Vivim en un context en el qual el coronavirus ocupa una part important de l’agenda informativa dels mitjans. És normal: es tracta d’una nova situació que afecta la vida quotidiana de la ciutadania tant pel que fa al canvi de costums socials per la prevenció de la transmissió com per les restriccions de mobilitat i vida social que implica per minimitzar el risc de saturació de la sanitat pública. Amb tot, si bé hi ha moltes honroses excepcions, hi ha un important pes del què podríem anomenar com a “periodisme de la por”: un periodisme que busca enganxar a l’audiència a partir de generar por a la població i de focalitzar la ràbia que li genera aquesta situació.

A l’article “Infoxicació per coronavirus?” vaig assenyalar que en aquell moment la Covid 19 era gairebé el tema únic dels mitjans i se saturava les audiències amb dades sense context que al final acabaven desinformant. Si bé aquesta situació ha canviat respecte als mesos de confinament més dur, ja no és el tema únic als mitjans, sí que segueix havent saturació de dades descontextualitzades de difícil interpretació per part de la ciutadania. Hi tenen molt de pes i obren titulars les dades de contagis –positius a un test PCR–. És més, són habituals els titulars que comparen aquestes dades amb les de març i afirmen que o bé estem a prop o bé hem superat les dades de positius d’aquella primera “onada”.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Però, tanta dada sense context i aquesta comparació ens ajuda a entendre el que està passant? Són comparables les dades de contagis d’aquest octubre (ara que es fan 20.000 tests PCR diaris a Catalunya) amb les de març quan només es feia a qui tenia símptomes i estaven greus (menys de 2.000 al dia)?

No seria més adequat comparar-ho amb les dades de l’estudi serològic que va determinar que un 5% de la població ha tingut COVID19? Quin sentit té dir que el nombre de contagis és igual al de març, cosa que genera un indubtable estrés per a qui ho llegeix perquè el fa reviure el confinament més dur, quan la forma de detecció és tan diferent? Es busca un titular fàcil? Es busquen clicks a qualsevol preu? En tot això, tinc molts dubtes i sé que des dels mitjans els periodistes fan el que poden, però la dinàmica de la por que reprodueixen en massa ocasions els mitjans (i que està instigada del poder) em genera molts dubtes.

No seria més interessant comparar les xifres d’ingressos hospitalaris o les morts que sí que són conceptes que segueixen significant el mateix al març i ara? Ja es donen dades de saturació de la sanitat, normalment de les UCI, però no dels llits en general. Les hospitalitzacions i les morts haurien de ser la base de la informació sobre el coronavirus.

Una altra dada interessant a tenir en compte seria el tant per cent d’ocupació global dels llits als hospitals, siga quina siga la causa, cosa que permetria a la ciutadania tenir una perspectiva de la saturació dels serveis sanitaris públics. Però sempre es tira per titulars amb dades absolutes sense context com ara és el cas de l’ensenyament: avui dia es prefereix parlar de 20.000 positius o de les 65.000 persones confinades en l’àmbit educatiu per dir que són només el 4,5% dels alumnes i l’1,9% del professorat a Catalunya.

No tindria més sentit que se’ns informés de quants a recursos sanitaris hi ha disponibles? Quants hi ha privats i quin ús se n’està fent d’aquests mateixos? O, per què no, debatre si cal intervenir la sanitat privada en funció de l’interés? Un plantejament no suficientment publicitat. O bé aportar dades sobre com en són d’ampliables aquests recursos en cas d’emergència. També seria interessant saber com afecta tot això a la salut pública en general més enllà del coronavirus perquè no només es mor de la Covid 19 o sobre plantejaments que aborden la Covid 19 com una sindèsmia. Si bé són plantejaments que s’han fet en alguns mitjans són perspectives molt silenciades, ja que es prioritzen altres perspectives que tenen com a resultat la generació de por i estrés social.

