Finalment sembla que TV3 fa passos tímids per a rejovenir els seus continguts, primer pas per a la difícil tasca de rejovenir la seva audiència. L’anunci de cinc nous formats pensats per a les xarxes i orientats al públic jove i la promesa de recuperar l’enyorat canal juvenil són símptomes que a Sant Joan Despí algú ha parat l’orella als missatges que per terra, mar i aire avisen de la creixent desconnexió de les generacions més joves amb els mitjans que anys enrere havien estat hegemònics al país i, encara més greu, de la llengua que havia estat vehicle de cohesió social.

Està bé, és un bon començament. Arriba tardíssim, però què hi farem. Ara bé, el següent pas que sabem tots que cal fer i ningú no s’hi atreveix és desprendre’s d’aquella llosa que cada cop els allunya més del batec dels ciutadans: la generació que des que va acabar la carrera ha viscut amorrada a la meta de l’audiovisual públic.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Estic fart de la seva omnipresència. Dels que parlen davant la càmera i dels que hi treballen al darrere. Estic fart que ens facin veure la vida des del seu filtre, fart que no sapiguem donar un nou rol als grans professionals que acumulen anys d’experiència sense que suposin un tap pels nascuts anys més tard.

El 2017, quan feia quart de carrera, vaig fer les pràctiques obligatòries de la universitat a TV3. El primer dia, desenes de vailets fèiem el tour de rigor per aquelles instal·lacions que tant havíem somiat, disposats a menjar la merda més ingrata a canvi d’una petita possibilitat de trobar-hi el nostre lloc i poder dir allò que tanta il·lusió fa a les àvies: “Arnau Lleonart. TV3. Santa Maria de Palautordera”. Quan l’encarregat de fer la visita ens va llançar a la cara la galleda d’aigua freda: “Sigueu conscients que ara per ara no contractarem a cap de vosaltres, així que mireu d’aprendre el màxim i gaudir sense patir per si us quedareu o no”. Una sinceritat que s’agraeix, la veritat, però una sinceritat ben cabrona.

És cert que des de fa pocs anys veiem sostenir un micro a gent com l’Abraham Orriols o el Ferran Moreno als informatius, o com a l’Edgar Sapiña, la Beatrice Duodu, el Dani Sánchez Ugart o la Sandra Castells a Planta Baixa; però no cal perdre de vista que les seves condicions laborals són a anys llum de les del personal fixe de la casa.

Uns encadenen contractes temporals que s’han hagut de disputar amb una borsa de treball infladíssima i els altres estan contractats per la productora de Ricard Ustrell, no per CCMA. És el mateix que passa amb els joveníssims que fan l’acabat d’estrenar Mood Z o els joves però una mica més grans, Charlie Pee i Carles Sànchez Verdú, que preparen l’atractiu late night, Jugada mestra. Si la cosa va bé, podran fer els respectius programes durant alguns anys i després tindran l’oportunitat d’encadenar-ho amb algun projecte més (potser a la CCMA, potser fora). Si no, “allà tens la porta, ànims i molta sort”.

Però bé, és un pas que celebro. No fa tant no teníem ni això. Celebro que als meus mitjans públics comenci a sentir gent que parla des de l’angoixa pel futur gairebé sistèmica de la nostra generació. El buit que tenim davant és més dolorós quan ningú en parla i es fa com si no existís. El gran encert del traspassat 3XL va ser posar-hi al darrere treballadors tan joves com l’audiència buscada.

Van trobar la fórmula secreta de parlar un llenguatge mediàtic innovador amb un peu a la tele i l’altre a Internet quan gran part de societat ni tan sols s’ensumava la potència dels fòrums i les primeres xarxes socials. Òbviament el que no es pot fer ara és ressuscitar un 3XL que ja ha quedat antic. En aquest sentit, no puc fer altra cosa que recomanar l’article de l’Arnau Rius on planteja tres propostes audiovisuals per garantir el català entre els joves.

Hi afegiria el valor enormement positiu cultural i econòmic que tindria afrontar aquesta renovació des de la col·laboració com més estreta millor entre TV3, À Punt, IB3 i Andorra Televisió. No té sentit que els diferents mitjans públics d’una mateixa comunitat lingüística (i minoritzada) treballin d’esquenes els uns als altres. Però bé, aquest és un tema que caldrà desenvolupar en un altre article.
Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.