En un context de crisi econòmica que s’acarnissava especialment amb els mitjans de comunicació, Ignacio Escolar (Burgos, 1975) va fundar l’any 2012 elDiario.es, un mitjà nadiu digital que en els darrers vuit anys s’ha fet un espai propi en el panorama mediàtic espanyol. Amb la pandèmia, el sector afronta una nova crisi. Els mitjans han perdut ingressos i s’han hagut de reinventar en un moment d’una demanda informativa sense precedents. A elDiario.es, però, la por dels primers dies per la sostenibilitat econòmica s’ha convertit en confiança en el seu model, d’accés gratuït i subscripcions voluntàries.

Com va impactar la pandèmia a la redacció d’elDiario.es?

Portem des del dia 11 de març sense trepitjar la redacció. Està tancada a pany i forrellat i només hi anem un cop per setmana per recollir les cartes. Pel que fa a l’organització professional, ha estat més fàcil del que em pensava. Mai m’hagués imaginat que elDiario.es podia funcionar amb 100% de teletreball durant mesos i mesos. No només no hem tingut problemes sinó que hem aconseguit les millors dades d’audiència de la nostra història. Ha estat un dels moments en què millor hem funcionat com a equip, tot i que a costa d’un esforç per part de la redacció.

En què s’ha vist aquest esforç?

El teletreball és molt útil però té algunes complicacions. La fonamental és que per la plantilla és molt difícil separar la vida laboral de la personal. Quan estàs tancat a casa teva i el teu espai de treball és també el teu espai de lleure és molt difícil que hi hagi una frontera. Hem tingut problemes de jornades laborals que s’allargaven massa. Costava que la redacció pogués desconnectar. 

I a nivell econòmic?

L’arrencada de la pandèmia ens va espantar molt, perquè la resposta del mercat publicitari en un primer moment va ser molt dura. Ens vam trobar que queien les campanyes publicitàries i vam fer una crida als lectors i als socis que va tenir una resposta molt positiva. Hem passat de 35.000 socis a principis d’any a 56.500 aquest estiu, que és el creixement més important de la història del diari i ens permet mantenir una situació més o menys sostenible. 

Heu fet crides a nous socis amb èxit en altres moments, però aquesta ha tingut una resposta espectacular. Per què?

Perquè la situació també ho era. Tenim al voltant d’1,2 milions de lectors al dia, així que crec que el nombre de persones a qui li preocupa el destí d’elDiario.es és molt més gran que els 35.000 socis que teníem al principi del 2020. Com que el nostre model és un ‘dóna-li suport si vols’, per molta gent que era lectora no hi havia un imperatiu immediat de pagar pel diari, però quan vam dir que estàvem amb l’aigua al coll hi va haver una resposta molt forta de salvament, molt solidària, de gent que diu que això no pot passar.

Quan Público agonitzava també hi va haver un intent de salvament per part dels lectors. Pot ser el lector reacciona més quan veu el mitjà en risc?

Potser quan el projecte està en risc molta gent se n’adona de com li importa allò que li ofereixes. Això passa igual amb les relacions personals, que quan tot se’n va en orris te n’adones de com t’importen. El problema de Público era que, per molt forta que fos la reacció dels lectors, l’estructura del paper és tan pesada que era molt difícil poder salvar-la, però per un diari digital és diferent. Aquest any serà el primer en què els lectors amb les seves quotes aportin més als comptes del diari que la publicitat. El suport dels lectors ha passat de representar el 35% al 50% dels ingressos. 

Teníeu previst arribar a aquest punt?

En algun moment sí, però no aquest any. Diria que el que ha passat amb el confinament i el coronavirus és que hem entrat en un túnel del temps. Ens vam tancar a casa el març del 2020 i en alguns àmbits hem sortit el 2030 o el 2040. En el cas del teletreball, per exemple, hem avançat en sis mesos el que no havíem avançat en vint anys. En tot el que té a veure amb el periodisme ha passat quelcom similar, la pandèmia ha accelerat canvis que ja estaven en marxa, com el pes d’Internet davant el paper o el pagament pels diaris.

Entre aquests canvis, el fet de no tenir una redacció física és una novetat que ve per quedar-se?

