El periodisme provoca una força centrífuga d’abandonament de la professió, tant o més forta que la força centrípeta d’atracció que genera la titulació universitària. Els que hem format les generacions de la precarietat generalitzada hem vist com tantes companyes i companys d’estudis ja ni tan sols han acabat incorporant-se a l’exercici de la professió. Falta perspectiva històrica i dades per establir cap conclusió, però si ja passava en dècades anteriors…

Sovint se’n beneficia la comunicació corporativa, l’alumnat d’institut o universitari o les àrees de direcció estratègica, per dir algunes de les sortides que troba qui es vol allunyar d’horaris intempestius i salaris justets. Sempre m’ha cridat l’atenció on són algunes generacions de periodistes de les quals pocs han acabat o acabaran la seua trajectòria laboral en redaccions de mitjans de comunicació.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Per benastrugança, en queden, i s’incorporen, molt i molt bons professionals en actiu, coneguts i desconeguts pel gran públic, amb bon sou i amb sous de misèria, amb tranquil·litat per poder fer temes o amb pressió per treure’n. I davant de salaris escassos i inseguretat, sembla que els premis serveixen per tapar algun forat. Aquella cita atribuïda a Ramon Barnils tan repetida: “Un periodista ha d’arribar a la feina ben pagat, ben menjat i ben follat”. Seria una fórmula preventiva per evitar la temptació de no posar el dret a la informació dels receptors per davant. També hi ha qui va ben servit a base de servilismes o que no vol perdre el poc que té. De fet, no sé si sabria dir de cap periodista ric o amb bona posició per l’exercici estricte de la professió.

En un sector en què la viabilitat econòmica és a la corda fluixa, podria aparèixer un directiu d’un mitjà i dir alguna cosa similar a: “Permís, per primes, empri’s premis”. Això davant la petició d’algun augment de sou. Com si el pagament per la feina no hagués de venir des de dins de l’empresa, com si la feina ben feta no beneficiés el mitjà.

Trobo a faltar criteri del públic per saber valorar, i ajudar a pagar, bons continguts. “Què et sembla ”X”? És bon periodista, va guanyant premis!”. Aquest simple fet no fa millor o pitjor el professional. D’entrada, es pot fer un sol treball lluït i prou. Sense anar més lluny, la setmana passada vaig rebre el XIII Premi Mila de Periodisme per a la Igualtat de Gènere. I ho vaig fer amb un punt de rubor, com ja vaig explicar a l’acte de lliurament i en un fil a Twitter.

El 2019 vaig fer un únic treball periodístic, traient uns comptats articles d’opinió, i ha estat guardonat. Jo, content i agraït, sobretot perquè posa en relleu més de 40 anys de militància del Grup de Dones de Lleida i la feina no remunerada d’un grup de gent de l’Ateneu Cooperatiu La Baula que vol deixar impresa part de la memòria històrica de Lleida, mitjançant la revista Fossa 218 que està acabant la campanya de micromecenatge per poder fer possible el seu segon número. Però sóc conscient que la feina important és la que fan periodistes en actiu dia a dia per fer-nos més informats, formats, reflexius… i lliures!

I no em deixa de sorprendre que costi desgranar tant el gra de la palla o que es permeti que se’ns doni gat per llebre. També em desconcerta l’adhesió incondicional i l’esmena a la totalitat, la confiança absoluta sense criteri i la malfiança per un sentit crític mal entès. També per part de persones llegides i estudiades. Em refermen en la necessitat d’una educació mediàtica. Bé, una educació, i punt. Passa que, en el context d’avui, l’educació no hauria de defugir de la dimensió mediàtica i comunicativa (tampoc de les humanitats, que hi ha qui ho veu com a àmbit contraposat, i res més lluny de la realitat!). No fer-ho ens fa destralers, que no llenyataires, amb una eina, una ‘destral’ 4.0 o 5.0, que no se sap fer anar i que pot ser una arma.

Com a bona nova, diria que el Consell de l’Audiovisual de Catalunya vol reactivar la Plataforma per a l’Educació Mediàtica, passat un temps de la jubilació de Salvador Alsius, qui la va impulsar. Seria genial que pogués ser un espai per promoure l’educació mediàtica en contextos educatius formals, no formals i informals. Paral·lelament,  hi ha iniciatives il·lusionadores. Com ara la xarxa de ràdios escolars dels Països Catalans que s’està gestant i que és previst que es presenti el pròxim 11 de novembre al Mercat Audiovisual de Catalunya. Llavors es desvetllarà, entre altres coses, el nom escollit per al nou entramat impulsat des de la cooperativa COMSOC-Comunicació Social. Sembla que volen facilitar l’intercanvi de recursos per aprendre a fer ràdio i de materials i treballs fets.

Tant de bo, d’iniciatives educatives com aquestes i altres en surtin periodistes i un públic exigents que, alhora, ho siguin amb la resta de poders.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.