En la història de la premsa groga té un lloc destacat El Caso, un tabloide que durant els anys cinquanta va publicar desenes de reportatges escabrosos. Cada set dies, en paper lluent i pujat de tinta negra, donava detalls dels pitjors parricidis, crims passionals i assassinats que es produïen en aquella etapa fosca de l’Espanya franquista.

El Caso va arribar a vendre 400.000 exemplars el 1959, i quan ja tocava exèquies, va conviure amb la revista ¿Por qué?, una publicació de les mateixes característiques en la qual van treballar plomes de reconegut prestigi. Aquest pseudoperiodisme, fidel als valors decimonònics del franquisme, va continuar després amb Noticias, un setmanari replet d’informacions inversemblants, i altres publicacions que, en general, van passar desapercebudes pel gran públic.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Amb tot, es tracta d’una premsa que mai no ha deixat d’existir i que, en determinats països, atrau una important bossa de lectors. És el cas d’Alemanya amb el rotatiu Bild i la Gran Bretanya amb Daily Star o Daily Mirror. Diaris que no tenen escrúpols a l’hora d’atiar les baixes passions de l’audiència.

El fet que el sensacionalisme sigui una font de negoci és tan previsible com gairebé inevitable. Però que ho sigui cada vegada més no pot deixar-nos indiferents, perquè revela la degradació a la qual ha arribat el periodisme i, per extensió, la moral d’una societat que es vol culte, cívica i avançada.

Ja sabem que els conflictes ens commouen i tenen una força d’atracció irresistible. Però d’aquí a buscar l’excentricitat i les parts més cruels amb finalitats lucratives hi ha una frontera que no haurien de traspassar. I menys quan la funció dels mitjans és, d’acord amb el que recomana la deontologia, promoure la solidaritat, la resiliència i el pensament crític.

En canvi, la tendència sembla que va pel camí contrari. Els darrers anys, la majoria de mitjans generalistes s’han dotat d’un portal per difondre aquest tipus de continguts. Ho veiem a El Món, on a través de la secció Gent ens obsequia amb notícies tan ridícules com el nou pentinat de la princesa Elionor de Borbó o l’enfrontament que l’actriu Ana Obregón manté amb el germanastre del seu fill, mort aquest estiu. O el mateix El Nacional, que mitjançant l’apartat En Blau s’esplaia narrant les misèries que hi ha dins el submón de la faràndula i la classe política dirigent.

La nota més grotesca se l’emporta El Caso, també creat per El Nacional, que emulant el rotatiu franquista justifica aquest menú d’informacions amb l’argument que actua “amb l’íntima convicció que cal dir les coses pel seu nom, tractant les lectores i lectors com a gent adulta i preparada per entomar qualsevol notícia, per incòmoda que sigui”.

Com sol passar en aquestes circumstàncies, a El Caso ja li ha sortit competència. Es tracta de Catalunya Diari, un digital que, parapetat darrere la màxima de la “verificació de fets i el compromís ètic”, destil·la un periodisme banal i altament corrosiu. En aquesta ocasió, mitjançant un menú on sobresurten notícies de l’estil: “La donen per morta i obre els ulls just abans que l’embalsamin”; “El sincer missatge que s’ha trobat un infermer al seu cotxe”; “Enxampen una parella mantenint relacions a plena llum del dia en un parc de Sabadell”; o, a la secció Cor, “La nova il·lusió de Froilà que la Família Reial no podrà aturar de cap manera”. Titulars provocadors al costat de cròniques polítiques i vídeos que posen els pèls de punta per la seva violència i excentricitat.

Semblava que aquest tipus de premsa, tan lesiva i poc edificant, pertanyia a temps pretèrits o només existia a altres zones del planeta, on l’afany pel negoci i l’entreteniment ho capitalitza tot. Però ja la tenim aquí, ben inserida en la nostra dieta informativa, cosa que ens obliga a repensar què significa –o hauria de significar– el periodisme en l’actualitat. Perquè, sense aquest exercici d’anàlisi, tan necessari en l’actual context de crisi i pèrdua galopant de referents, acabarem sucumbint a El Caso i les parcel·les de reflexió esdevindran una simple anècdota.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un Comentari

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.