En poques setmanes hem assistit a un serial de controvèrsies entorn d’alguns periodistes de reconeguda projecció mediàtica. Fins aquí cap novetat. Dins d’aquesta professió, qui està a primera línia, acostuma a patir fílies i les fòbies a parts iguals.

Aquest octubre n’hem tingut alguns exemples ben paradigmàtics.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Però quedem-nos amb els més estridents: Cake Minuesa foragitat de la plaça Sant Jaume després de ser escridassat durant la manifestació convocada amb motiu del tercer aniversari del referèndum de l’1 d’octubre, la principal fita d’un Procés contra el qual aquest periodista ultra n’ha dit de l’alçada d’un campanar; i vuit dies després, Mayka Navarro expulsada per diverses persones mentre cobria la concentració que les entitats sobiranistes van convocar en rebuig a la presència del rei espanyol a l’Estació de França de Barcelona.

Navarro, que en aquell moment narrava la crònica pel programa d’Ana Rosa Quintana, ha dedicat hores i pàgines a criminalitzar les protestes organitzades en el marc del Procés i combregar amb la tesi segons la qual els CDR arrestats l’any passat preparaven explosiu per atemptar.

Una situació similar també va patir Xavier Rius el febrer d’enguany, quan va posar els peus en un dels talls que tenen lloc a l’avinguda de la Meridiana en suport als presos polítics. L’editor d’E-notícies, conegut per interrompre rodes de premsa i llançar estirabots contra els dirigents independentistes, es va trobar amb diversos joves que, només veure’l, van etzibar-li quatre crits mentre el comminaven a desfilar carrer avall.

Si ja són tristos aquests episodis, el més preocupant és l’instint corporativista amb què la professió tracta situacions així. I és que, tot i ser inacceptable qualsevol agressió, tampoc no és presentable el tancament de files davant de determinats casos. Perquè no és el mateix que una fotògrafa sigui agredida per agents dels Mossos d’Esquadra mentre retrata el drama d’un desnonament, que un periodista busqui ser escridassat amb l’objectiu d’aconseguir una coartada per tergiversar la raó d’aquella protesta pacífica.

Entre el clatellot espontani i la reverència acrítica caldria trobar un terme mitjà davant de suposats periodistes que deformen la realitat i embruten una activitat professional que, si alguna cosa necessita, és exhibir rigor i ètica. Segurament és difícil assolir l’equanimitat, ja que en l’era de l’espectacle, els mitjans competeixen més per esgarrapar audiència que no per oferir continguts robustos i ajustats al principi de realitat, per molt que aquella realitat no els agradi.

Criticar agressions, doncs, no hauria d’estar renyit amb explicar que hi ha personatges embolcallats amb un braçalet de premsa que, sigui per iniciativa pròpia o per dictat del superior, esdevenen agitadors a sou que minen la credibilitat del periodisme. Per tant, sobren els comunicats trets de contexts, que sovint abonen aquella frase tan típica de l’agent de paisà que, abans de rebre una garrotada dels seus companys, crida: ¡Soy compañero!

Quan es blinda les males pràctiques, el corporativisme es converteix en un mal servei, ja que dóna oxigen als qui, parapetant-se darrere d’un mitjà, degraden aquesta noble activitat professional.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.