La premsa rosa en català és necessària i normalitza l’ús de la llengua. Fins ara, en el panorama comunicatiu en llengua catalana, les publicacions d’aquest estil eren residuals o inexistents. Qui escriu aquestes línies només té constància d’una publicació andorrana, Dona Secret, que segueix el rastre i el to de la revista Hola, retratant luxes, aristòcrates i personatges benestants del principat pirinenc.

Així doncs, el fet que El Nacional decidís explorar i ocupar aquest lloc en el mercat pot ser considerat, fins i tot, una aposta valenta, perquè significa que considera que hi ha mercat i que es pot competir contra els grans mitjans espanyols del gènere.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Però segons el Síndic de Greuges, en la resolució 07316/2020, a petició de Xavier Dengra i Grau, “En Blau utilitza el sensacionalisme en el tractament de les notícies, centrant-se sovint en l’aspecte físic de les persones, tant de dones com d’homes, que no per aquest fet deixa de ser denigrant per a les dones, les quals estan sotmeses a una pressió social i mediàtica molt més gran pel que fa al seu aspecte físic, producte dels encara tan presents estereotips masclistes i patriarcal”. El Síndic afegeix que “també és cert que periòdicament difon articles de denúncia del sexisme”.

Que la Sindicatura de Greuges reaccioni amb aquesta contundència i que commini En Blau a respectar la llei 17/2015 d’igualtat efectiva entre homes i dones no és una anècdota: és un recordatori a què en periodisme hi ha alguns límits ètics, unes fronteres vermelles que no s’haurien de traspassar mai i que els diversos codis deontològics recullen.

Algunes d’aquestes limitacions són el respecte a la dignitat humana, al fet d'”evitar intromissions innecessàries i especulacions gratuïtes sobre els sentiments i circumstàncies de les persones” i “la no-discriminació per condició sexual, discapacitat física o mental, creences, origen ètnic, nacionalitat i extracció social”. Tot això, citat textualment del codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

No cal entrar en polèmiques passades ni jugar al mateix joc que sovint juguen. No cal ni jugar a pescar lectors titulant amb misteri ni crear polèmiques absurdes ni anar a posar el dit a la nafra allà on fa més mal ni assenyalant a la gent per la seva condició sexual. El món en va ple, d’això. A més, després de tants anys, qualsevol lector és conscient del to, del tipus d’informació que seleccionen i del tipus de contingut que fan. Només cal recordar-los que com a treballadors de la informació també tenen una responsabilitat social, un compromís amb els seus lectors, un pacte amb la societat.

No ens posarem puristes ni elitistes: aquí tothom fa el que pot per sobreviure, per pagar lloguer, factures i un caprici de tant en tant. Tots els que ens dediquem a transmetre informació ens avergonyim d’algun article, d’algun reportatge o d’alguna sortida de to en algun moment de la nostra trajectòria. O en diversos. I qui no, que llenci la primera pedra. El problema està a fer de l’excepció, la línia editorial, perquè l’autocontrol és una màxima essencial en periodisme.

Es pot fer premsa rosa, groga, sensacionalista. Es pot buscar entretenir, fer contingut amè, picant, jugant sempre amb els límits i els marges. Hi ha moltes maneres de treballar aquest tipus de continguts. Com diria l’admirat Ramon Barnils “no és periodisme si no molesta”. Però cal saber molestar a qui toca, a qui remena les cireres, perquè la resta és només una molèstia innecessària, tant pel molestat com per l’audiència.

És cert: cal un panorama mediàtic complet en llengua catalana. Cal també una televisió privada potent que faci de contrapès al discurs oficialista de la pública del país, calen youtubers i streamers d’èxit. I, és clar que sí, cal premsa groga i premsa rosa en català, perquè tot té el seu moment i el seu públic. Qui escriu això també pica en l’esquer dels seus titulars i un cop fet pensa “ja me l’han tornada a colar”. Però que calgui no vol dir que es necessiti a qualsevol preu.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.