El 3 d’octubre va fer set anys d’una tragèdia que va ocupar les portades de la premsa d’arreu del món: el gran naufragi de Lampedusa en què van morir, com a mínim, 368 persones. L’hecatombe que havia de remoure consciències i lleis va deixar només la instauració del 3 d’octubre com a jornada dedicada a la memòria dels immigrants morts al mar. Però en aquest aniversari a Itàlia la notícia no va ser cap acte d’homenatge a les víctimes sinó el xou mediàtic en què Matteo Salvini va convertir el judici en contra d’ell per segrest de persones.

En realitat, es tractava només d’una audiència preliminar en què el jutge d’instrucció havia de decidir si procedir o no. Fins i tot la fiscalia havia demanat l’arxivament del cas. Al final, a Salvini no li hauria pogut anar millor: el jutge ha decidit recollir els arguments de la defensa, que recordava que la decisió d’impedir el desembarcament dels extenuats 131 nàufrags rescatats per la guàrdia de costes va tenir el vistiplau de tot el govern. Cosa ben certa. Per tant, aniran a declarar també el primer ministre Giuseppe Conte, l’actual ministra de l’Interior i el cap dels grillini que compartia vicepresidència amb Salvini, Luigi di Maio, entre d’altres. Serà en dues audiències, el 20 de novembre i el 4 de desembre.

Tot i que al final l’audiència va quedar ajornada i deslluïda, Salvini va preparar-la els dies previs amb una ampul·losa posada en escena. Els seus dos socis de coalició, els postfeixistes Germans d’Itàlia i la Força Itàlia de Berlusconi, van anar a l’illa a fer costat al líder leghista i a participar d’una campanya electoral gratuïta. Més de 200 periodistes es van acreditar per seguir l’audiència. I amb una Sicília inusualment plena de càmeres, Salvini i els seus socis van aprofitar per fer un intensiu d’aparicions als mitjans.

El leghista va utilitzar una de les estratègies preferides de la nova extrema dreta: el victimisme. Es va posar en el paper que el mestre Berlusconi va interpretar durant molt de temps: el de màrtir sotmès a una persecució dels “jutges comunistes”. És a dir, de tots els que s’atrevien a investigar les seves corrupteles. L’exministre de l’Interior va voltar per l’illa rosari en mà presentant-se com un home del poble que lluita contra els “poders forts” i que se sacrifica pel bé de la pàtria. Amb una mascareta dels carabinieris.

Salvini va acompanyar la gira a Sicília de tot el paquet complet de màrqueting, incloent-hi una cita de Paolo Borsellino –el valerós magistrat assassinat per la màfia–. I ho va fer a Facebook, la xarxa salviniana per excel·lència. Aquest estiu Roberto Calderoli, històric polític de la Lliga famós per haver definit l’aleshores ministra d’Integració Cécile Kyenge, metgessa d’origen congolès, com a “orangutan”, ja va comparar Salvini amb els jutges Falcone i Borsellino. “Tots ells són homes d’estat que van ser traïts i apunyalats per les institucions que servien”, va dir, pervertint el significat de les paraules i la història a l’enèsima potència.

L’equiparació de Salvini amb Borsellino i Falcone, dues de les figures més respectades del país, símbols de la lluita contra la màfia i contra les clavegueres de l’estat italià, és un exemple paradigmàtic de la manca d’escrúpols de la Lliga. I de la seva estratègia del tot s’hi val. Mentre d’una banda Salvini explota el paper de màrtir perseguit pels jutges, posant-los tots al mateix sac tal com feia Berlusconi, de l’altra pretén aprofitar-se de la imatge dels dos magistrats sicilians que van donar la vida per combatre la màfia i tot allò que la Lliga representa.

Però és que tot plegat és encara més grotesc. Com s’ho va fer la fins aleshores Lliga Nord, una formació sense cap mena d’implementació al sud, per aconseguir de cop candidats i grups de suport com bolets quan Salvini la va transformar en un partit nacional? Doncs recorrent sovint precisament als contactes de la màfia, sempre amorrada al poder. Un bon grapat de coordinadors, candidats o membres de les llistes electorals de la Lliga al sud són parents dels capos mafiosos locals.

“No em feu jutjar els parents, home; no responc ni tan sols per allò que fa el meu sogre”, es va limitar a dir Salvini quan alguns casos flagrants de coordinadors i candidats emparentats amb mafiosos van saltar a la llum. Una altra presa de pèl: hi ha algú que no sàpiga que els fonaments de la màfia són els estrets lligams familiars? Molts d’aquests parents de mafiosos que s’han tornat leghistes ara que la Lliga és el partit més important de tot l’espectre dretà provenien de la militància neofeixista. L’extrema dreta ha anat sempre de bracet amb la màfia.

Enmig de l’eufòria dels mítings que van precedir el judici hi va haver un episodi tragicòmic. L’exsenadora de la Lliga Angela Maraventano, d’origen sicilià, es va deixar transportar per l’emoció, va perdre qualsevol filtre o pudor i va lloar de forma explícita la màfia. Això sí, la de tota la vida. “La nostra màfia ja no té aquella sensibilitat i aquell coratge que tenia abans. On són? Ja no existeix, perquè l’estem eliminant completament”, va dir, queixosa. I per acabar l’al·legat nostàlgic en defensa de la màfia hi va afegir: “Ningú té ja el coratge de defensar el territori!”.

L’exsenadora va contraposar la que seria la màfia bona, és a dir la italiana, amb la dolenta, la dels immigrants que “trafiquen amb carn humana” i que estarien “envaint el país”. Això de definir els immigrants com a “carn humana” ho va copiar de Salvini. El discurs de l’exsenadora, és clar, va córrer com la pólvora als mitjans. Però a qui beneficien aquests “escàndols”?

En les darreres eleccions regionals, a les Marques ha guanyat el candidat de la coalició dretana del partit postfeixista Germans d’Itàlia, Francesco Acquaroli. Fa poc, Paolo Berizzi, periodista especialitzat en extrema dreta –i que ha de viure sota escorta–, va destapar que Acquaroli, ara ja president de la regió, havia participat en un sopar en honor de Mussolini, en concret per commemorar la marxa sobre Roma, l’inici del feixisme. “Quan vaig fer públic el cas creia que li costaria la candidatura”, va dir Berizzi, incrèdul, el dia que Acquaroli, de quaranta-cinc anys, va guanyar. Res més lluny de la realitat. Que Acquaroli –que ha guanyat en bona part perquè té el suport del món empresarial de la regió, sobretot dels que miren de fer negocis a l’altra banda de l’Adriàtic– assisteixi a commemoracions feixistes ha escandalitzat només a aquells que no el votarien. I aquesta és la clau de tot.

Quan es va saber que Salvini seria jutjat per segrest de persones, alguns mitjans, sobretot de fora d’Itàlia, van tenir la temptació de pronosticar que això sí que seria la seva fi.

Van ser els mateixos que van dir-ho quan van saltar els escàndols de presumpta corrupció al partit; i no va passar res. S’obvia que Salvini és deixeble de Berlusconi, que li va llaurar el terreny: el magnat presumia davant dels italians de ser el més llest de tots perquè sabia com pagar menys impostos. És a dir, com evadir-los. I això, lluny de fer-li perdre vots, en consolidava el mite. Certament, si Salvini acabés inhabilitat o a la presó –hipòtesi poc probable– se li estroncaria la carrera política, tot i que n’iniciaria una de màrtir de categoria prèmium. Tota la resta d’escenaris, per ara, fan pinta que sols n’alimentaran encara més el personatge. I, com sempre, amb l’ajuda inestimable dels mitjans.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.