En només dues entrevistes, el passat 20 de setembre, el Tinent Fiscal del Tribunal Suprem, Luis Navajas, va provocar un terrabastall dins del Ministeri Fiscal, en decidir fer un pas al capdavant i posar-se enfront dels micròfons per explicar les pressions que va rebre per part de companys de l’òrgan per admetre a tràmit les querelles presentades contra el govern de Pedro Sánchez per la gestió de la Covid-19.

En un fet molt excepcional, la segona autoritat del cos de fiscals va carregar contra companys “contaminats ideològicament”. Va aportar noms com el de l’exFiscal General nomenada pel PP, Consuelo Madrigal, això sí, d’aquella manera on esperes que l’interlocutor et pregunti pel culpable, amb aquell “usted estaba poniendo el nombre, y yo le digo que sí“, i confirmant la seva culpabilitat, per evitar carregar directament amb el pes de delator.

Ara bé, deixant de banda que el contingut d’aquestes entrevistes ja ha sigut més que examinat per tots els mitjans, i està provocant les conseqüències oportunes tant dins el Ministeri Fiscal com a l’opinió pública, el que més sorprèn són les formes, que estan fent emergir un problema més greu del que a priori es podia imaginar.

Aquests últims anys, la confiança en la justícia per part de la població no està en els seus millors moments, i entrevistes com les que ha donat el fiscal Navajas no fan més que augmentar aquesta desconfiança. Però el problema no és només el que ha fet públic, no, és el com.

El ministeri fiscal té els seus propis procediments per procedir a mesures disciplinàries si així es considera oportú, i actuacions com la de l’exfiscal de l’estat podrien ser susceptibles d’elles, però Navajas va mantenir el silenci.

No ha estat fins que s’ha posat públicament en dubte la seva professionalitat, que ha decidit defensar-la davant l’escrutini mediàtic, mentre exposava els greus fets que li van succeir.

I aquest és el problema que aquesta entrevista ens està fent veure: ni els mateixos membres del poder judicial confien en ell.

Navajas ha recorregut a la premsa, al quart poder, dipositant en aquest la confiança que els mitjans faran la seva feina i exposaran allò que ell considera injust.

No és ni el primer ni l’últim que fa el mateix.

També fa poques setmanes, l’exsecretari d’Estat de Seguretat, Francisco Martínez va requerir la premsa per explicar el que diria al jutge quan el cités a declarar, com a Investigat que és per la peça Kitchen, de la causa Tàndem.

En aquelles declaracions, afirma que l’exministre d’Interior Fernández-Díaz era partícip de l’operació que es va fer contra l’extresorer del PP, Luis Bárcenas, per evitar que “estirés de la manta” i impliqués al seu partit en afers delictius, entre molts altres assumptes turbulents.

I amb exemples com aquests, és quan es veu que els mitjans acaben resultant per defecte un òrgan fiscalitzador, a través dels quals es coneixen escàndols severs. I sí, potser els que hi van tenen mòbils egoistes, de redempció –o ho fan per principis–, però fa temps que ha quedat palès que probablement els periodistes són els últims que poden garantir una certa justícia, més encara quan la justícia no confia en ella mateixa.

A propòsit d’això, el director Rodrigo Sorogoyen va plasmar aquesta situació a la pel·lícula El Reino. Amb una dilapidant escena final, el protagonista, Manuel López Vidal (Antonio de la Torre) decideix citar-se amb la premsa per desvetllar en directe els participants d’una trama corrupta que l’involucra a ell i a la resta del seu partit (qualsevol semblança amb la realitat és pura casualitat, o això diuen).

López Vidal ho fa en un programa en prime time, en directe, per assegurar-se que tots els espectadors siguin testimonis del que el seu partit ha estat fent durant anys, on també però, es troba davant la reticència d’una presentadora que no vol fer públics els documents que impliquen a tot un govern, però al polític redimit, poques sortides li queden, ja que per falta de confiança en els tribunals, només hi és el públic per jutjar els seus actes i dictaminar la sentència.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.