Diverses veus mediàtiques localitzades en certs entorns dels mitjans digitals i amb gran presència a les xarxes socials han generat en la darrera setmana un nou debat sobre la crítica i l’escarni a Twitter i altres comunitats digitals. Bé, ‘generar’ és una paraula massa forta. Es tracta d’un nou episodi d’importació de polèmiques prefabricades per espais mediàtics de l’extrema dreta americana. Se n’ha volgut, fins i tot, traduir el nom: La cultura de la cancel·lació — el que surt en inserir a un traductor automàtic cancel culture–, el nom popular que rep el fenomen pel qual ploren els principals caps visibles de l’alt right mediàtica als Estats Units.

La manca d’originalitat d’aquestes veus — no oblidem, veus amb tribunes, ben presents i amplificades — pel que fa a les formes del debat ho és també en els objectius: els nostres objectes d’estudi s’eleven com a garants de la llibertat d’expressió i la incorrecció política enfront de la nova amenaça pel vers lliure: la dictadura progre. No en va un dels exemples de la vella guàrdia de professionals de l’escriptura amb molta presència i molt poques ganes de fiscalització, Mario Vargas Llosa, va arribar a dir que ‘el feminisme és l’amenaça més gran per la literatura en l’actualitat’. El nou perill es materialitza, doncs, en ser cancel·lat.

El terme ve a proposar que, quan es fa públic que una persona, normalment un home, amb certa notorietat i capital social ha tingut comportaments sistemàticament abusius, l’eina més útil a l’hora de combatre el corporativisme i el tancament al voltant de la seva figura — precisament per la notorietat i el capital social — és l’escarni públic i, posteriorment, la indiferència. És a dir, fer molt públic que la persona en qüestió ha comès aquests abusos i guanyar el relat social i mediàtic per forçar que es prenguin mesures contra ell que no s’haurien pres només amb una denúncia pública. Val a dir que això no funciona sempre — o gairebé mai. Alguns dels favorits dels nostres columnistes, com Polanski o Louis CK, han demostrat que aquell conte que deia que el feminisme pot arruïnar la vida d’un home per ser denunciat és això, un conte, fins i tot quan la denuncia és certa.

Aquests personatges, però, s’han dedicat a estirar el terme. Cancel·lar ja no vol dir aconseguir que et facin fora de la teva professió, que perdis el teu capital social i hagis de fer un pas al costat. En el seu discurs, la cancel·lació és qualsevol mena de crítica, de comentari públic contrari a les opinions o posicions que expressen en les seves, un cop més, extremadament públiques tribunes mediàtiques. Segons aquestes figures, les xarxes es dediquen a silenciar qualsevol opinió que es desviï de les postures ‘oficials’, s’entén, les dels progres. La tàctica és la d’adherir-se als aspectes formals de la seva llibertat d’expressió — tinc dret a dir el que vulgui, em voleu censurar — per defugir els aspectes discursius del debat. El fons, vaja. Les opinions reaccionàries són vàlides perquè cap opinió no ha de ser-ho i, en tant que vàlides, pensen, les seves opinions no han de ser discutides.

La postura parteix, a més, d’una posició de privilegi fins fa ben poc inqüestionable. Qui tenia una tribuna en un diari podia, com a molt, rebre cartes al director, o bé articles de resposta que es publicaven en el més profund de les pàgines centrals. Un dels escassos aspectes democratitzadors de les xarxes socials, però, és poder dir amb tota tranquil·litat a un columnista que és un fatxa i un masclista, per exemple. I aquest nou accés, tot i no qüestionar efectivament aquest privilegi de qui té espais mediàtics — al cap i a la fi, per molt que plorin, aquests individus conserven la seva columna diària — sí que es fa palès que es tracta d’una relació de poder completament fictícia: queda clar que les opinions des de la tribuna no són necessàriament més respectables que les que es llencen des del galliner, cosa que suposa un atac als fonaments de molts egos mediàtics.

La qüestió que se’ns planteja, doncs, és doble. Per una banda, hem de preguntar què hem fet malament perquè tants i tants homes amb aquest privilegi, el de la tribuna, el facin servir per a fer anar discursos casposos i reaccionaris — o si és, de fet, la tribuna la que els alimenta. Per altra banda, hem de pensar com volem que els nostres mitjans actuïn al respecte. Una qüestió de debat en el sector en els últims temps ha estat la fiscalització de les empreses periodístiques per part del seu entorn social — quelcom que fa, si em permeteu, un espai com Mèdia.cat de manera molt valuosa. Si hem entès que les informacions i les opinions que es publiquen en els nostres espais mediàtics tenen un efecte sobre el seu entorn social — són, o som, eines de construcció social de la realitat — llavors també hem d’entendre que, en una societat democràtica, no poden ser els  tòtems intocables que havien estat i que aspiren a ser, o a tornar a ser. I si en aquest procés de crítica s’ha de fer plorar un parell d’opinadors — el que escriu inclòs, per descomptat — o d’altres figures que es creien inviolables, doncs miri, cancel·lem.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.