L’assassinat de Guillem Agulló a mans d’un grup d’extrema dreta va sacsejar la societat valenciana. Anys després, la pel·lícula ‘La mort de Guillem’ ha posat sobre la taula de nou la criminalització mediàtica que es va fer del jove. Quin paper van tindre els mitjans valencians en el cas? Quin relat van construir dels fets? 

La història mediàtica recent del País Valencià no s’entén millor sense la figura de María Consuelo Reyna. Durant anys va ser la directora de Las Provincias, càrrec que ocupà fins a les darreries de la dècada dels noranta, quan fou destituïda. En la Transició, tingué un paper decisiu en la consecució de la Batalla de València i el naixement del denominat blaverisme”, un moviment ultraconservador configurat per tractar de frenar les aspiracions culturals i nacionals del poble valencià. El poder de Reyna es traduí en una influència clara sobre la classe política del moment. 

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Reyna es pronuncia per primera vegada sobre l’assassinat de Guillem Agulló.

Recorde que va ser enormement conflictiu. Hi havia versions completament diferents d’aquell assumpte”, observa amb un fil prim de veu des de l’altra banda del telèfon. Reyna descriu aquella època com a molt dura” i, altrament, nega haver legitimat o alimentat els grups d’extrema dreta: Jo vaig rebre amenaces de mort per part d’uns i d’uns altres, de la ultradreta i de la ultraesquerra. Fins al punt que algun d’ells va arribar a posar-me la pistola damunt de la taula del meu despatx”. Vint-i-set anys després de l’assassinat d’Agulló, Reyna insisteix a presentar el cas com una baralla juvenil: Tots dos eren agressors, eren bandes violentes. Ni els uns ni els altres eren germanetes de la caritat”. 

Guillem Agulló i Salvador (Burjassot, 1974) va ser un jove militant en moviments independentistes d’esquerres que va ser assassinat l’any 1993 a la localitat castellonenca de Montanejos d’una ganivetada a mans d’un grup de joves d’extrema dreta. Els jutges de l’Audiència Provincial de Castelló van rebutjar l’al·legació de l’acusació que s’havia tractat d’un assassinat polític i van reduir l’agressió a una “baralla juvenil”, per aquest motiu la sentència va ser de catorze anys de presó. Una pel·lícula de Carlos Marqués-Marcet, La mort de Guillem (2020), ha posat el cas d’actualitat de nou. I ha fet replantejar com es van produir els fets i, sobretot, quin paper van jugar els mitjans a l’hora de construir el relat. De si va haver-hi un doble crim. El perpetrat un 11 d’abril de 1993. I un crim mediàtic, de praxis qüestionables.

Els fets (mediàtics)

València, 1993. Un nazi assassina d’una navallada un antiracista. La notícia s’estén com la pólvora en un ambient polític desfermat d’hostilitats. El cas de Guillem Agulló no s’entén sense la pressió política a què es va sotmetre la família del jove a través dels mitjans de comunicació. Determinada premsa va tractar de despolititzar el cas.

Hores després de l’assassinat d’Agulló, la periodista Pilar García del Burgo va atendre els pares del jove a la seu del diari Levante-EMV. “Vaig portar-los a l’arxiu, on féiem les entrevistes, i vam estar un parell d’hores xarrant. Em contaren detalladament tot el que havia passat”, evoca amb emoció. “Tinc gravada a la memòria la imatge del pare amb una camisa blanca. Venien amb el cor trencat, però prou sencers, amb una dignitat i amb una presència que em van impressionar”.

Aquell dia estava a la redacció. Era un dilluns de Pasqua, hi havia poc de moviment”, explica. Posteriorment, la periodista va investigar el grupuscle neonazi Acción Radical a través d’un gruix de documentació que li lliuraren de manera anònima. Quan eixes informacions isqueren a la llum, es va obrir una investigació judicial. L’atmosfera de l’època estava molt carregada de violència. L’extrema dreta actuava amb impunitat”, descriu. Alhora, revela que va témer per la seua integritat física: Em vaig sentir perseguida. Als matins, quan portava el meu fill a l’autobús, sempre hi havia un skinhead que m’esperava en el mateix cantó

No obstant això, García del Burgo assenyala que la informació que va publicar sobre el cas va ser “prou completa”, subratlla que “no estava carregada de tinta i que va usar únicament les paraules que eren necessàries per a contar la veritat. Nosaltres teníem clar el que havia passat, des de la direcció fins a l’últim redactor”, al·lega

L’aleshores director del diari Levante, Ferran Belda, també fa palés que no ens vam deixar arrossegar pels sentiments i vam donar la valoració que mereixien uns fets que no admeten discussió. El setmanari El Temps, en l’edició del 23 d’abril de 1993, titula La ultradreta torna a matar i narra el succés: En la matinada del diumenge dia onze, Guillem Agulló moria assassinat a la localitat de Montanejos (l’Alt Millars). Als seus assassins els disgustaven els anagrames antiracistes que lluïa a la caçadora i es van escapar cridant “viva Franco” i “arriba España””. Ho signa Jordi Sebastià. 

