El mataroní Alaaddine Azzouzi té vint anys i al setembre començarà el tercer curs de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Compagina la seva formació universitària amb l’activisme antiracista, i en el terreny del periodisme, tot i la seva joventut, va obrint camí. A les redaccions catalanes no coneix referents com ell, fill de pares marroquins, i sent la pressió que se’l consideri representant de tota una comunitat. També insisteix en el fet que com a periodista pot parlar d’alguna cosa més que de racisme. Ha escrit a la Directa, Mirall, Sàpiens i aquest estiu és redactor en pràctiques a Vilaweb.

Què et va portar a estudiar periodisme?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Vaig estudiar el batxillerat científic. Casa meva és una casa humil, de pares migrats, i volien que em guanyés la vida amb alguna cosa més o menys segura. Per això em vaig apuntar a enginyeria biomèdica a la Universitat Politècnica de Catalunya, però vaig veure que allò no m’agradava. Vaig estar un any pensant en què podia fer i em va sortir la vocació pel periodisme. Els meus pares al principi no s’ho van prendre gaire bé, perquè em deien que s’havien deixat la pell per poder viure més o menys bé, i jo me n’anava a un dels oficis més precaris, però en veure la meva vocació i que ara per sort la cosa m’està anant prou bé, estan contents.

Creus que el periodisme és útil per transformar allò que no t’agrada del món que t’envolta?

Sí, però deixa’m dir-te que jo mai m’havia plantejat fer periodisme social, i menys sobre racisme. A mi m’agrada molt el futbol i volia fer periodisme esportiu, però el fet és que les persones d’origen migrant aquí tenen les feines més precàries, i jo tenia un privilegi, que era estar estudiant a la universitat. Llavors vaig pensar que, amb tota la discriminació que existeix, havia d’aprofitar aquest privilegi per formar-me en periodisme i transformar-lo. Extreure tot el racisme que hi ha als mitjans és una motivació per mi.

Llavors sí que creus que el periodisme pot ser transformador.

De fet, abans d’entrar a la facultat i estar dins dels mitjans l’infravalorava molt, però el periodisme és una eina de transformació social molt forta. Per exemple, quan TV3 va fer un reportatge sobre els empadronaments sense domicili fix tres ajuntaments de sobte van començar a aplicar la normativa com tocava. El periodisme és molt poderós.

Però també poderós en un sentit negatiu?

Clar, també hi ha mitjans que es dediquen a assenyalar centres de menors, o pisos de joves extutelats, i a partir d’aquí l’ultradreta ataca. Cal ser molt responsable, sinó això pot acabar molt malament.

Potser hi ha mitjans malintencionats, però altres segurament reprodueixen dinàmiques racistes o discriminatòries sense ser-ne conscients.

Hi ha el racisme més directe, com pot ser utilitzar la paraula ‘raça’, però hi ha un racisme implícit, que no es veu tant però és igual de dur. Per exemple, el simple fet que tota la gent dels mitjans sigui blanca ja és racisme. Al final tots els mitjans són racistes, siguin la Directa o elDiario.es o siguin l’ABC o La Razón. En diferents graus i amb tots els matisos, però tots reprodueixen conductes o estereotips racistes.

Trobes que la clau és incorporar diversitat a les redacccions?

No és la clau però sí que és molt important. Ara que començo en el món del periodisme em sento com qui se’n va de viatge a un país nou, perquè sembla que és cosa només de blancs. Jo he hagut d’inspirar-me en periodistes de França, com Taha Bouhafs i Sihame Assbague, perquè aquí no tinc referents. Aquí penso en el Youssef Ouled, o en el Moha Geherou a elDiario.es, però poc més. Llegeixo premsa de França perquè és en els fills de migrants marroquins o argelins en qui em puc emmirallar de veritat. Però falten referents no només en el periodisme. En l’àmbit acadèmic, vaig tenir un profe gambià que va ser un dels meus referents de la infància. Anàvem al menjador i ell no menjava porc, igual que jo. Era el meu únic referent. Després a la universitat no he tingut professors que em facin dir: puc ser com aquesta persona.

