La setmana de protestes postsentència per l’1-O va derivar fa un any en múltiples enfrontaments entre manifestants i cossos policials. D’aquells fets en queden imatges extraordinàries, ferides irreversibles, com les de les persones que van perdre la visió per l’impacte de projectils de la policia, i uns quants interrogants amb relació als mitjans de comunicació i el seu paper. Com es va construir el relat mediàtic d’aquells enfrontaments? Es va informar des del dret a la protesta o des de la perspectiva de l’ordre públic? L’anàlisi dels comptes d’Instagram dels grans mitjans de comunicació durant aquella setmana, desvetlla algunes respostes.

Fa tot just un any, la Sala Segona del Tribunal Suprem condemnava als líders socials i polítics del procés independentista català a sentències de gairebé cent anys de presó. Milers de persones van bloquejar aquell mateix dilluns 14 d’octubre l’aeroport del Prat, coordinades sota el paraigua de Tsunami Democràtic i seguint els principis de l’acció estratègica noviolenta. Durant la setmana que va seguir, part de les protestes sobiranistes van desbordar els mètodes reivindicatius que les havien caracteritzat en els darrers anys.

A Barcelona, nit rere nit les confrontacions entre manifestants i Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat (FCSE) van viure un augment progressiu de la intensitat. El súmmum es va produir el divendres 18 d’octubre, dia de vaga general a Catalunya. Els mitjans de comunicació van qualificar aquells fets com “la batalla d’Urquinaona”.

Quin model de periodisme es va imposar en el relat dels enfrontaments entre manifestants i cossos policials en el context de les protestes postsentència? L’anàlisi dels comptes d’Instagram de quatre grans mitjans de comunicació durant la setmana de protestes revela que el relat s’adequa al del model de periodisme de guerra, en detriment del periodisme de conflicte. Aquest fet va suposar que s’informés des d’una perspectiva punitivista i no des del dret a la protesta.

Violència institucional i relat mediàtic

La setmana de protestes del 14 al 20 d’octubre de 2019 es va saldar amb 593 assistències del Servei d’Emergències Mèdiques a tota Catalunya, incloent-hi agents de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat. Segons l’entitat social Irídia, es van detectar “greus situacions de violència policial cap a persones manifestants, així com actuacions contràries als protocols d’actuació policial”. Quatre persones van perdre la visió d’un ull per l’impacte d’un projectil: presumptament de bala de goma, però en dos dels casos no es pot descartar que fos per impacte de projectil de FOAM. Projectil de precisió, convé recordar. També es van registrar 18 casos de lesions al cap per la utilització de la defensa policial, quan a les instruccions internes del cos de Mossos d’Esquadra se subratlla que els cops han de donar-se a parts protegides per la musculatura i al tronc inferior del cos.

Aquests exemples d’ús excessiu de la força per part de cossos policials són praxis no tolerables que requereixen depuracions de responsabilitats internes i conseqüències legals si així procedeix. Tot i la publicació de l’auditoria interna realitzada pels Mossos sobre les actuacions d’aquest cos durant les protestes postsentència i el debat que va generar, per insuficient i per esbiaixada, cal no perdre de vista que els cossos policials estan en possessió del monopoli exclusiu i legal de la violència. En una societat democràtica el nivell mínim exigible de les actuacions policials és el d’exemplaritat, sigui quina sigui la situació d’enfrontament. L’estudi en què es basa aquest article conclou que no són tolerables aquestes conseqüències físiques i emocionals per a persones que estan exercint el dret a la protesta. En conseqüència, cal que els mitjans de comunicació així ho relatin, com a fonts d’informació principals de la realitat que configuren actituds socials i posicionaments ideològics en situacions de conflicte.

On queda el dret a la protesta?

Els mitjans de comunicació produeixen i reprodueixen ideologia, segons investigadors com Xavier Giró. Per fer-ho, i entre altres mecanismes, en el seu relat discerneixen entre el que és legítim i el que no ho és. És el Model de Confluència Conflictiva, una pràctica informativa on tot allò que emana del marc legal és presentat com a legítim i racional (defensa de la Constitució, tolerància de la protesta no disruptiva) i tot allò que estigui fora és presentat com a irracional, no democràtic, i per tant punible (defensa del dret a la sobirania social i nacional, models de protesta disruptiva basats en la noviolència, així com enfrontaments entre manifestants i FCSE).

La cobertura de la setmana de protestes segueix aquesta lògica, en la majoria de mitjans analitzats. Els successos es van presentar en un escenari de confrontació bèl·lica, amb tancament de files i legitimació de les actuacions de les FCSE en el cas dels mitjans afins a actors contraris al dret a decidir. Ara bé, no és, ni de bon tros, l’únic cas en què es prima la perspectiva d’ordre públic, legal i punitivista, en definitiva la justificació de les actuacions de les FCSE, per sobre del dret a la protesta. Obviant-lo, fins i tot.

