Després d’un soliloqui devastador al Preguntes freqüents de TV3 del passat dissabte, pretesament ofensiu, dels de fer llenya de l’arbre caigut, maldestre en les formes i arrogant en el contingut, Pilar Rahola va haver d’escoltar de la boca de l’exconsellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, la frase que desarticula bona part del discurs dels totòlegs, opinadors, tertulians i xarlatans de tota mena que inunden el panorama comunicatiu del país: “Li han dit que digui tot això?”.

Malauradament, no sabrem mai si algú va guiar el discurs de la musa de les “classes mitjanes apurades” que ingressen 90.000 euros l’any. Però el que sí que se sap és que el sistema de partits, que tot ho fagocita, marca quotes de participació segons afinitats ideològiques, distribueix argumentaris polítics, assenyala objectius i, en definitiva, fa dels espais d’opinió, un camp de batalla més de la política-espectacle que impera i es recicla des de fa dècades.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

No cal romantitzar el gènere. L’opinió sempre ha servit per al que ha servit: guiatge i control de masses. Però, com a mínim, quan els mitjans tenien el monopoli de la informació, el sistema d’opinadors totals podia ser un espai de contrast d’idees legítimes i, fins i tot, podia arribar a ser una bona manera de digerir l’actualitat. Què aporten, ara, més enllà d’omplir minuts, pàgines i píxels?

Estem sobreinformats, cansats, fastiguejats d’estar permanentment impactats per notícies, tuits, notificacions al mòbil, cadenes de WhatsApp, comentaris a la ràdio, vídeos a YouTube, Tik Toks o indignacions a Instagram. La nostra vida pot arribar a ser un telenotícies perpetu, si ens ho proposem. Quasi perpetu, si tampoc hi fem massa cas. De debò, no necessitem més gent opinant de tot i de tothom a un preu/hora desorbitat: l’univers tuitaire català excel·leix en aquesta funció.

El que necessitem és gent que en sàpiga, desxifradors de realitats complexes que, des de la seva especialització, ens facin entendre la lògica dels mecanismes interns, les causes, les conseqüències i les motivacions dels conflictes que sorgeixen a cada pas de la vida. És clar que tindran un condicionament ideològic, però la seva condició (i reputació) professional pesarà molt més en el discurs que no les ganes de decantar la balança.

Arribats a aquest punt, cal evitar caure en la trampa de considerar l’opinador-expert, aquell subjecte amb càtedra universitària (preferentment en economia), liberal, que sota la pàtina de veracitat que atorga l’acadèmia, raholeja ideologia com qualsevol altre totòleg habitual. Si parla, pensa i cobra com un totòleg, és un totòleg. D’aquests també en podem prescindir gustosament.

Per sort, els temps sempre porten canvi i la nova temporada d’El Matí de Catalunya Ràdio ha apostat per erradicar al totòleg, al tertulià de cafè, que tant té opinió formada sobre els conflictes polítics als estats postsoviètics com de les croquetes congelades del supermercat, del segon programa de ràdio amb més audiència. No deixa de ser curiós que dins de la mateixa casa, la de la CCMA, hi hagi visions tan diferents sobre la matèria. Serà aquesta aposta personal de Laura Rosel la punta de llança cap a un nou model d’opinió?

Els ciutadans no som imbècils, no volem que ens diguin el que volen que ens diguin. No necessitem professionals de la transmissió d’ideologia. Requerim experts que ens donin pistes per entendre el món, que ens guiïn i ens ajudin a formar-nos per evitar les veritats absolutes. Unes veritats absolutes que, per cert, són la base fonamental de la totologia.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

2 Comentaris

  1. Muntsa

    Felicitats per aquest anàlisi, però difícil de canviar les dinàmiques de les tertúlies amb opinadors que abans de parlar ja saps que diran

    Respon
  2. Enric Rodon

    Merci Muntsa pel comentari. És difícil, però no és impossible. De fet, vaig escriure l’article per tornar a posar el tema a sobre la taula. I, de debò, crec que en un futur no molt llunyà veurem opinions molt més enriquidores que les que habiten ara pels grans mitjans.

    Respon

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.