El passat 8 d’agost moria Pere Casaldàliga a Brasil. “Bisbe dels pobres”, “del poble”, “enfrontat als terratinents”, “defensor dels indis i de l’Amazònia”… Els mitjans noticiaren el fet i, de forma quasi unànime, ressenyaren de forma elogiosa la seva trajectòria de vida. Tantes veus i tan diferents, de forma tan unànime, que fa estrany de llegir.

I és que, com deia en Jordi Mir en una columna a El País: “La paraula de bisbe Pere Casaldàliga, Pere Llibertat, no és la que acostumem a escoltar de les autoritats religioses o polítiques. Convé recordar-la quan els elogis per la seva mort poden ser una altra manera de silenciar la seva subversió”.

“Quan algú és una personalitat pública, és en el moment de la seva mort quan aconsegueix fer més amistats”, deia el periodista Gérard Biard en un article sobre la mort de Gisèle Halimi i la repercussió mediàtica del fet, una afirmació que s’ajusta prou bé al cas de Casaldàliga. Publicat al setmanari satíric francès Charlie Hebdo del 5 d’agost, Biard afegeix: “Acabats els insults i les amenaces de mort que els seus incessants combats pels drets de les dones li van costar al llarg de la seva vida d’advocada i militant, Gisèle Halimi només ha recollit lloances. Passatge obligat dels funerals, que ha degut costar a alguns que haurien preferit, sens dubte, seguir tractant-la com a femella histèrica…”.

El cas planteja una vegada més la qüestió de l’objectivitat en el periodisme; o dit altrament, posa en qüestió el paper d’aquest. El dilema és callar o participar, ser una veu més en el circ mediàtic? Si tothom elogia l’home que ho va donar tot pels pobres, els sense terra, els indis de l’Amazònia i el Brasil, enfrontant-se als terratinents, la dictadura, els poders econòmics, fins i tot criticant el govern Lula per condescendent; ¿qui defensa els rics, els latifundistes, banquers i poderosos que fan i es beneficien d’aquesta situació injusta, de la desigualtat produïda per l’explotació laboral, dels recursos, econòmica en general, i que sovint són també propietaris dels mitjans, accionistes majoritaris o anunciants preferents?

La consulta a 23 mitjans i declaracions oficials consultades, publicades a Catalunya, Espanya i Brasil, permet constatar la quasi unanimitat d’opinions citada. Només dos casos de tractament neutre o fred, el d’Europa Press, que publicava una nota breu, el dia 9 d’abril: “Mor el bisbe Pere Casaldàliga al Brasil a 92 anys d’edat”; i El PuntAvui: Ha mort Pere Casaldàliga a São Paulo, el Brasil, on treballava en projectes humanitaris i d’ajuda als més vulnerables”.

Les víctimes dels conflictes a què fa referència la vida de lluita de Casaldàliga, per veu d’algunes de les associacions que les representen o que més s’hi identifiquen, han publicat comunicats, tot i que gens citats en els mitjans. És aquest un factor a tenir molt en compte a l’hora d’entendre “l’orientació i el valor d’una peça periodística” quan es parla del Sud, segons el professor de la UAB Xavi Giró, en un article publicat a Crític.

L’Articulação dos Povos Indígenas do Brasil, per exemple, lamenta el traspàs del “grande defensor dos Direitos Humanos, aliado dos povos indígenas“, de qui “es va enfrontar als propietaris de terres per defensar els drets dels treballadors rurals i indígenes. Per denunciar l’esclavitud, la marginació i diversos tipus de faltes dels agricultors de la regió, va patir molts atacs i intents d’assassinat”, tot concloent: “La injustícia té un nom en aquesta terra: latifundis. I l’únic nom correcte per al desenvolupament aquí és reforma agrària”.

El Moviment de Treballadors Rurals Sense Terra (MST) publicà una nota en termes semblants, i el diari Brasil de Fato, finançat per subscripcions de moviments socials principalment, destaca el fet que Casaldàlga “va dedicar la vida a la defensa del poble brasiler”. Elogien també la figura, des d’un compromís militant, el Grupo de Trabajo CLACSO Religión, neoliberalismo y pos/decolonialidad, destacant que va ser “un acèrrim crític de l’autoritarisme i l’explotació capitalista”.

Els mitjans consultats, des de La Vanguardia a l’Ara, passant per l’ABC, Crónica Global, El País, El Periódico, Público i elDiario.es, entre altres, tots enalteixen en Pere Casaldàliga, tant o més que els companys i companyes de lluita. Fins i tot el setmanari brasiler Veja que, però, destaca la seva «ligação com a Teologia da Libertação, ala católica inspirada pela doutrina marxista», una «inspiració» de la qual, per cert, també parla l’espanyol ABC, i fins i tot matisa: del «materialisme històric».

El citat text d’en Giró, que critica “el discurs etnocèntric, la mirada occidentalista dels grans media, alerta també que en moltes cròniques, “fins i tot des d’una inspiració solidària, les societats del Sud apareixen com a incapaces d’autogovernar-se, i d’aquí ve que calgui l’ajuda del Nord, tan civilitzat ell”.

Així, encara que sigui incòmode, la figura pot reforçar aquesta visió. És prou clar això en un text de El Periódico: “Casaldàliga se encontró con un universo de la desesperación humana, premoderno, donde todavía los terratenientes imponían su poder sobre la base de la violencia. Los campesinos, constató, perplejo, atravesaban experiencias propias de los campos de concentración europeos. (…) Por eso se puso al lado de los campesinos y pueblos originarios durante las cuatro décadas de su obispado». De retruc, aquesta perspectiva etnocèntrica, banalitza i allunya els conflictes, que de fet ho són globals i transnacionals, com si això fos quelcom llunyà..

D’altra banda, és cert que hi ha un discurs del políticament correcte, aparentment hegemònic i amb valors progressistes, feministes, ecologistes… que, d’una banda, fa quedar més bé a la foto; i de l’altra, ajuda a vendre. I parlant de vendre, no només més diaris o subscripcions digitals, també les mateixes icones mercantilitzades, transformades en cartell, mirant que estiguin buides de contingut.

Gens fàcil, tot plegat, l’entrecreuament de factors. Però hi ha espai per avançar, fins i tot en grans mitjans. Com afirma en Jorge Almeida, professor de la Universitat de Bahia (Brasil), militant i activista, en un treball de finals de mil·lenni, titulat Mídia, Estado e estratégia de contra-hegemonia: “La correcta utilització d’aquest espai i la seva articulació amb l’enfortiment del moviment, ampliarà l’acceptació popular (o sigui públic/audiència) i el seu espai als mitjans –tot, naturalment, dintre de certs límits i control–, clar que moltes vegades els fets són més forts i s’escapen d’aquests controls”.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.