Evitar que el presumpte agressor ompli notícies amb les explicacions i situar el focus informatiu en la reparació de les dones, dues claus del tractament informatiu davant d’agressions sexuals que encara no es troben de forma generalitzada als mitjans. Els casos de violència sexual dins dels partits es presenten com a fets aïllats, tot i ser un topall per a les dones en la vida política.

L’abordatge de les violències sexuals en els mitjans de comunicació encara té mancances. Les denúncies dels moviments #MeToo són relativament recents però han servit per posar el focus en la qüestió de fons: les relacions de poder sustentades en la desigualtat de gènere. Partir d’aquest plantejament és essencial per elaborar informacions rigoroses que no revictimitzin les dones que denuncien situacions de violència masclista i que aportin una anàlisi que permeti avançar socialment en la comprensió i el tractament d’aquest problema estructural, no només des dels mitjans de comunicació sinó també per part d’altres agents.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Tal com resumeix Montse Pineda, experta en violència sexual i coordinadora d’Incidència Política a l’associació Creación Positiva, “la comunicació sobre violències sexuals és una de les més deficitàries quant a l’enfocament: el per a què i el com es comunica. I a vegades ens centrem en el com però no en el per a què”. Per a Pineda això ha quedat clar, una vegada més, amb les recents informacions sobre dues acusacions per violència masclista –una per agressió sexual i una altra per assetjament– contra l’exdiputat de la CUP Quim Arrufat. El tractament d’aquest cas “no és diferent de quan parlem, per exemple, dels abusos als Maristes”, opina Pineda. Es refereix així al fet que hi ha agressions masclistes en tots els espais i totes ocorren sota un sistema patriarcal que les empara i al qual cal assenyalar a l’hora d’explicar-les.

El passat 5 d’octubre, el diari Ara va publicar que Arrufat se’n va anar del partit l’abril de 2019 amb dues denúncies internes. En aquesta primera notícia, destapada a través d’una investigació del mitjà mateix, s’explica que aquests episodis van ser denunciats el 2014 i el 2019 i que no han arribat a la justícia ordinària sinó que s’estan tractant dins de l’organització i conforme al protocol de la CUP, que va ser presentat el juny de 2019, quan Arrufat ja havia abandonat l’organització.

La mateixa peça desgrana aquest protocol. S’explica que compta amb quatre nivells, que van des dels comentaris lascius o els tocaments no desitjats fins a la violació amb força. En el cas d’Arrufat, i segons l’Ara, una de les denúncies és dins del tercer nivell: violació o forçar pràctiques sexuals no desitjades. 

En la resta de la informació, aquests presumptes delictes –segons la CUP, la investigació d’ambdues denúncies està en curs, al costat de més casos– perden protagonisme i es parla exclusivament d’Arrufat. Tant de la seva primera resposta a través d’un breu comunicat a les seves xarxes socials –en què nega les actituds que se li atribueixen– com de la seva pèrdua de presència mediàtica, que va culminar amb la marxa del partit. Aquest enfocament, en el qual les conseqüències per a l’exdiputat són el centre de la notícia, va ser el que va predominar durant la setmana del 5 al 9 d’octubre, tant a l’Ara com a la resta de mitjans que van cobrir el tema, amb algunes excepcions. 

No hi ha reparació per a les dones

El fet que la informació oscil·li únicament entorn de l’exdiputat fa que “no hi hagi reparació per a les dones, perquè a qui se situa al centre de l’escenari és a Arrufat”, assenyala Montse Pineda, qui apunta a detalls com ara que sempre sigui ell qui apareix en les fotos que il·lustren les notícies. Per a aquesta experta en violències sexuals, cal anar més enllà de la denúncia concreta: “Intentaria ampliar el focus; en realitat és com qualsevol altra situació de violència”. “Si no som capaços de fer una anàlisi més profunda del que ens estem jugant quan parlem de violència sexual, segurament el que fem és una reducció del problema”, hi afegeix.

Precisament, arran de l’agressió grupal a una noia durant els sanfermines de 2016, les expertes feministes van insistir que ha d’existir un equilibri entre les declaracions dels acusats i la credibilitat cap a la paraula de la denunciant, que mai ha de ser posada en dubte. 

En aquest sentit, l’estudi Dones valentes, elaborat pel Màster de Gènere i Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, AADAS (Associació Assistència de Dones Agredides Sexualment) i Almena Cooperativa Feminista, recomana una sèrie de pautes, entre les quals hi ha visibilitzar els processos de recuperació i reparació. “La vulnerabilitat social que provoquen les agressions sexuals no solament afecta les dones agredides sinó també les nostres famílies, el nostre entorn més directe, diferents col·lectius i el conjunt de la societat, perquè és una vulneració dels drets i les llibertats”, assenyala aquest document. 

Sobre el cas de la CUP, Isabel Muntané, una de les autores de Dones valentes i part d’Almena Cooperativa Feminista, considera que s’hauria de “buscar una altra mirada”. “No només limitar-se a reproduir les declaracions d’Arrufat; cal fer una anàlisi”, diu Muntané. Per exemple: “Què passa internament en els partits?”, es pregunta, i afegeix que, en la mateixa setmana, es coneixia també l’arxiu definitiu d’un expedient contra l’exconseller d’Afers Exteriors Alfred Bosch, acusat d’encobrir un presumpte cas d’assetjament sexual en el seu departament. Això evidencia que “no és solament la CUP”, diu Muntané, i així ha de reflectir-se. A més de qüestionar el funcionament d’un protocol concret, cal preguntar-se si és habitual que les institucions i els partits comptin amb un full de ruta que acompanyi les dones que desitgin denunciar una situació de violència masclista. 

