Fa temps van sorgir els anomenats fact checkers (verificadors) amb l’objectiu de desmentir les fake news (falses notícies), un fenomen de difusió més massiva de notícies falses al servei d’interessos privats mitjançant les xarxes socials. Tot i que el fenomen de difondre notícies falses per assolir un objectiu polític o econòmic no és nou, sí que resultava nova la plataforma on es distribuïa –les xarxes socials, incloent-hi els sistemes de missatgeria instantània– i la facilitat per distribuir. A baix cost, a més de forma molt segmentada, com alguns assenyalen que va passar en les eleccions nord-americanes de 2016.

Els anomenats verificadors tenen un objectiu admirable i benintencionat que, de fet, és el que se suposa que haurien de fer els mitjans en general sense necessitat de “testadors” de veracitat especialitzats. Amb tot, crec que és un plantejament que presenta mancances:

Quines fonts consulten? Normalment solen recórrer a hemeroteca, a la mateixa font o a informes o estudis oficials entre els quals aquests fact checkers rebusquen dades i poden fins i tot a replantejar una interpretació concreta d’alguna font. En si, no és una mala pràctica i, de fet, seria fins i tot bo que als mitjans en general els periodistes tinguessen els recursos suficients per a fer tot això que fan els verificadors.

El problema ve quan, en un context en el qual es parla molt de fake news, les fonts oficials han agafat un prestigi que segurament no mereixen i les no oficials han quedat totalment desprestigiades com si tot allò no oficial hagués de ser sempre fals: quan un periodista hauria de rebuscar entre totes les fonts, oficials i no, i contrastar la veracitat de la informació que et proporcionen.

Que haguessen dit els verificadors del “Watergate”? Haguessen mirat la web del govern nord-americà, dos o tres informes de l’FBI i haguessin demanat l’opinió a Nixon i haguessen negat la veracitat de les acusacions? I amb els “Panaman papers”? haguessen preguntat els acusats d’evasió fiscal i amb aquests negant-ho hagueren tingut prou? O dels eclesiàstics acusats de pederàstia a Boston? O les morts del Yak-42? O amb l’”Operació Gladio”? Les fonts oficials ho haurien desmentit tot.

Evidentment, s’ha de mirar hemeroteca, consultar fonts oficials, rebuscar en informes i preguntar els afectats, però no només. Les fonts oficials no sempre són transparents i tots sabem que els governs com les grans corporacions poden voler ocultar informació, vendre’ns una determinada interpretació dels fets o senzillament mentir. El periodisme d’investigació va més enllà i vol descobrir què ens amaguen o que no ens diuen de la realitat que vivim, i això els fact checkers no solen fer-ho. Consultar fonts oficials no és investigar, això hauria de ser, com a molt, un primer cribratge però mai definitiu.

Quin efecte tenen els verificadors? És a dir, el que diguen aquests mitjans passa a ser la veritat? El que dic pot semblar exagerat, però xarxes socials com Facebook o Instagram estan començant a retirar contingut d’acord amb les afirmacions d’aquests mitjans i citant-los en les notes explicatives que afegeixen per a poder afirmar que un post conté falsedats. En els casos més extrems poden arribar a tancar comptes i perfils.

Ara mateix tot això que estic comentant està passant, de forma massiva, amb les informacions sobre el coronavirus, especialment contra aquells postulats que es consideren conspiranoics o negacionistes. Es tracta d’una mena d’empreses privades de la veritat les afirmacions de les quals tenen conseqüències socials i en la informació? Tant de poder els hi volem donar? Tanta por que teníem a la censura subtil governamental i ara estan aplicant corporacions privades de la informació i la comunicació? Com és que aquestes plataformes de xarxes socials poden decidir què és publicable i què no segons que diu un verificador que és, al cap i a la fi, una altra empresa privada? Com és que es fa tant èmfasi en les informacions sobre el coronavirus i no amb altres falsedats publicades en xarxes que són flagrants?

Les xarxes socials, encara que siguen gestionades per empreses privades, haurien de ser considerades un bé públic a protegir legalment, ja que són ja plataformes d’informació i un dels espais per on s’informa molta gent. Les democràcies són els règims de l’opinió pública i hem de cuidar la informació que rebem, però no a partir de criteris d’empreses privades sinó segons normes que ens hem autoatorgat com a ciutadania en un marc democràtic. Només un jutge o una autoritat pública competent hauria de poder treure un contingut o tancar un perfil de xarxes. Actualment, les xarxes socials es regeixen per normes dites comunitàries però que decideixen de forma unilateral les corporacions.

A banda, hi ha un conflicte d’interessos, de concentració de la propietat (i, per tant, de falta de pluralitat): Facebook ara mateix és propietària també de Whatsapp i Instagram, quan aquestes xarxes són vies importants de difusió d’informació. Hi ha un clar conflicte d’interessos: Facebook té (legítims) interessos privats i comercials que no han de primar enfront del bé comú i el dret a la informació. La informació, que és un bé bàsic per la democràcia, no pot ser moneda de canvi per a favors polítics o interessos comercials.

Per tant, són els fact checkers aliats del poder? Sincerament, no crec que hi haja més perill que el que tenen els mitjans, diguem convencionals o no: tot depén de com es concrete. Si no consulten totes les fonts, oficials o no, ni investiguen, i a més són excusa perquè una corporació privada elimine continguts per presumptament falsos –però només de determinats temes i no tots aquells que ho són– de forma arbitrària i sense protecció de l’usuari, potser sí que en són aliats.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un Comentari

  1. Daniel L.

    pues claro que son aliados del poder. por la mayoría de los países ha pasado Soros subvencionando a estos ministerios de la verdad.
    antes a esto lo llamaban censura.

    Respon

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.