“Avui, rellegir un diari de l’ahir, és refer el viure dels avantpassats amb totes les seves grandeses i mesquineses”. “L’aparició de la premsa ha facilitat molt la tasca dels historiadors”. Són dues frases escrites per Romà Sol i Carme Torres. Junts van conformar, fins fa una dècada, un tàndem inigualable per a la divulgació històrica, sobretot la relacionada amb la premsa.

“Les col·leccions que es conserven en les hemeroteques, cobertes sovint més de pols que de consultes, reflecteixen la vida ciutadana i són una mena d’actes notarials del temps”. Ho deia una parella que va conformar-ne una, de col·lecció, cabdal. Sortosament el Fons Sol-Torres, llegat per ells mateixos a la Universitat de Lleida temps abans de morir, té documents digitalitzats i consultables en línia.

A la dècada dels noranta del segle passat, el Nou Diari de Lleida, de pocs anys de durada, va tenir l’encert de fer una mena d’agenda de mida llibreta titulada ‘La premsa de Lleida dia a dia’ on la parella sense parió divulgava curiositats històriques.

Tornant a la frase que encapçala l’article -que com les altres són extretes, precisament, del pròleg de presentació que en van fer-, em pregunto: quan els nostres descendents vulguin refer el viure dels seus avantpassats amb totes les seves grandeses i mesquineses, què hi trobaran?

Mentrestant, se m’acudeix fullejar de la biblioteca familiar el llibre ‘Autopista’ que l’humorista Jaume Perich va publicar en castellà als anys setanta del segle passat amb Ediciones de Bolsillo. Perich és atemporal, sembla sempre vigent, com ens recorda el perfil de tribut de Twitter. Entre frases enginyoses encapçalades per un curt títol d’una o poques paraules també hi cola vinyetes. Hi dedica alguna crítica al sector del periodisme i de la propietat dels mitjans. M’aturo en un dibuix, que veig que casualment també ha recordat el perfil de Twitter, que en català faria: “Hola!… Perdoni, el seu diari que és independent polític o independent econòmic?”.

I mirant-me’l penso en el rum-rum, en el malestar, que hi ha en determinats despatxos de mitjans de comunicació de Lleida des de fa un any. Neguit que focalitzen en el Palau de la Paeria. Les passades eleccions municipals van provocar un relleu després de vora quaranta anys del mateix partit al govern, amb les seues dinàmiques instaurades. I si fem cas de les dades aportades mesos després per l’actual equip de govern municipal, s’han trobat un ajuntament que deu 175 milions d’euros.

Dit d’una altra manera, deuríem 1.273 euros cada habitant. Això ha suposat, a banda del canvi de plantejaments i prioritats, una reducció en partides pressupostàries. I el sector dels mitjans de comunicació també se n’ha vist afectat amb una reducció d’ajuts econòmics. Crec que seria bo poder-ne parlar, d’aquest assumpte, obertament: del que es feia, de com s’ha plantejat de fer ara i del que s’hauria de fer en un futur. Si el periodisme hi és per posar llums i taquígrafs, també és bo que també hi siguin en allò que el pot afectar.

A ‘La premsa de Lleida dia a dia’ hi ha un fragment de divulgació titulat ‘El perquè de tants diaris’ en el qual Romà Sol i Carme Torres pregunten: “D’on surt tanta premsa? Com és possible que una ciutat que no arribava als vint mil habitants [a principis del segle XX, el 2019 va acabar amb 138.956] es donés a llum tantes publicacions i, fins i tot, arribessin a sortir sis diaris que es disputaven cada matí les preferències dels lleidatans?”.

Els dos historiadors apunten dues causes principals: “d’una banda, el voluntarisme d’uns quants que senten la necessitat de posar al paper i donar a conèixer el que volen i el que pensen; i d’altra, els cabassets amb monedes d’or dels capdavanters que financen encantats les despeses que fan falta”. “És una premsa apassionada i de lluita”, que reblen: “és la seva creu”. La seua ‘cara’ seria “l’afany de superació cultural”, “els periòdics tenen un elevat to de qualitat literària”. “Pensi’s que encara que eren fets per gent que no eren veritables periodistes, sí [que] eren humanistes, i abocaven en les pàgines dels diaris tot el seu cor i tot el seu saber, la qual cosa fa que siguin avui l’arxiu on s’aixopluguen els primers estudis històrics, la producció poètica i literària dels nostres escriptors, i el pensament polític dels capdavanters”.

Al cap i a la fi, no hi deixa d’haver l’etern problema al voltant del model econòmic: com fer sustentar un mitjà de comunicació lliure, o -acceptem-ho- el més lliure possible. I vés que la fórmula segurament no passi per la confiança i el deixar fer d’una audiència crítica i compromesa, també a l’hora de pagar.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.