Per què diries que encara avui tenim aquesta manca de diversitat en els mitjans?

D’una banda per totes les barreres d’exclusió en l’itinerari educatiu per arribar als estudis superiors, i també per culpa dels propis mitjans, perquè potser no cal una formació en periodisme per fer de periodista, o almenys per fer un article d’opinió. En l’elecció dels experts per cobrir un tema ja hi ha aquesta exclusió; hi ha un munt de metges que no són blancs, però sempre sortirà un metge blanc a parlar de la Covid-19.

Fa uns mesos publicaves un reportatge a la Directa sobre menors que havien migrat sols. Creus que abordes el tema des d’una perspectiva diferent a la d’un periodista blanc o que no tingui família del Marroc?

Jo crec que una persona blanca pot fer bé la feina amb perspectiva ètnica, però sí que és veritat que la consciència antiracista que puc tenir jo em fa ser molt curós amb alguns aspectes. Per exemple en aquell reportatge vaig intentar que totes les fonts, a més de la paritat, fossin migrants o racialitzades, perquè estic fart que els blancs expliquin les històries de la gent migrada o racialitzada. És com si les històries de les dones les expliquessin sempre els homes. Em genera molta ràbia, i sobretot als espais d’opinió. És odiós perquè a les tertúlies hi ha un munt de gent que diries: “Què saps tu d’un temporer? O del top manta? Tu que has viscut bé tota la vida…”. Està opinant gent que no sap què és la realitat social, que no ha viscut cap d’aquestes situacions.

Hi haurà qui repliqui dient que si només podem parlar del que ens passa a nosaltres no podem parlar de gaire res.

És una actitud molt comuna de la gent blanca cishetero, posar-se a la defensiva quan els hi mostres els seus privilegis. No estic dient que no parlin, sinó que vigilin com parlen. Cal tenir perspectiva, consciència, sensibilitat. Jo trobo a faltar molta ètica periodística, i per exemple amb els cossos de les persones racialitzades es veu un clar biaix oportunista a l’hora de seleccionar les imatges. És com si fos pronografia. El cos mort d’una persona negra a la frontera o a la tanca de Melilla es publica, en canvi ara amb la Covid-19 diuen que no s’han d’ensenyar els cossos, que cal ser ètics i sensibles. Cal ser ètics amb les dues coses.

Les persones que estan acostumades a patir violències, com pot ser el racisme, estan menys disposades a parlar amb els mitjans?

És que arriba un punt que dius prou. Els mitjans estan fent audiència i diners en base a misèries alienes, i t’acaba fent mal, perquè dius: ja ho vaig explicar en una entrevista, no aniré explicant a tothom la merda de vida que tinc perquè sóc fill de migrants. Això cansa i fa que molta gent racialitzada no vulgui parlar amb mitjans. I també hi ha males experiències perquè la gent no sap com tractar amb nosaltres.

I acabem exprement la gent que hi parla, no? A tu en poc temps t’hem vist a TV3, a Vilaweb, ara t’entrevistem a Mèdia.cat

Sí. Fa uns dies vaig publicar un tuit en què criticava tres punts de com els mitjans estan tractant el racisme ara que està de moda. El primer és que el racisme sempre ha existit i que arribem tard, perquè és una cosa que ara sembla que interessa. El segon és que hi ha moltes veus de l’antiracisme, i el que passa és que s’erigeix una veu com pot ser la meva, o la Míriam Hatibi o qui sigui, però hi ha moltíssima gent amb un discurs espectacular. I en canvi els mitjans van a allò fàcil. I la tercera és que les persones racialitzades som més que el racisme que patim i també podem parlar d’altres temes.

Com diries que es pot trencar aquesta lògica als mitjans?