Hi ha una càrrega molt emotiva en tot allò que escrivia. Se suposa que un periodista ha de prendre distància dels fets”, reconeix Sebastià, però matisa: “El que contàrem era real i després vam poder evidenciar que hi havia molt més del que apuntava la sentència. A través de les seues investigacions periodístiques, Sebastià va tractar de destapar la trama feixista que s’amagava darrere del crim i va publicar un reportatge en què treia a la llum les connexions de José Luis Roberto amb algunes institucions de l’Estat. “Arran d’això, vam rebre anònims, amenaces i telefonades, que mai foren investigades”, confessa. 

Roberto era un dels personatges més poderosos de l’extrema dreta valenciana i col·laborava de manera habitual en la premsa de l’època. Que aquest senyor tinguera una tribuna pública, suposava la normalització de l’extrema dreta i el seu discurs”, observa Sebastià. Dies després de la mort d’Agulló, Roberto Navarro signava un article a Levante-EMV titulat Guillem y los mercaderes del voto: S’imaginen vostés què hauria passat si el mort de Montanejos haguera sigut un neonazi? Absolutament res. En una carta, Carme Salvador i Guillem Agulló, pare, condemnen aquests pronunciaments, que no tenen res a veure amb la llibertat d’expressió” i l’inculpen de fer apologia del terrorisme

Amb tot, Belda assumeix i manté la seua decisió d’haver donat cobertura a José Luis Roberto durant el temps que va dirigir el diari. A Roberto, els primers que li hem tret les vergonyes, hem sigut nosaltres. Quan ell m’ha enviat un article, l’he posat en el congelador, he deixat que es refresque i quan he considerat que no era explosiu… L’he posat en un racó [xiuxiueja]. I mai podrà dir que l’he silenciat.

El paper dels mitjans públics, Canal 9

En l’any 1993, Vicent Garcia Devís era el presentador de Crònica amarga, un programa nocturn dedicat als successos que emetia la televisió valenciana. Fa un parell de mesos, li comentaren que apareixia una intervenció seua en el film La mort de Guillem. Devís confessa que, en un primer moment, s’espantà: En una carrera de 30 anys, una mala frase, un dubte o una descontextualització, et poden enfonsar.

En l’escena, el periodista de Canal 9 entrevista en directe, a través d’una telefonada, el pare de Guillem Agulló. “Fil per randa, en aquella entrevista real vaig traent-li, a força de preguntes, tota la versió familiar que fins aquell moment no s’havia contat”, relata Devís, qui es considera “ideològicament amant” del que representava Agulló. 

“Les cròniques que es veuen a Canal 9 no són precisament les pitjors. Queda clar que ha sigut un assassinat perpetrat per nazis; altra cosa és que s’havia de contar el que deia l’ambient judicial i policial de l’època”. Emperò, Devís admet que ambdues versions no es troben en el mateix pla: “Un jove de 18 anys és assassinat d’una ganivetada en el cor. Davant d’un fet així, no es pot ser equidistant, no es pot ser neutral. Jo no ho he sigut mai”.

Així, però, en alguns reportatges emesos per la cadena començava a prendre presència el relat dels advocats de la defensa, que sostenien que el cas es tractava d’una baralla entre joves. Els pares de Guillem Agulló escrivien una carta a l’aleshores director de l’ens públic, Amadeu Fabregat: “Al cap de poques hores de l’assassinat de Guillem, la televisió pública va emetre un reportatge distorsionant la veritat dels fets ocorreguts a Montanejos. És com si algú li haguera comentat la necessitat de llevar-li importància al tema i deixar-lo com una baralla entre bandes

‘Las Provincias’ i els fets alternatius

Una de les parts més qüestionades és el tractament que en va fer Las Provincias, llavors el diari més venut a València. Algunes veus expertes l’analitzen com un exemple clar de manipulació informativa. Més que notícies, eren intencions elaborades en forma de notícia que, posades una darrera de l’altra, més aviat semblen una campanya que no pas el seguiment d’un cas”, sosté la periodista Núria Cadenes. Recentment ha elaborat un recull de premsa que li ha servit per a documentar el seu darrer llibre, Guillem (Ara Llibres, 2020). 