Poder, la Covid 19 i ciutadania

Se’ns està informant correctament sobre el coronavirus? M’ho pregunte moltes vegades. La ciutadania en democràcia ha de tenir informació suficient i contrastada sobre com es gestiona des de la política en aquest cas la crisi sanitària per poder exercir els seus drets polítics (el primer a la salut però també el dret a la participació política) i en moltes ocasions els mitjans només estan reproduint la picabaralla política i el discurs del poder. Un conflicte polític que consisteix a deslegitimar l’adversari i que, en massa ocasions, els mitjans reprodueixen acríticament: unes vegades entre el govern espanyol i els autonòmics o d’altres entre el govern autonòmic català i el municipal de Barcelona.

A més també crec que estem patint un sobredimensionament informatiu de tot allò que es fa des del govern autonòmic de Madrid. Quan es fan notícies sobre tots aquests conflictes, en massa ocasions, es deixa clar a quin govern està més proper el mitjà fet que pot més que la voluntat del mitjà per cercar què està passant realment més enllà dels interessos del poder.

Sembla que alguns periodistes busquen un boc expiatori i sembla que el govern al qual no es dóna suport des del mitjà o la ciutadania siguen els seus objectius. A més, s’està reproduint un perillós “pensament únic” respecte a la pandèmia segons el qual l’única possibilitat per afrontar-la serien els confinaments durs i domiciliaris. Des d’alguns mitjans s’atia als governs a ser “valents i responsables” per aplicar-ho encara que siga impopular. I això sense generar informació i debat sobre altres models que han estat exitosos en l’àmbit internacional: Corea ha prioritzat la detecció precoç, com també Islàndia  o especialment els casos d’Uruguai o Suècia que no han optat per confinaments o Nova Zelanda que va tancar fronteres, o sobre propostes com ara la Gran Declaració de Barrington o les opinions expertes i crítiques.

Estem davant d’un periodisme que vol clicks i audiències altes i per al qual: la por i la ràbia són emocions que enganxen al mateix mitjà? Un periodisme que renuncia en massa ocasions a fer servei a la ciutadania i de difusió d’aquelles mesures de seguretat que poden evitar contagis com sí que fa aquest reportatge d’El País: “Una saleta, un bar i una classe: així contagia el coronavirus per l’aire” i busca el morbo i la por.

Un model de periodisme de la por que contribueix a la saturació informativa i a la generació d’alarma i tensió social i que sembla desitjar ser el primer a anunciar un nou confinament domiciliari. Tota la informació que produeix es dedica a apuntalar mesures “dures” que haurien de contenir l’expansió del virus. Crec que com a societat no ens podem permetre aquest estat permanent de tensió informativa, que no té el seu origen en el periodisme però a la qual els mitjans sí que hi contribueixen. Una situació que ja està tenint efectes en la salut mental de la població que ja ha vist com han augmentat els casos d’ansietat i estrés, i també en les relacions socials com ara quan es criminalitza la joventut, la cultura o l’oci nocturn.

Com a símptoma d’aquesta recerca d’un boc expiatori, en el marc d’aquesta situació tan estressant i angoixant produïda per la pandèmia, ens trobem amb un format de notícia que es repeteix al llarg dels mesos: un “negacionista” o crític –i així se sol dir als titulars– que és contagiat amb coronavirus o es mor. I es presenta aquesta situació, ara ací amb el context que la persona és negacionista, com una mena de càstig diví per haver qüestionat les polítiques per enfrontar el coronavirus. És com si els mitjans en compte de promoure el debat públic, se centraren a castigar aquells que qüestionen el discurs oficial, i aquesta no hauria de ser la funció del periodisme.

En un context democràtic sa i positiu, el periodisme hauria de potenciar el debat informat i tranquil entre les diferents opcions: no la por o la ràbia dels uns contra els altres, ni els càstigs simbòlics. Amb tot, estan havent-hi molts exemples de bon periodisme per abordar la situació generada pel coronavirus i me n’alegro però també estem tenint com a professió grans falles i dinàmiques informatives molt qüestionables i crec que caldria reflexionar al respecte.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.