Que el periodisme és un ofici altament competitiu, és de sobra conegut per tothom. Que és una activitat professional ben precària, també. Però és la suma d’aquests dos elements, la competència i la precarietat, el que dibuixa un paisatge tan peculiar a les redaccions. Difícilment es pot trobar enlloc un nivell tan alt d’agror laboral conjugat amb un gaudi gairebé perfecte de la feina que hom hi fa. Feliçment putejats.

Proveu a preguntar a qualsevol periodista. Que us expliqui amb ulls vivaços el tema que porta entre mans o que us remeti a la darrera entrevista que ho va petar. Després, pregunteu-li: “Tot això t’ho deuen pagar força bé, no?”. Potser us explica que després de dos anys en una redacció amb una plantilla de deu persones, cap d’elles té el mateix sou que la del costat. Però que ha parlat amb l’empresa i que potser al desembre li pugen 90 euros la nòmina a canvi d’un dia de guàrdia. Misèria només apta per a romàntics.

Parlem de la precarietat, però no del capitalisme. Perquè sembla que la primera de les condicions de treball es pot esmenar amb un conveni arregladet, l’establiment d”horaris que permetin la conciliació familiar o unes taules salarials que assegurin que les feines estiguin pagades a preus raonables. Perquè el capitalisme l’acceptem com a lògica en un marc “normalitzat” de relacions laborals.

Però segueix costant parlar-ne, a no ser que estiguis una mica de tornada de tot. Curiosament, en l’ofici dedicat a explicar coses, ens costa reconèixer situacions que són negatives per a nosaltres mateixos i que representen un maltractament laboral inaudit.

Em ve al cap el cas d’un diari on una redactora va resistir-se a plegar fins passada la setmana. Però immediatament després he recordat que a aquella redactora la va suplir una altra periodista que l’endemà de signar el contracte i arribar a la redacció li va comunicar al director que ja n’havia tingut prou.

Als mitjans hi creixen i hi sobreviuen autèntics maltractadors laborals que escridassen, insulten i menyspreen la gent que hi treballa, que urgeixen des d’una sobretaula a llençar el push (fer-li una empenta a xarxes a un contingut) d’una notícia que han trobat a Twitter per no perdre l’oportunitat dels clics, que adjudiquen tancaments a les dotze de la nit i es pregunten a les vuit qui controla les tertúlies del matí.

Gent que t’explica els ets i uts de les condicions laborals dels riders de Deliveroo, i que ni es plantegen perquè el fotògraf de la redacció se n’ha anat als jutjats a exigir la seva indemnització de fals autònom. Periodistes que ho van ser algun dia i que s’han convertit amb el pas dels anys en l’amo de la mina. I en aquesta lògica tots en som una mica còmplices, si no cooperadors.

I ara, amb la caiguda espatarrant dels ingressos en publicitat, els balanços que no quadren i els subscriptors que s’ho pensen, la situació pot arribar a ser dantesca per aquells que optin per l’ofici més bonic del món. I faríem bé de parlar-ne.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.