D’una banda incorporant gent com puc ser jo, que aporti aquesta mirada i la pugui fomentar a la redacció. De l’altra, fent que els redactors tinguin més sensibilitat a través del llibre d’estil o el que sigui. Per exemple, que en comptes de parlar amb la mateixa font milers de cops, que n’hagi de buscar una altra.

A la universitat us donen eines per canviar aquestes lògiques?

No, de fet a la universitat a vegades trobes dinàmiques que t’exclouen per qui ets o per d’on venen els teus pares. Molts cops notes que la teva presencia allà sorprèn. Des de companys de classe fins a professors, treballadors del campus, de la biblioteca o de la cafeteria. No està normalitzat que algú d’origen marroquí estigui en aquell espai. No és evident però ho notes en mirades o preguntes. Al final no deixa de ser un espai elitista, i el concepte de classe no s’entén sense el concepte d’ètnia, així que al final acaben anant a la universitat els blancs de classe mitjana-alta, no ens enganyem. Jo quan tenia dubtes amb els deures, no podia anar a dir-li al meu pare que em fes els deures com sí que fan joves d’aquí. M’havia d’aguantar. I ara a la universitat, per exemple, si m’he de comprar un llibre, no me’l puc permetre, i he d’anar a la biblioteca de no sé on a buscar-me la vida. Al final t’ho acabes traient, però sempre et costa el doble.

Alaaddine Azzouzi, durant l'entrevista. Foto: Sònia Calvó

Alaaddine Azzouzi, durant l’entrevista. Foto: Sònia Calvó

En el cas concret de periodisme, trobes que és una carrera més elitista que altres?

Mira, el meu pare ho ha passat molt malament a la vida, tot i que no m’ho vol explicar massa. S’ha jugat la vida i a mi em motiva i m’empodera moltíssim. Però d’altra banda, volien un metge, un advocat, algú que tragués la família dels problemes i l’exclusió. Llavors el periodisme, no sé què dir-te, potser sí que és més elitista. D’altra banda, de vegades penso que tant de bo no hi hagués racisme i no em calgués especialitzar-me en això, però estàs a la universitat i si no ho fas tu no ho fa ningú. O ho fa una persona blanca, que chapeau per ella si ho fa.

Però trobes que la perspectiva no és la mateixa?

Penso que no. Però alerta, perquè molts cops —i això és important— creiem que una persona per ser racialitzada tindrà raó, i per exemple tinc familiars que són molt racistes amb els mateixos marroquins. No hem de callar sempre davant d’una persona racialitzada, perquè també n’hi ha que assumeixen el racisme.

Creus que el fet d’especialitzar-te en escriure sobre el racisme t’obre més oportunitats?

No, i hi ha gent que em diu “tu tens un lloc perquè falten moros”. Jo els hi dic que si haguessin passat totes les barreres que jo he passat no m’estarien dient això, perquè a mi m’està costant el doble, el triple o el quadruple buscar-me la vida. Des del fet que per pagar-me la carrera he de buscar feina i quan vaig a entrevistes de feina em trobo males cares: “Aquest nom d’on és?”, “Els teus pares d’on són?”, “On has nascut?”, “Parles bé el català?”… I d’altra banda, com que hi ha tan poc periodisme sobre qüestions de racisme, un cop t’especialitzes esdevens un referent. A mi ser un referent amb 20 anys em genera molta ansietat i molta pressió, perquè si fallo jo, falla tota la comunitat marroquina. Sents una pressió brutal, i per això no m’agrada fer entrevistes, perquè dic: si dic alguna cosa malament no m’estic fallant només a mi mateix, m’estic fallant a mi i a tothom que creu que sóc un referent de les persones migrades.

Ser una veu de referència i fer periodisme genera tensions?

És un debat, perquè et preguntes fins a quin punt pots compaginar militància i periodisme. Ara estic estudiant i encara m’ho puc permetre, però a la que comenci a treballar de periodista crec que em desvincularé més d’això. Passaré a fer el mateix però des d’un altre rol, en comptes de ser jo la veu, donar la veu a altres. En realitat també ho estic fent ara, però compaginant.