Ja us dic jo que per a moltes de les que vivim a territori, és a dir, a qualsevol lloc que no sigui a Barcelona, s’hauran acabat moltes de les reunions presencials a la capital, que ens costen temps i diners, i que hem après a substituir per reunions telemàtiques igual o més productives. Fins aquí bé. Un gran invent, això del teletreball.

Llàstima que, ni les empreses ni la societat, estem preparades encara per gestionar això que en diem teletreball, però que en realitat ha estat treball a distància. Es podria dir que hem passat de zero a cent d’un dia per l’altre, amb les tensions i conseqüències que això genera. Gran part de les tasques de la nostra professió es poden fer a casa, però molts dels avantatges que sempre hem defensat per a fer-ho, s’han esvaït, a causa, sobretot, de la força major, la poca formació i recursos per teletreballar i la dificultat per conciliar treball i vida. Perquè justament hem passat de zero a cent en el moment extraordinari en què escoles i centres de gent gran han hagut de tancar, caient el pes de les cures, sobretot, sobre les dones.

El teletreball deixa de ser bo quan és imposat i poc organitzat, quan genera pressió a les persones per complir terminis, objectius i horaris. I sobretot deixa de ser bo quan fomenta les desigualtats, quan no tothom té el mateix accés o possibilitats. No totes les feines es poden fer des de casa, però tampoc totes les cases estan preparades per fer-hi feina. Ens hem adonat que existeix una gran fractura digital. Llegia a l’última edició d’El Salto que hi ha persones que fins i tot han hagut d’agafar una excedència perquè la connexió a casa seva no era prou bona.

El mateix ens passa a les zones rurals. El risc de desconnexió a cada reunió virtual (el triple de les que fèiem abans), era evident i angoixant. Tant, que en la cobertura comunicativa d’alguns esdeveniments virtuals, en el meu cas, em vaig saltar el confinament a la recerca d’una connexió més segura i potent i vaig passar de teletreballar a teletreballar des de casa els altres.

Diuen que també s’han allargat les jornades dues hores diàries. I és que totes les expertes asseguren que el gran problema és la disponibilitat absoluta. El teletreball hauria de generar flexibilitat, que no vol dir treballar a totes hores o ser present virtualment, encara que s’estigui malalta. I també aïlla física i socialment, ens fa trobar a faltar el suport de les companyes de feina en el dia a dia, i dificulta l’organització entre treballadores, així com el contacte amb les representants sindicals, si n’hi ha.

És obvi que el teletreball (que els periodistes coneixem de fa temps) és una opció positiva, però també s’ha fet palès que calen mesures per superar tot això. Permet estructures més horitzontals i menys jeràrquiques, però s’han de regular els horaris i el dret a la desconnexió. Les empreses s’han de fer càrrec del material per teletreballar i cal tenir en compte els riscos laborals a casa. Quantes ens hem destrossat l’esquena treballant en una cadira de menjador?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.