El 24 de gener de 2016, el Mar Egeu va retornar a la platja de Kagia, a Lesvos, el cos en descomposició d’una nena de quatre anys. Marit, una veïna de Skala Skaminea la va trobar en aquella vora de mar de pedres rodones. En David, un jove voluntari i periodista de llavors vint-i-cinc anys, també hi era.

Era la foto de l’any, una segona versió de l’Aylan que podria haver conscienciat mig món sobre la fugida de centenars de milers de persones a causa d’una guerra. Podria haver estat la imatge que tornés a capgirar les polítiques assassines de la Unió Europea. O fins i tot podria haver fet que algun estat membre deixés de formar part d’aquesta massacre i obrís vies segures per tantíssimes persones.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Però no. Ni tan sols la imatge de l’Aylan, una criatura de tres anys ofegada per aquesta Europa Fortalesa va remoure prou perquè les coses canviessin i la fotografia de la nena morta a Skala Skaminea tampoc no ho anava a fer. Aquell dia, en David no va fer la foto que, de ben segur, li hagués donat alguna portada.

Què en fem, doncs, d’aquestes imatges? Escric aquesta pregunta sense tenir la més remota idea que respondre. El rostre, la mirada, la identitat es tapen, per motius obvis, amb respecte, dignitat i una ràbia infinita, però què en fem d’una realitat tan crua com són les imatges de criatures ofegades?

A mitjans d’aquest setembre, una pastera va naufragar a les costes d’Algèria. Equips de rescat espanyols van poder trobar quatre supervivents. També van recollir els cossos de quatre infants d’entre tres i dotze anys i els seus pares i mares. Les fotografies dels cadàvers a la coberta del vaixell de rescat han quedat en unes converses de WhatsApp. No han sortit a la llum.

El 19 de setembre, exactament el mateix dia d’aquest naufragi, la periodista Anna Surinyach criticava a Twitter el safari fotoperiodístic que el govern grec havia organitzat perquè la premsa entrés al nou camp militar de Moria durant deu minuts. “Ningú de nosaltres ha preguntat a ningú si se’ls podia fotografiar, ni hem parlat amb ningú. Igual que als safaris fotogràfics”, deia l’Anna.

La militarització de les fronteres amb un impacte directe, aterridor i perillós en les persones que duen a terme un procés migratori, té també afectacions (pel que ens afecta en aquest espai d’opinió) en la premsa i l’exercici de la nostra professió. La impossibilitat de treballar de forma calmada, respectuosa, establint vincles humans amb les qui expliquen històries i que ens permeti retractar aquestes violències protegint la dignitat i integritat d’aquestes persones genera que moltes situacions quedin també en un silenci sepulcral.

Però llavors, en un intent de trobar una alternativa respectuosa i amb impacte, em pregunto, quina mena de pornografia de la mort necessita Occident per reaccionar?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.