Ara mateix estem pensant com serà la redacció del futur, i crec que hem de passar de la redacció-fàbrica, on es fabricava la informació, a una redacció-serveis, que serà més un punt de trobada que un espai físic on treballar tota la jornada laboral. Volem implantar un pla de teletreball molt ambiciós en què la redacció faci dos terços de la jornada laboral en teletreball i un terç a la seu física, i crec que això passarà en molts altres diaris. Trobo que és necessari la trobada física i un espai de treball on posar idees en comú, però les eines de teletreball que existeixen —no d’aquí uns anys, ara mateix— són més que eficaces i permeten tenir una redacció funcionant sense necessitat d’una oficina. Nosaltres no tancarem l’oficina, tornarem a tenir-la, però estem pensant en reformar la redacció i treure taules, perquè ja no coincidirà tothom a la redacció, i així guanyarem en sales de reunions, sales per fer podcasts, per fer videoconferències… 

I pel que fa a la cobertura de la pandèmia, com es pot marcar la diferència quan tothom està parlant del mateix?

D’entrada, fent-ho millor que els altres. Amb el coronavirus en general la premsa escrita ho ha fet bé. A la televisió no tothom ho ha fet bé, alguns mitjans sí i altres no. Però hi havia espai per tenir una veu pròpia i explicar les coses bé i amb rigor. I hi havia elements de diferenciació. En el nostre cas per exemple ha funcionat molt bé el periodisme de dades, hem fet mapes i gràfiques que han estat molt ben valorades pels lectors. I d’altra banda hi ha una necessitat de saber què està passant, i saber-ho per fonts fiables, que no havíem tingut mai. No és el mateix que la informació te la doni un mitjà en què confies que un en què no, i nosaltres tenim un nivell de credibilitat molt alt entre els lectors; apareixem a l’informe Digital News Report de Reuters com el mitjà purament digital més creïble a Espanya. Això ens permetia parlar amb els lectors i que ens creguessin i també produïa una exigència molt més gran. 

Com ha hagut de canviar la redacció per cobrir la pandèmia?

Les seccions han saltat pels aires. Hem destinat totes les mans possibles a explicar el coronavirus des de diferents àmbits, perquè tant són coronavirus els ERTOs com la vacuna, per esmentar dos mons molt diferents. 

I aquests canvis organitzatius tenen conseqüències en l’etapa postpandèmia?

Em costa pensar encara en aquesta etapa, perquè no hem sortit de la pandèmia, però sens dubte. No al nivell del març o de l’abril, però jo calculo que ens queden almenys sis o vuit mesos del virus i tot el que l’envolta com a prioritat número u. Al maig vam publicar una entrevista que parlava dels “anys de la pandèmia” i va generar soroll entre els lectors perquè ens costa imaginar-vos que no és l’any sinó els anys. I crec que quan tornem a la normalitat tampoc serà igual que abans. Per exemple, la importància que li donem ara a la sanitat no baixarà encara que hi hagi una cura, i això passa a la societat i als governs, però també als mitjans. 

La política ha estat la secció reina de la majoria de mitjans, però ara la informació de societat té un altre pes.

Nosaltres hem passat d’obrir les reunions del diari per Política a obrir-la per Societat, perquè la primera secció del diari és el coronavirus, que és el més important que estem explicant i el que més interessa als nostres lectors. 

Potser fins ara no se li havia donat la importància que correspondria?

Probablement. En això passa com amb la informació de medi ambient, que tothom et diu que és molt important, però després arribes a les redaccions i hi ha més gent cobrint tribunals, successos, i ja no et dic esports, que explicant-te el canvi climàtic. Ara obrim el diari quatre de cada cinc dies amb un tema de societat, que de vegades és d’educació, d’altres és de sanitat, o potser és d’economia, però acaba sent sempre sobre el que suposa la pandèmia en les nostres vides. S’ha convertit en la notícia més important de la nostra història com a periodistes, perquè jo en 25 anys que porto treballant mai havia cobert res tan important. Ni l’11-M, ni la Transició, ni res de res des de la Guerra Civil ha tingut un impacte tant potent i tan directe a la vida de les persones com aquesta pandèmia. I aleshores l’estructura del diari canvia, ja no pot ser la que era. 

Durant el confinament hi havia molta exposició a l’actualitat, gent consultant contínuament peces d’última hora o de minut a minut. Això genera audiència, però és una bona estratègia informativa?

Més que per la urgència, la contradicció està entre si apostes per l’audiència o pels lectors que estan disposats a pagar. Quan fem el diari tota l’estratègia està centrada en fer que un lector pagui per un diari que és gratis, cosa que és molt difícil. Si el teu principal objectiu com a director d’un mitjà és aconseguir que el teu mitjà sigui el més llegit prens decisions molt diferents que si el teu objectiu és aconseguir que el lector pagui pel teu diari. Això ens marca tot el mitjà d’inici a fi. Per què no hi ha Kardashians a elDiario.es? Perquè si publiques Kardashians guanyaràs en pàgines vistes però espantaràs el lector disposat a pagar. No només no sumarà sinó que restarà al teu objectiu principal. Amb el tema de l’última hora passa el mateix. Els remeis miraculosos contra el coronavirus curen menys a elDiario.es. Tot això que hem vist en els últims mesos de les vacunes a punt de sortir, els remeis miraculosos, o que si l’ibuprofè et cura o et mata, a elDiario.es va més a poc a poc, perquè la nostra prioritat no és aconseguir el titular més impactant sinó explicar-ho bé. Sí que tenim un minut a minut, una secció on estem explicant què està passant d’actualitat, però l’objectiu no és explicar-ho de forma exagerada i molt ràpida per aconseguir un clic més. Nosaltres no morim pel clic, al revés, el clic ens pot matar. 

