Som dia 3 de setembre, i davant del que possiblement serà el curs més difícil de les nostres vides. Comença la batalla, constant i ara agreujada, per un habitatge accessible, una educació universal i uns drets laborals dignes. I aquí, companyes i companys, el periodisme hi té una barricada per ocupar.

Però també és un setembre estrany de retrobaments sense abraçades, d’energies desbordades i d’angoixes esgotades. Necessitava començar aquest curs a Mèdia.cat amb un agraïment, una menció, o com vulgueu dir-li, perquè de vegades, aquesta professió és impressionant i hi ha companyes fent feines meravelloses. I avui dia 3 de setembre, necessitava una empenta.

El dimarts 4 d’agost, les pantalles dels nostres telèfons mòbils, a través de missatges i xarxes socials, mostraven una explosió de conseqüències devastadores a la capital del Líban. Especulacions sobre les causes, infinites imatges de la destrossa i un nombre de persones mortes que no parava d’augmentar feien que l’interès en Beirut necessités fugir de la infoxicació per concentrar-se en una persona que, en la nostra llengua, pogués explicar-nos què havia passat.

Malgrat les males notícies, i la trista situació que viu el Líban, hem tingut la sort de rebre informació veraç, treballada i cuidada de la mà de la Txell Feixas, l’Oriol Andrés i en Tariq Saleh. Després de mesos de peces informatives i altres apostes com el documental Beirut: infàncies robades o la recent cobertura de la situació de l’Iraq, ja havíem pogut conèixer la grandíssima feina i professionalitat d’aquest equip que acosta a casa nostra la realitat de part de l’Orient Mitjà i un país tan convuls com el Líban.

Hem vist com més de 300.000 persones perdien la llar, com centenars de famílies buscaven els desapareguts entre les runes i com més de 100.000 criatures s’han vist afectades. Però també hem vist la lluita veïnal per preservar el patrimoni arquitectònic malmès per l’explosió, hem sabut que l’Issam era viu i hem vist com un poble feia caure un govern per corrupte i negligent.

La feina de corresponsal ha canviat durant els últims anys, i de les cròniques pausades d’en Ryszard Kapuściński hem passat a la informació instantània via xarxes socials. I malgrat la precarització constant de la nostra professió, no podem caure en el parany etern de què qualsevol temps passat va ser millor. El coneixement sobre un territori i la diversitat de mirades, també en la instantaneïtat, esdevenen un ventall meravellós en aquesta finestra que ens acosta a altres parts del món.

La Txell, l’Andrés i en Tariq ens permeten veure, seguir i viure el Líban d’una forma propera i acurada que fa protagonistes aquelles qui viuen la terra i no els qui governen. Una terra, que gràcies a milers de dones valentes, s’obre camí llaurant llibertats.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.