Ara que l’emissió simultània de La mort de Guillem (Carlos Marques-Marcet, 2020) per TV3, À Punt i IB3 encara és recent, és un bon moment per posar damunt la taula el tema de la reciprocitat televisiva entre el Principat de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, i buscar solucions al carreró sense sortida en què es troba aquesta qüestió.

En l’escenari actual, el de la Televisió Digital Terrestre (TDT), i amb la correlació de forces actuals, sembla una pèrdua de temps dedicar esforços a recuperar la situació que hi havia abans que els governs del Partit Popular es carreguessin les emissions “alegals” de TV3 al País Valencià i a les Illes.

El govern espanyol té la clau de l’espectre radioelèctric i les excuses tècniques suficients perquè el segon múltiplex autonòmic llargament reivindicat per la Generalitat de Catalunya –previst en la legislació, que permetria la reciprocitat– no arribi mai a concretar-se. I els governs del País Valencià i les Illes no sembla que de moment vulguin incloure la qüestió entre les seves prioritats.

De tota manera, des que s’arrossega aquesta història, les tecnologies han evolucionat prou per començar a prescindir de la solució “oficial” i optar per altres solucions més a l’abast, més fàcils, fins i tot més econòmiques i que no necessiten la benedicció del govern espanyol.

La primera i més evident són les apps dels televisors connectats, els que es venen avui dia a les botigues d’electrodomèstics, les anomenades SmartTV. En teoria, qualsevol persona a qualsevol lloc del món pot disposar d’un televisor connectat amb les apps de TV3, À Punt i IB3 i veure la programació en directe i a la carta de totes tres. No solament als Països Catalans, sinó a tot el món.

Això, que hauria de ser així en teoria, pot ser que no sigui tan fàcil, perquè els diferents models d’app o d’aparell de televisió poden tenir incompatibilitats tècniques que, a l’hora de la veritat, compliquin les coses. Però això mateix ens passa amb els ordinadors i els telèfons mòbils i, tard o d’hora, acabem solucionant els problemes. Una estratègia conjunta de les tres corporacions públiques per desenvolupar i divulgar aquestes opcions entre els usuaris –inclosa l’HbbTV, el “botó vermell”– seria barata, eficaç i plena d’avantatges.

L’altra opció és utilitzar l’espai radioelèctric no ocupat per la TDT local per difondre el senyal de TV3, À Punt i IB3 als altres territoris de parla catalana. És una solució més cara –calen aparells emissors– i més complexa –cal un acord previ entre el Govern i els ajuntaments, i a Catalunya, a més, ho ha d’avalar el Consell de l’Audiovisual de Catalunya–, però possible. I no “passa” per Madrid. Perquè la reciprocitat, si ha de ser, serà creativa o no serà.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.