Els mitjans tendeixen a mirar cap a les persones LGBTI només quan es produeix violència física i verbal. Lluny d’explicar aquesta violència LGBTI-fòbica com un fet sistèmic, les informacions tendeixen a presentar aquests casos com a episodis aïllats. Queden fora del focus les dones del col·lectiu: lesbianes, bisexuals i ‘trans’ hi estan infrarepresentades.

Tot i la millora produïda en els darrers anys en l’abordatge que fan els mitjans de la violència LGBTI-fòbica, assenyalada pels responsables dels Observatoris contra l’Homofòbia català i valencià, encara hi ha molt camí per recórrer: invisibilitat de la violència que pateixen les dones lesbianes, bisexuals i trans; poca representació de les diferents violències que pateix el col·lectiu LGBTI; absència de context per abordar la informació més enllà del succés, i anar més enllà en les informacions que generen les organitzacions LGBTI-fòbiques i que no tenen a veure amb agressions, ja que les agressions físiques i verbals són les formes de violència LGBTI-fòbica que els mitjans solen fer més visibles. 

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Sis de cada deu de les informacions sobre LGBTI-fòbia publicades entre el juny i el setembre a mitjans com Vilaweb, La Vanguardia, Ara, El Nacional, Catalunya Diari, El Periódico i Nació Digital són una agressió concreta o recullen els resultats d’informes sobre agressions.

De les 45 notícies analitzades que aborden diferents formes de violència LGBTI-fòbica, és a dir, contra persones amb opcions sexuals o identitats i expressions de gènere que transgredeixen els patrons hegemònics dins l’ordre cisheteropatriarcal, prop de quatre de cada deu informen d’una agressió en concret que ha tingut lloc recentment.

El 20% restant es fan ressò d’informes sobre LGBTI-fòbia de l’Observatori contra l’Homofòbia i de la Fiscalia de Delictes d’Odi. En aquests casos, a més de fer balanç de l’aplicació de la Llei 11/2014, pels drets de les persones LGBTI i per erradicar l’LGBTI-fòbia, les notícies solen donar peu a una anàlisi que presenta la violència LGBTI-fòbica com una violència sistèmica. Per tant, les informacions trenquen amb la mirada parcel·lada de les agressions contra persones LGBTI i ubiquen el fenomen.

Més atenció mediàtica però cobertures aïllades    

Els casos de violència LGBTI-fòbica presentats com a fets aïllats i que afecten de forma individualitzada predominen als mitjans analitzats. Una mostra és aquesta notícia d’El Nacional o aquesta altra de Nació Digital. No són emmarcades com a part d’una violència estructural, que travessa les persones amb opcions sexuals i identitats i expressions de gènere fora de la cisheteronormativitat.

Si bé la lluita per la visibilitat ha anat aconseguint-se, el repte del moviment LGBTI davant els mitjans és fer-los entendre que el fet important no és a qui li ha passat, sinó què i per què ha passat. “Volen una cosa molt concreta i fàcil d’explicar, per la qual cosa les discriminacions més subtils són més difícils de vendre als mitjans”, explica Eugeni Rodríguez, president de l’Observatori Contra l’Homofòbia (OCH) català. 

Rodríguez indica que a Catalunya els mitjans “són aliats” i que hi ha interès per visibilitzar les discriminacions, especialment les comeses per les administracions i els serveis públics. “Una altra cosa és com ho fan o si ho fan amb el llenguatge adequat”, matisa. Com a bona pràctica, Rodríguez remarca que els mitjans catalans no qüestionen la versió de la víctima. “Això és molt important per sensibilitzar la societat”, afirma. També Toño Abad, portaveu de l’Observatori Valencià contra l’LGBTI-fòbia, considera que en els darrers anys s’ha produït un canvi positiu en el tractament mediàtic d’aquesta violència.

Per Abad, una de les mancances de la cobertura informativa davant els casos d’LGBTI-fòbia és que no hi ha “ni seguiment ni perspectiva de drets o reparació”. “Es busca només l’estricta actualitat”, afirma. Posa l’exemple de l’agressió que va patir una dona trans el passat maig a Benidorm i que va veure com alguns mitjans “intentaven negar la seua identitat i desacreditar el seu testimoni, revictimitzant-la i exposant-la”.