Però no és precisament ara, a posteriori, quan es qüestiona el tractament mediàtic de Las Provincias. En aquell moment, també diversos col·lectius alçaren la veu. Com a cap del diari Levante, Ferran Belda va escriure una columna en la secció Bastos, mesos abans que començara el judici pel crim: Em pregunte què al·legaran ara els qui, no sent advocats sinó notaris de l’actualitat, assumiren la menyspreable defensa dels assassins de Guillem Agulló. Desconeixement de causa i bona fe, no, òbviament, perquè s’acarnissaren amb la seua memòria igual com la banda de Marxalenes s’acarnissà amb el seu cos

No hay móvil político en el homicidio de Montanejos. Una vez descartado cualquier componente ideológico en la pelea, la policía antiterrorista elabora un informe del grupo ‘skin’ al que supuestamente pertenecía Agulló. En les pàgines de Las Provincias, es publicaren una sèrie de notícies en què, sense cap prova, s’acusava Guillem Agulló de pertànyer a grups violents. Hi ha un paral·lelisme evident entre els interessos dels defensors dels assassins i el que s’anava publicant a Las Provincias”, considera Cadenes

La periodista Rosa Maria Calaf, doctora honoris causa en diferents universitats de l’Estat, ha analitzat amb profunditat el fenomen de les fake news. Les notícies menteixen, els silencis enganyen i el soroll distreu. Aquest és l’escenari mediàtic. Els relats del cas Agulló en són un exemple perfecte. Calaf exposa que aquest tipus de pràctiques informatives “tenen una creació molt pensada, destinada a perseguir l’objectiu d’un determinat model de societat que necessita destruir la convivència

En les peces de Las Provincias, trobem que es refereixen a la víctima gairebé de manera sistemàtica com al skin de Burjassot o skin violento i als assassins com a los chicos que creen haber asesinado a Agulló. Calaf qualifica de molt, molt greu aquest ús semàntic, les paraules no són innocents. Si són escollides amb absoluta voluntat de desvirtuar i desviar la comprensió del missatge real

La policía revela que los jóvenes de “Marchalenes” no tienen vinculaciones políticas. El presunto agresor de Agulló militó en Jove Germania y realizó trabajos para Radio Klara, titulava Las Provincias. Més tard, ho van haver de desmentir. “Aquest menyspreu dels mitjans per la realitat i aquesta atracció pels ‘fets alternatius’, afavoreixen l’autoritarisme”, planteja Calaf. “Tots els processos autoritaris han començat amb la destrucció del component moral i ètic de les societats, minant directament la democràcia”, etziba

Reyna trenca el silenci

Però quins periodistes de la redacció del –com diu el subtítol de Las Provincias– “diario decano” van cobrir aquell tema? La majoria de notícies que elaborà aquest mitjà sobre el cas Agulló no estan signades, però en set peces apareixen les inicials “J.I.S.” i “J.A.N.”. Maria Consuelo Reyna identifica els autors: “Juan Ignacio Sala i José Antonio Navarro”. Navarro morí a causa d’un infart el 2014 a Veneçuela, on passà l’última etapa de la seua vida treballant al periòdic Qué pasa. Així l’elogiava el seu company Baltasar Bueno en un article necrològic al diari Levante: “L’infart és el preu que va haver de pagar, com tants altres periodistes, per viure entregat per complet a la seua professió”. Per contra, no ha estat possible traçar el periple professional de Juan Ignacio Sala. 

Els pares de Guillem Agulló van criticar amb duresa la postura que va adoptar “el pamfletari” Las Provincias. Segons ells, demostrà “com pot de brut arribar a ser el periodisme en mans d’alguns quan s’entossudeixen a manipular l’opinió pública intentant posar-la en favor dels grups violents”. “No m’estranya que els pares d’Agulló em feren la creu”, reconeix Reyna. “Comprenc el dolor d’una família que ha perdut al seu fill”. 

―Creu que haurien de demanar disculpes pel tractament mediàtic de Las Provincias?

―M.C. Reyna: [silenci] Doncs, en primer lloc, haurien de fer-ho els qui el van assassinar.  

―I els qui defensaven els assassins?

―Els que contàvem les coses, no hi ha per què demanar perdó llevat que haguérem fet alguna cosa erròniament. Era el que hi havia, el que et deien les parts i el que després més o menys van confirmar els jutges. Jo no tinc culpa d’això.

―No es va traspassar cap línia ètica?

―Que jo recorde, no. Si haguera traspassat alguna línia, haguera acabat en els jutjats, no?

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.