No aconsegueixo recordar a l’hora de fer aquest article una pel·lícula que va tenir un cert èxit ara fa uns quinze anys. El pòster era molt clar, una parella fent l’amor, l’un a sobre de l’altre, en un llit sobre els llençols mig desfets. Res d’artificis: ni focus ben dirigits, ni maquillatges estridents, ni carns al lloc exacte, ni desfici porno, ni lògicament quaranta persones preparant l’escena fora d’imatge. Tothom en va parlar com la pel·lícula que explicava per fi com és el sexe a la vida real. Ho ha resumit bé aquesta setmana, mentre pensava en el desplegament del que jo volia dir, la periodista madrilenya Elena Sevillano: “Als periodistes ens agrada Spotlight perquè és una gran pel·lícula, però també ens fa molta enveja. Perquè és allò que voldríem ser. Voldríem treballar així, amb aquests caps, amb aquests mitjans, amb aquests companys”. La pregunta és: quan s’estrenarà la pel·lícula definitiva sobre el periodisme a la vida real?

Tinc una altra interrogació retòrica, de la qual ja en sé la resposta, abans d’arrencar: quants dies recordeu com a realment històrics en una redacció? Jo només l’11-M, i perquè era a Madrid a peu de drama. Sí, m’he passat la vida defensant el periodisme de WHAT, el periodisme de buscar exclusives per petites que fossin, abans que el periodisme de WHY, el periodisme de l’anàlisi sobrat, el periodisme perdedor d’omplir pàgines i pàgines sobre pretesos futuribles que ningú fiscalitza. Pocs dies aprenc coses quan llegeixo un diari. Crec que encara avui treballo amb la voluntat d’aquest periodisme de WHAT i l’únic dia que recordo dels meus com a dia històric és un dia d’observació i retrat, un dia on sobraven les paraules i les que utilitzàvem ens semblàvem tan gastades.

La majoria de dies en una redacció són una merda: No existeix cap equip d’investigació que treballi amb tanta dedicació ni amb la possibilitat de perdre temps com el de les pel·lícules (Spotlight, Tots els homes del president…), el filtratge de documents com passa a The Post és rebut amb por pels nostres caps, primer per la lògica voluntat de l’origen i dels interessats però també pel temor a distingir-se de la competència (sí, millor treure tots els mateixos temes avorrits abans que obrir amb una exclusiva arriscada); Els temes que esclaten a mitja tarda o a última hora són rebuts amb mandra a compaginació (mitja columna per a la invasió del Perejil el primer dia i dues pàgines el següent, i què no dir del primer dia del coronavirus i el gran desplegament de faramalla dels següents…); Encara l’altre dia algú m’explicava que la trucadeta del cap de comunicació d’un partit perquè el seu adversari sortia massa havia obligat a compensar amb escreix la programació de la setmana següent… Quines paraules més boniques perquè les entenguin els lectors: compensar, programació, roda d’entrevistes…

Seguim amb els dies de merda a la redacció: tothom que marxa a cobrir una roda de premsa té sí o sí espai per publicar a web o en paper; tant se val que el xou de bliblís (aquells que no arriben ni a la categoria de blablàs) no aporti res; a cap periodista que ha anat a una roda de premsa se li ha dit que el temps que ha perdut (i que sabia que perdria) no mereix ni una sola línia escrita. Més: ningú no coneix ningú més enllà de la secció o dels temes que habitualment treballa; a Esports pot haver-hi una redactora que tingui un telèfon clau per a un tema que s’està coent a Política però ningú no activa aquesta connexió. Més: els becaris tenen por de proposar temes, perquè lògicament el prejubilat que fa anys que no treu cap informació pròpia en sap un niu.

Més: amb aquesta dinàmica, és evident que no cada dia s’aguanten les portades amb temes interessants i amb elements que no hagin estat superats i explicats a les xarxes socials hores i hores abans. Més: les redaccions, encara sobredimensionades en comparació a les vendes reals dels diaris, estan plenes de gent que dia sí dia també va allà a passar l’estona, a berenar, a lligar. Res de tensió, res d’exclusives constants, res de periodisme. I la broma final, com un Joker qualsevol que se t’acosta per l’esquena: sabeu que tota aquesta maquinària rovellada l’endemà no la llegeix gairebé ningú? Sí, també és mentida el gran tiratge d’edicions especials i ningú –ni molt menys centenars de persones– s’acosten a primera hora al quiosc per comprar allò.

Aquesta és la realitat que he vist i que veig a les redaccions. Fem LA pel·lícula? La resta és bon porno americà.
Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

3 Comentaris

  1. Mercè

    Exacte. Gràcies per dir-ho des de dins.
    Afegeixo com a lectora: els titulars acostumen a ser confegits amb tòpics tronats i primen l’impacte per sobre la veritat i les paraules escaients. Als diaris catalans, també passa això.
    Un insult continuat.

    Respon

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.