A tot això, la publicitat segueix sent una part important dels ingressos, llavors l’audiència encara jugarà un pes important?

Però quan és el 100% juga un pes, i quan és el 50% en juga un altre, que evidentment no és el mateix. Però sobretot la qüestió ja no és quin és el pes, sinó quin és el teu futur. Per mi el meu futur no és l’audiència, són els socis. És veritat que per nosaltres els ingressos publicitaris són importants, però no prou per hipotecar el més important, que són els lectors. Com et deia, com que en aquests mesos hem viatjat de cop al futur molt ràpidament han quedat en evidència un munt de contradiccions del model actual. Has de triar: si vas a buscar pàgines vistes no pretenguis que la gent pagui, i si pretens que la gent pagui oblida-te’n de ser el líder al rànquing d’audiències de Comscore.

I hi ha futur per qui aposti per les visites?

Jo crec que el model de buscar pàgines vistes només se sosté si tens uns costos molt reduïts. Pots fer un diari que es basi en l’audiència i gratis total, però ha de ser hipereconòmic produir-lo. No pretenguis tenir tres redactors de tribunals, has de tenir redactors tot terreny que et cobreixin un dia una cosa i l’altre la contrària. Però si pretens mantenir una redacció com va ser la del paper, especialitzada, amb recursos, amb capacitat de tenir algú sense publicar res durant un mes perquè el dia que publiqui sigui la canya, necessites el pagament, no pots dependre de la publicitat. 

Amb això tornem a la qüestió de la credibilitat. El fet que, potser pel model que tenen, baixi la credibilitat de molts, fa que baixi en general la credibilitat dels mitjans.

L’últim Digital News Report destaca que en els últims anys la credibilitat dels mitjans a Espanya ha caigut. Això té a veure, i així ho recull l’informe, amb la polarització de la premsa, o més que de la premsa, de la societat en general. La polarització de la societat ha provocat que et creguis els mitjans en funció de que diguin el que t’agrada. Això ens ha afectat a tots, ho féssim bé, malament o regular. I ara amb la pandèmia s’ha polaritzat encara més la societat espanyola. Cada cop ens assemblem més a la grieta argentina, aquest món hiperpolaritzat en què no hi ha res entremig, o estàs amb mi o estàs contra mi. Això em preocupa, perquè anem cap a un model molt difícil per la pròpia democràcia i també pels mitjans. 

Fins a quin punt us preocupa arribar al lector conservador, que sabeu que no se subscriurà?

Jo sé que el lector conservador no ens pagarà perquè existim, perquè a nosaltres no ens paguen per llegir-nos sinó perquè existim, i crec que és demanar-li massa al lector conservador. Jo em conformo amb que sigui conscient que, quan elDiario.es publica alguna cosa, és certa. Potser no li agrada o està completament en desacord amb l’article d’opinió que va al costat, però la informació que la publiquem és creïble. Això ho hem aconseguit. 

Com a mitjà us plantegeu tenir algun paper en reduir aquesta esquerda?

Hi estic entestat, perquè crec que encara estem en un moment diferent de l’argentí. Quan fem informació, o també opinió, intento que el diari parli a tota la societat, no només als lectors que ens donen suport econòmic, que no som ingenus, són votants de l’esquerra o el centre-esquerre. Però tinc la sensació que encara que fem tots els esforços possibles, és una onada que no depèn de nosaltres, que depèn del moment polític i de la conjuntura social, política i econòmica. 

Hi ha qui en treu resultats, d’aquesta polarització.

A nosaltres no ens interessa per res del món. Quan vas a la definició editorial d’elDiario.es no defensa la bondat de l’esquerra davant la maldat de la dreta. Defensa els drets humans, la transparència, l’assumpció de responsabilitats… Haurien de ser banderes molt plurals i molt transversals que arribessin a un munt de gent. En un escenari de pim-pam-pum d’esquerra-dreta es redueix la nostra capacitat d’impacte en la societat. No ens beneficia.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.