Amb Google i Facebook hi tenim una relació d’amor-odi. Mitjans i periodistes, vull dir. Com amb Twitter, és clar, i com amb tantes altres xarxes, plataformes i espais digitals que ocupen la memòria del nostre mòbil, les neurones del nostre cervell i les hores del nostre dia.

Xineses o americanes, canadenques o espanyoles. Tant hi fa, i aquí està el quid de la qüestió, perquè cap d’elles no són pas propietat nostra, d’empreses o administracions de capital públic. Mai. Sempre privades. I aquí rau el problema. O part del problema… i de la solució.

Tinc dubtes de si una xarxa com Twitter, que vindria a ser com una llarguíssima barra de bar (o d’ateneu o de cercle cultural, si es vol), hauria de reformular-se, o emular-se almenys, des d’una perspectiva de servei públic. La seva hegemonia, limitada a periodistes, intel·lectuals i activistes, massa sovint més sobrats d’ego que de talent, no em fa pas inclinar-me cap a la seva extensió com a servei públic. Sí, és la més interessant. Però també la més intranscendent, més enllà de la transcendència pròpia de què la doten els mitjans més transcendents del nostre entorn i més enllà.

Em passa amb Twitter com amb Instagram. Si a la primera hi detecto una gran acumulació de capital intel·lectual, sia premium o de baix cost, restringit als més enginyosos i culturetes de la classe, a la segona només hi veig que guapos i talentosos fotògrafs de paisatges i plats d’escamarlans. Tik Tok ja són figues d’un altre paner. M’agrada, per l’escletxa d’oportunitat que ens obre a lletjos i beneits.

Sí, és clar, després alçarem la veu, com toca i com cal, o no, contra el biaix dels algoritmes de l’ocellet, que beneficien determinades opcions polítiques o que censuren comentaris terroríficament terroristes; o contra el veto instagramer al mugró femení i al contingut eròtic-sexual en general. Però que potser preteníem manllevar a l’amo del local el seu dret d’admissió? Que algú esperava per ventura que una assemblea popular d’usuaris i usuàries decidís sobre els principis, l’ètica i els vetos de les grans tecnològiques yankees?

I parlem també de Facebook i els seus algoritmes, és clar. I, per descomptat, de Google i el seu temut SEO, o del que sigui que vindrà en les pròximes dècades i amb les noves generacions post digitals.

¿Per què no atrevir-nos amb el conjunt de xarxes, plataformes i motors socials que acompanyen les nostres vides, i les de la majoria, durant més hores que l’asfalt de les places o les parets del nostre lloc de feina? Xarxes i espais on estudiem i aprenem, compartim i critiquem, ens coneixem amb altres semblants, hi trobem feina o ens enamorem eternament. I on els periodistes, per cert, hi bolquem el 100% de la nostra feina i bona part de les nostres esperances.

Si els gegants tecnològics caiguessin en mans i ments d’inclinació feixista… quines en serien les conseqüències? Perquè ningú no s’ha començat a plantejar el foment de xarxes i espais digitals controlats pels poders públics? No parlo de Catalunya ni d’Espanya, per descomptat i déu mos guard. Potser de les Nacions Unides. O, millor, del Senat Galàctic. Manca de capacitat? Qui sap i com n’és de trist. Però també manca de voluntat i, sobretot, de visió de futur i de la realitat.

Ja ho diuen, que temps passats sempre foren millors…

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.