A “El crimen mediático. Por qué nos fascinan las noticias de sucesos” (ed. Foca, 2019), Paula Corroto analitza com han informat diversos mitjans de l’Estat espanyol sobre quatre crims: la desaparició de Marta del Castillo (a Sevilla –Andalusia– el 24 de gener del 2009); l’assassinat dels nens Ruth i José Bretón pel seu  pare (a Còrdova –Andalusia– el 8 d’octubre del 2011); el segrest i assassinat de Diana Quer (a A Pobra –Galícia–, el 21 d’agost del 2016), i l’assassinat del nen Gabriel Cruz, “el pescaíto” (a Níjar –Andalusia–, el 27 de febrer del 2018).

Ho fa en un crescendo impulsat pels canvis en l’espectacle mediàtic en l’era d’internet. No és gratuït parlar d’espectacle mediàtic –ella en diu circ–, i no de simple informació, si ho fem del tracte que aquells mitjans van donar als fets analitzats per Paula Corroto.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Els quatre crims tenien elements en comú. Com ara que en dos d’ells –casos dels germans Breton i de Gabriel Cruz– les víctimes eren nens. O el protagonisme dels pares de cara a l’opinió pública. I el mateix fet que, en aquells moments, planava sobre tot plegat el debat sobre la presó permanent revisable.

Com diu, a preguntes de l’autora del llibre, el criminòleg Vicente Garrido referint-se al cas de Gabriel Cruz, entre les condicions perquè els fets esdevinguin espectacle mediàtic, hi ha que “les víctimes han de merèixer la pietat i la compassió. No és el mateix matar un nen que una prostituta. La víctima ha de ser considerada pel públic com d’especial protecció i commiseració. En segon lloc, ha d’incloure elements que generin fascinació, perquè són perversos, cruels… O perquè la forma d’executar-los és el preludi perquè algú pugui tornar a cometre un altre crim”.

Potser, dels quatre, sigui el cas de Diana Quer el que exemplifica millor el procés de deteriorament de la funció informativa en l’era d’internet. En els dos primers encara és la televisió el mitjà dominant, amb poca incidència de les xarxes socials, que esclata en aquest cas. Un món que supleix, per a molts periodistes, la necessitat del rigor en la utilització de les fonts i fa que sigui violat el dret a la privacitat de la víctima i el seu entorn. Fins al punt que, a partir de dades tretes de les xarxes socials –inclosos els perfils que hi tenien Diana i la seva germana–, els mitjans analitzats munten una autèntica novel·la plena de supòsits escabrosos i del tot allunyats de la realitat. Com es veurà quan serà detingut l’autor confés del crim.

Una dada només: una televisió –Antena 3– va arribar a fer un programa titulat significativament “Diana en la red”. Una prova de com la complicitat entre el mitjà de comunicació i la xarxa social es retroalimenten en aquest procés degradant. Tot sigui per incrementar l’audiència i, doncs, la facturació publicitària.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.