“Última hora”. “Urgent”. “Alerta”.

S’il·lumina la pantalla del mòbil i apareix una notificació d’un mitjà de comunicació advertint de com creix el risc de rebrot, de restriccions per frenar contagis o de la compareixença en directa d’un polític que anunciarà noves mesures. Automàticament creix el neguit que fa temps que s’ha instal·lat en pandèmia; la urgència dels mitjans a l’hora d’informar i la recerca de buscar clics a costa d’incrementar el neguit col·lectiu no és nova, però la pandèmia ho ha accentuat.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Podem decidir eliminar les notificacions d’aplicacions o posar el mòbil en silenci, però és difícil escapar-se de la viralització de segons quins continguts. De vegades és el WhatsApp que envia algú amb l’article d’un digital amb l’actualització dels nous contagis diaris, o algú que fa like a un tuit apocalíptic culpant als altres del mal d’un virus que fa mesos que ens desmunta esquemes.

Vivim una pandèmia mundial i és normal estar pendent de com avança i quines mesures es prenen per frenar-la. Els mitjans ho han d’explicar. Però la forma també és important i sortir del dictamen de la immediatesa pot contribuir a donar aire. Ha passat amb l’educació. La primera setmana de curs cada dia sabíem quants grups havien començat a confinar, sentíem a parlar a professorat, alumnes, famílies. L’efecte comptador havia començat. Sis grups confinats, vint-i-tres grups confinats, cent dotze grups confinats. Ningú sabia gaire què representaven ben bé aquelles xifres però ens arribaven en forma d’alerta. Un número en un titular que no digeríem però que despertava, de nou, el neguit de l’última hora.

Setmanes més tard el percentatge de grups tancats a cada centre ha quedat força oblidat en les rutines informatives diàries. Ara que ha fet un mes de l’inici de curs n’hem sentit a parlar més, però ja amb certa perspectiva i amb l’evidència que la tornada a l’escola no ha generat l’apocalipsi que pregonaven alguns. Potser valdria la pena seguir qüestionant mancances del sistema educatiu i una falta de recursos que ve de lluny o com les escoles s’estan adaptant a una situació que no és fàcil. No serien temes que generessin notificacions d’últimes hores i clics fàcils, però convidarien a reflexionar llegint a un ritme més pausat.

Un ritme més pausat que potser ajudaria en un context en què l’ansietat i l’angoixa van a l’alça. Una de les conseqüències de la pandèmia és també la de l’impacte en la salut mental. Ens hem acostumat a anar amb mascareta per tot arreu i a no abraçar-nos. Nous hàbits. Però encara és d’hora per saber quines conseqüències tindrà aquesta nova de manera de relacionar-nos.

Vivim una pandèmia que ens porta a aïllar-nos per frenar contagis i al vocabulari s’hi han colat conceptes com reunions telemàtiques, grups bombolla, reducció de la interacció social. Cadascú ho accepta amb més o menys resignació. Però compte que aquesta limitació social no es converteixi en tendència, més enllà de la pandèmia. Cadascú a casa seva i paralitzats per la por i enganxats a les notificacions del mòbil que alerten del minut a minut de la pandèmia, som més controlables. Si guanya l’individualisme i la batalla per ser un ciutadà exemplar i culpar (a Twitter, en una conversa amb amics, en les declaracions d’un polític) els altres de tot el que es fa malament, serà cada cop més difícil recuperar el sentit de viure en comunitat.

Són temps estranys i ningú sap ben bé en què es convertirà el món després d’aquesta pandèmia. Potser per això els mitjans podrien aprofitar l’impacte de la pandèmia per obrir el focus i combinar la urgència de les notícies d’última hora amb reportatges menys immediats que convidin a reflexions més pausades. A poder pensar en com s’haurà de repensar una societat que per obligació s’ha de distanciar dels altres. En explicar maneres d’ajudar-se els uns als altres en temps de crisi, sense que això depengui de crear herois d’un dia per l’altre ni noves icones a qui idolatrar o a qui defenestrar al cap de dos mesos. El món està canviant i sembla que serà més hostil; i més enllà de la urgència de les últimes hores, el periodisme s’ha de fer preguntes, qüestionar decisions i donar eines per mirar d’entendre el futur que vindrà.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.