En clau de successos

La majoria de les notícies analitzades (66%) ni compten amb el context que professionals o col·lectius especialitzats poden aportar ni emmarquen l’agressió explicada en una dada que permeti ubicar-la com a part d’un fenomen. La veu de les organitzacions LGBTI és present en el 49% de les notícies analitzades, tot i que no sempre serveix per afegir-hi context, ja que poden ser emprades com a font per descriure una agressió concreta. En la gran majoria (89%), la font consultada és l’Observatori contra l’Homofòbia.

Les fonts institucionals apareixen en un 35,6% de les informacions. En la meitat dels casos  són fonts policials. La Fiscalia de Delictes d’Odi i l’ajuntament del municipi on ha tingut lloc l’agressió són les altres fonts institucionals consultades amb més freqüència. 

“Als mitjans domina una visió massa personalitzada, que no ajuda a entendre les arrels del problema ni els fenòmens socioculturals que hi interactuen”, detecta Amparo Huertas, coordinadora del Màster en Comunicació LGBTI+ de la Universitat Autònoma de Barcelona. També ressalta que s’hauria de treballar com es tracta la violència LGBTI-fòbica des de les institucions que alimenten els discursos mediàtics, com ara els tribunals i la policia. Així mateix, Eugeni Rodríguez reclama més formació dels i les periodistes per tal de conèixer el llenguatge referent a la diversitat sexual i de gènere.

De les notícies analitzades, quatre de cada deu incorporen les paraules LGBTI-fòbia o bé homofòbia al titular, per la qual cosa són minoria les que emmarquen de bon inici l’agressió noticiable en la violència estructural que l’explica. Elena Longares, activista de LesbiCat, reclama superar la perspectiva del succés “per abraçar la de la vulneració de drets”. Recrimina que presentar els casos d’LGBTI-fòbia com a fets aïllats i a l’agressor com un monstre no és casual: “Pretén invisibilitzar que hi ha un sistema social que ho legitima”.

Tal com sintetitza la investigadora Joana G. Grenzner, el moviment pels drets de les persones LGBTI, igual que ho ha fet el moviment feminista, ha conceptualitzat les desigualtats de gènere com una realitat que, més enllà de la situació de privilegi dels homes respecte a les dones, implica “la preponderància de la masculinitat hegemònica” per sobre de les masculinitats no normatives i d’altres identitats de gènere (trans, queer o gèneres fluids), així com de “l’heterosexualitat funcional al sistema patriarcal” per sobre d’altres opcions sexuals (homosexualitat, lesbianisme, bisexualitat, pansexualitat, asexualitat…), cosa que “implica concebre l’homofòbia, la lesbofòbia, la transfòbia i la bifòbia com a manifestacions de violències masclistes”.

Dones lesbianes, bisexuals i ‘trans’, fora de focus

La diversitat sexual i de gènere real queda reduïda en la cobertura mediàtica. Si bé una de les recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) traslladables a altres mitjans sobre el tractament de les persones LGBTI és donar visibilitat a dones, persones grans, persones migrades i menors d’edat, la visibilitat més gran és per als homes gais (com ja s’havia constatat en l’informe Home, gai i jove: la imatge del col·lectiu LGBTI als mitjans).

La principal conclusió és que es tendeix a deixar fora del focus d’atenció les formes de violència que més impacten contra les dones lesbianes, bisexuals i trans. Els gais estan presents en el 44% de les notícies analitzades i quasi quintupliquen la presència de dones lesbianes (9%) i de persones trans (9%) –en un 75% referides a dones trans–. En un 11% de les informacions hi apareixen persones bisexuals.

De fet, homofòbia és la paraula més emprada (33,3%) per definir la discriminació que pateixen les persones LGBTI. LGBTI-fòbia (24,4%) està en segon lloc i lesbofòbia només s’empra un cop, a l’Ara. El desconeixement del lèxic duu a parlar d’homofòbia a voltes en què les informacions fan referència a la discriminació patida per persones trans, és a dir, per raó d’identitat de gènere i no pas per opció sexual. Ho veiem per exemple en aquesta notícia de La Vanguardia.

