I qui crea aquests rumors? Els cuinen els mateixos partits polítics?

Ens hem centrat en una anàlisi de continguts, de manera que no hem entrat en estudiar qui els fabrica, però estan en tot l’espectre polític, tant a la dreta com a l’esquerra. Com més extremista és el partit, més possibilitat de difondre rumors. En l’estudi n’hem detectat i assenyalat falsedats per part del portaveu d’Unidas Podemos al Congrés dels Diputats, Pablo Echenique, com de la diputada del Partit Popular, Cayetana Álvarez de Toledo, passant pel mateix president del govern espanyol Pedro Sánchez.

Falsedats que tenen la intenció d’enganyar la ciutadania?

Això no ho sabem i aquí radica el problema: nosaltres no podem jutjar les seves intencions. No sabem si és una relliscada o quelcom totalment orquestrat per part d’aquests líders polítics. Però tant si és una cosa com l’altra, a hores d’ara, els polítics ja són molt conscients que hi ha un conjunt d’usuaris que amplificaran aquest missatge. Per tant, hi ha una tendència a què el polític de torn llança el missatge i uns quants usuaris perfectament organitzats reaccionen per generar un cert ressò ideològic.

Ramón Salaverría en una foto d'arxiu. Foto: Fernando Mucci

Ramón Salaverría en una foto d’arxiu. Foto: Fernando Mucci

Respecte els canals pels quals circula la desinformació, n’heu detectat els principals: WhatsApp seria on més falsedats s’observen, seguit de Twitter i, a més distància, Facebook, YouTube i Instagram. Això lliga perfectament amb els estudis que assenyalen que les mentides són desmentides ràpidament a les xarxes socials per altres usuaris, mentre que això no és possible en un canal de missatgeria instantània. Heu corroborat aquesta hipòtesi?

Ens referim a WhatsApp com una xarxa social tancada, en detriment a la resta de xarxes socials obertes. A Twitter, els usuaris recriminen un usuari si detecten una mentida. En canvi, WhatsApp és un terreny ideal per escampar falsedats: és un canal intergeneracional, on molts usuaris no tenen una alfabetització mediàtica avançada i on no hi ha possibilitat de recriminació. I, a més, i això és important, el fet de tenir un vincle amb la resta de persones del grup, ja sigui familiar o d’amistat, fa difícil assenyalar a algú com a promotor d’un contingut fals. Sembla que no assenyalis el contingut, sinó la persona. Els creadors de rumors juguen amb això.

Qui és més procliu a empassar-se un rumor?

A escala internacional els estudis diuen que la gent més gran que té una alfabetització mediàtica més limitada, acostumada a rebre la informació filtrada a través dels periodistes, és la més procliu a creure la desinformació. La gent de menys edat, entre els 30 i els 60, és més escèptica i mira de contrastar la informació que rep.

Quin paper pot jugar l’administració per combatre la desinformació sense atacar la llibertat d’expressió?

El més important és l’educació mediàtica, i diria que les administracions no són conscients de la seva importància. El focus està en l’alfabetització digital, des d’un punt de vista simplement instrumental, però no es treballa en què la gent sàpiga lidiar amb els continguts que circulen dins d’aquestes plataformes, que és on rau el problema. Les administracions haurien de fomentar l’educació mediàtica en tota l’etapa educativa.

Com pot combatre la desinformació la ciutadania?

Hi ha plataformes més víriques que d’altres. Els sistemes de missatgeria són espais especialment contaminats de desinformació. Per tant, la ciutadania hauria d’anar amb més cautela quan consumeix informació en aquests canals. Les xarxes socials, on hi ha un escrutini públic, són espais potser una mica millors, però també cal anar amb cura. I les fonts professionals, com ara els mitjans de comunicació o les fonts d’informació primària, són els espais més segurs. Fins i tot dins d’aquest apartat, n’hi ha mitjans més dignes de crèdit que d’altres. El problema és que la gent acostuma a associar mitjà digne de crèdit amb afinitat ideològica. I atorga credibilitat al mitjà en funció de si la línia de pensament es correspon amb la seva. I això cal corregir-lo a través de l’alfabetització mediàtica.

Algun altre consell per combatre la desinformació com a ciutadans?

Caldria verificar les fonts i contrastar-les. És un hàbit entre els professionals de la informació, però no ho és entre la ciutadania. I això és una cosa que afecta principalment els joves, que no tenen criteris per discernir entre fonts que són dignes de crèdit d’altres que no ho són. Això també ho assoliríem amb educació mediàtica.

Les empreses tecnològiques van fer un canvi de discurs l’any 2016, durant la campanya electoral que va portar Donald Trump a la presidència dels EUA. Fins llavors, es definien com a simples canals de distribució de continguts. A partir d’aquell moment, van assumir la seva responsabilitat editorial. Quin paper tenen en l’auge de la desinformació?

Hi ha un aspecte comercial de la informació on entren les plataformes. Durant molts anys les empreses tecnològiques no van voler saber res sobre si la informació que circulava en els seus canals era certa o falsa. I aquí rau precisament la principal diferència entre els mitjans de comunicació i les plataformes tecnològiques. És més, si els continguts falsos es compartien més, millor. Eren els més recomanats. Des de 2016, per una qüestió reputacional, això canvia: com que els continguts falsos embruten la marca, fan malbé el negoci, miren de limitar-los. Però sense especial interès: el seu model de negoci se centra encara en l’engagement, és a dir, en què els usuaris comparteixin aquests continguts.

Tot plegat pot ser avantatjós pel Periodisme, que resulta més necessari que mai en l’actual context. Quin paper li correspon?

La ciutadania té uns drets que no s’estan complint –accés a una informació veraç i contrastada– i és aquí on el Periodisme s’ha de reivindicar. No ha de respondre a interessos polítics, ni comercials, sinó de la ciutadania. Des d’aquest punt de vista soc positiu amb aquest fenomen de la desinformació perquè reivindica les fonts d’informació professionals i ben filtrades per oferir el dret a la informació de la ciutadania.

Ramón Salaverría en una foto d'arxiu. Foto: Fernando Mucci

Ramón Salaverría en una foto d’arxiu. Foto: Fernando Mucci

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.