La idea que en matèria d’ordre públic les FCSE actuen només en casos de necessitat és falsa. Així ho subratllen les reflexions de periodistes com R. Poch de Feliu sobre els enfrontaments entre manifestants i FCSE a la cimera del G-8 a Gènova, el 2001. En el nostre context podem recordar la publicació de La Síndrome de Sherwood de Piqué i Batallé (2009), excomissari general de coordinació territorial dels Mossos d’Esquadra, proposa l’estratègia de deixar que es produeixin “actes vandàlics” per justificar les actuacions policials i en paral·lel per tal que l’opinió pública vinculi violència amb protesta.

Consegüentment, sense el reforç i la defensa del dret a la protesta des dels mitjans de comunicació, es reprodueixen les lògiques de dominació i es perpetua la violència estructural, segons l’investigador John Galtung, expert en cultura de pau. Obviar la cultura de la defensa i reivindicació de drets és extremadament perillós, en tant que el dret a la protesta és nuclear en el panorama de drets socials històricament adquirits. Així ho afirmen entitats com Irídia al seu informe anual sobre violència institucional o la plataforma Defender a Quién Defiende.

Periodisme de guerra: els mitjans es posicionen

L’estudi que guia aquest article ha analitzat les publicacions dels canals d’Instagram dels mitjans Ara, El Mundo, La Vanguardia i El País durant la setmana de la publicació de la sentència contra els líders del procés: del 14 al 21 d’octubre de 2019. Per què Instagram? Perquè la fotografia és una font de pretesa veracitat, i en aquesta xarxa social la imatge hi juga un rol clau. Alhora, aquesta plataforma és utilitzada per més de mil milions de persones. En termes locals, és la segona xarxa social més consultada per veïns i veïnes de Barcelona, ciutat que va concentrar l’atenció comunicativa i la tensió més gran en les protestes i enfrontaments entre grups de manifestants i cossos policials durant aquells dies.

Els quatre mitjans van informar des de la lògica del periodisme de guerra. John Galtung identifica aquest tipus de periodisme a partir de diferents característiques. Una d’elles, confondre conflicte i violència, quan ni són sinònims ni la violència és un element inherent al conflicte. Una altra de les característiques del periodisme de guerra és, evidentment, centrar l’atenció del relat en la violència explícita. Altres característiques d’aquest tipus de periodisme és prendre com a verídiques les versions oficials. Finalment, el periodisme de guerra planteja un joc de suma zero entre els bàndols enfrontats, prèviament ben delimitats: un serà el guanyador i l’altre serà el perdedor.

Si parlem de bàndols, parlem d’una dinàmica de confrontació entre dos actors. Ells contra nosaltres. Com es construeix aquesta relació d’enfrontament des dels mitjans de comunicació? A partir de la rèplica, més o menys explícita, del discurs de cada bàndol. Els mitjans, doncs, juguen un rol de cadena de transmissió ideològica.

En aquest cas i per l’estudi que guia aquest informe, els actors en conflicte identificats són l’executiu de l’Estat espanyol, i en el marc català partits sobiranistes, partits contraris al dret a decidir i societat civil sobiranista organitzada. Quines relacions es van establir entre els actors identificats i els mitjans analitzats? Els següents són alguns dels exemples més il·lustratius.

La cobertura del diari Ara es caracteritza per entrar en consonància amb els actors sobiranistes. En aquest sentit, el compte d’Instagram d’aquest mitjà majoritàriament fa referència a les Marxes per la Llibertat. També es dediquen dues publicacions al bloqueig de l’aeroport del Prat i a les conseqüències de les actuacions policials (en aquest cas, el jove que va quedar mutilat per l’impacte d’una pilota de goma a l’aeroport). En síntesi, sobiranisme cívic i reivindicatiu, noviolent. Només la darrera publicació se centra en els disturbis, promocionant una galeria fotogràfica dels dies d’enfrontaments.

En el cas dels altres tres mitjans, El Mundo, La Vanguardia i El País, el relat s’articula en paral·lel als posicionaments dels actors contraris al sobiranisme. En aquest sentit la lògica del relat recau en deslegitimar les reivindicacions independentistes, sobiranistes o en contra de la sentència, titllant les protestes, i els seus integrants, de violentes. Això s’articula tant sota el mantra de la violència generalitzada dels manifestants (El Mundo, La Vanguardia), com sota la idea de les actuacions de “grups violents coordinats” (El País). Constantment es replica el posicionament del govern central i no es qüestiona en cap moment les actuacions de les FCSE ni les seves conseqüències.

Per tant, de la setmana d’enfrontaments, el fet noticiat o bé és la violència física a partir d’imatges sovint espectaculars o bé és l’omissió d’aquests fets. Les cobertures es van centrar a esprémer la violència directa, visible, sense aprofundir o tractar i enquadrar les violències estructurals ni culturals. Per consegüent, l’única possibilitat de resolució del conflicte és la pau negativa, la victòria d’un actor sobre l’altre, el joc de suma zero.

Consulta l’informe complet al que fa referència l’article aquí.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.