Per altra banda, l’anàlisi constata l’enorme pes informatiu dels fets a Barcelona i l’àrea metropolitana, que acaparen el 64,5% de les informacions sobre persones LGBTB. Un fet que, entre d’altres, pot respondre al fenomen del sexili: desplaçament des de pobles a grans ciutats a la recerca de més llibertat per viure les sexualitats o les identitats de gènere.

“Tot allò que surt de les agressions físiques costa més de visibilitzar i que sigui noticiable”, indica Elena Longares per explicar la menor visibilitat de la lesbofòbia o la transfòbia als mitjans. Si bé l’activista reivindica que també hi ha periodistes que treballen des de la perspectiva de gènere, apunta que les violències que pateixen les dones lesbianes, bisexuals o trans solen ser “situacions més complexes, quotidianes i constants que s’entrecreuen amb el masclisme i altres discriminacions i són molt més difícils d’identificar i denunciar”. “Tampoc no disposem d’una xarxa social de suport que ens entengui o promogui aquesta denúncia”, afegeix, amb referència a organitzacions de dones lesbianes, bisexuals o trans que treballin específicament contra les violències que pateixen. 

Les situacions d’assetjament en l’àmbit públic són molt més habituals contra dones i només són notícia quan, per exemple, en l’educació o a la feina, acaben en suïcidis, anomenats “assassinats socials”. “Hi ha violències, com ara l’assetjament al carrer, que pateixen més les dones, o com les que pateixen les persones trans per accedir a l’habitatge o a la feina, que estan silenciades”, afirma Longares. Huertas coincideix amb aquesta anàlisi: “Són tipus de violència més difícils d’explicar, fins i tot per part de la víctima mateixa, que necessita un temps per adonar-se de què passa, entendre-ho i poder verbalitzar-ho”.

Més enllà de les agressions

El CAC indica que no tan sols s’han de donar a conèixer les agressions, els assetjaments o les discriminacions LGBTI-fòbiques, sinó que també cal difondre les possibilitats de denúncia i els recursos existents per fer-hi front. També assenyala com a bona pràctica fer el seguiment dels casos per informar de les conseqüències dels actes violents i discriminatoris contra persones LGBTI. Són continguts absents en les informacions dels diaris analitzats. Visibilitzar l’empoderament i la protesta davant les agressions o discriminacions LGBTI-fòbiques –com en aquesta notícia a Vilaweb– és una pràctica no habitual als mitjans. 

La violència LGBTI-fòbica no es redueix a agressions físiques: hi ha violències simbòlica, psicològica, sexual o econòmica, com ara un acomiadament per ser persona LGBTI. Aquestes “altres” violències afecten més les dones lesbianes, bisexuals i trans del col·lectiu LGBTI i tenen un menor pes informatiu: suposen un 42,3% de les notícies analitzades. Sobre violència simbòlica, aquesta notícia de l’Ara analitza els nous referents audiovisuals d’aquesta opció sexual des de la perspectiva de manca de referents. Aquesta altra sobre agressions també inclou una altra violència que afecta molt el col·lectiu LGBTI i que no és tan visible: l’assetjament moral.

Una notícia publicada a Nació Digital permet obrir un debat: com tractar les fonts LGBTI-fòbiques?

D’acord amb les recomanacions del CAC per al tractament informatiu de les persones LGBTI, per informar-ne cal acudir a fonts “contrastades, diversificades i institucionals”, així com consultar amb persones i col·lectius “qualificats i especialitzats a l’hora de cobrir una notícia relacionada amb les persones LGBTI”. La peça informa, sense contrast, de la posició d’aquesta entitat fonamentalista. Des d’una perspectiva de drets, hauria d’incloure les veus d’organitzacions LGBTI, així com de les institucions democràtiques que, per llei, han de defensar els drets del col·lectiu davant qualsevol forma de violència i discriminació, com la que promou aquesta organització per via judicial.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.