El Periódico i La Marea van ser els únics mitjans que van utilitzar la coincidència en els mateixos dies d’aquests dos casos per publicar una peça d’anàlisi sobre els protocols dins d’organitzacions polítiques a través de fonts expertes. Altres formats, com el programa Planta Baixa, de Tv3, i Catalunya Migdia, a Catalunya Ràdio, també van contactar amb expertes per analitzar l’estat de la qüestió i, més concretament, les possibles mancances en la gestió del cas de la CUP. Encara que, de nou, assenyalar solament aquest cas com un fet puntual i aïllat i no abordar-lo com un problema estructural que va més enllà d’una organització específica és un error, ja que simplifica el seu context. Aquest és el tractament que aplica El País, en la peça del qual es destaca que “la CUP té certa gimnàstica ja en aquests casos”, però no es contextualitza la violència contra les dones en un entorn més ampli.

Altres mitjans, com La Vanguardia i 20 minutos, i en línia amb el que critiquen les expertes, van publicar el mateix 5 d’octubre notícies provinents d’agències (EFE i Europa Press, respectivament) en les quals únicament es recollien les declaracions d’Arrufat. És un exemple que apunta com incorporar les recomanacions per abordar les violències masclistes en el periodisme d’agència no és secundari, atès l’efecte multiplicador de les seves informacions en les rutines de (re)producció de nombrosos digitals. 

Aquesta va ser la tendència en tots els mitjans quan Arrufat va publicar un vídeo a les seves xarxes socials el divendres 9 d’octubre, en què explicava la seva versió sobre els fets. 

Una de les recomanacions de la guia Dones valentes és, precisament, no reproduir les paraules de l’acusat “de forma acrítica”, cosa que van fer tots els mitjans durant la setmana. A través d’aquesta pràctica, i segons l’informe, “implícitament culpabilitzen les persones a les quals han fet mal, es justifica o minimitza l’agressió”. No obstant això, en aquest cas és imprescindible parlar de Quim Arrufat com a “presumpte agressor”, ja que cap de les denúncies ha arribat a la justícia ordinària i, per tant, no existeix una sentència contra ell. Tots els mitjans que van cobrir el tema respecten aquesta presumpció d’innocència. 

El fet que els casos no hagin arribat a la via judicial no ocupa la part més gran de les informacions, però sí s’aborda, per exemple, a Catalunya Ràdio, a través de l’advocada penalista Carla Vall, per a qui un protocol intern no ha de substituir la justícia ordinària. En la mateixa línia, l’advocada Júlia Humet explica a La Marea la importància que tots dos procediments siguin complementaris. 

Omissió de les conseqüències que té la violència per a les dones

Les informacions es recreen en com Quim Arrufat va perdre presència dins de la CUP i en quina mesura les denúncies han tingut conseqüències per a la seva carrera política. És interessant, ja que contrasta amb la imatge d’impunitat amb la qual Arrufat se’n va anar del partit –en aquell moment no es va especificar que l’exdiputat tingués alguna denúncia interna–; no obstant això, els mitjans de comunicació ignoren quines són les conseqüències de la violència masclista per a les dones: efectes psicològics i de revictimització en el procés de denúncia per via judicial, així com els esculls que implica en la carrera professional.

En aquest cas, una oportunitat desaprofitada a l’hora d’informar és insistir en els efectes sobre la carrera política de les dones. Si ja tenen un accés tradicionalment més complicat a espais de presa de decisions, va la pena analitzar el fet que moltes d’elles els abandonin, no repeteixin en els seus càrrecs o es retirin, i la relació que tenen aquests factors amb les relacions de poder en entorns tan jerarquitzats com les institucions o les organitzacions polítiques.

Segons el que recomana la guia Dones valentes, elaborada amb la participació tant de periodistes com de dones que han sobreviscut a agressions sexuals, en el cas que es posi l’accent en la posició política de l’acusat, això ha de servir per assenyalar, precisament, aquestes jerarquies, aquestes relacions de poder. Un enfocament que gairebé cap mitjà va tenir en compte en la seva cobertura. 

A més, Isabel Muntané afegeix que aquesta perxa d’actualitat podria haver-se utilitzat també per sacsejar els imaginaris i canviar la imatge típica que es té d’una situació d’assetjament o agressió sexual: “Pensar que això també passa en espais denominats feministes”, com és el cas de la CUP. O, també, per explicar altres formes de violència encara poc visibilitzades i que suposen un topall per al lliure desenvolupament de les dones, també, en organitzacions polítiques, tant de base com parlamentàries. De fet, l’última Macroenquesta de Violència Sobre la Dona del Ministeri d’Igualtat, corresponent a 2019, amplia els conceptes que es treballaven fins ara i ha començat a mesurar l’assetjament sexual i l’assetjament reiterat o stalking com a violència de gènere.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.