Lídia Heredia (Badalona, 1971) és al capdavant d”Els Matins’ de TV3 des de fa sis anys i en fa més que viu l’actualitat des de primera línia. Tot i que els mesos més durs de la pandèmia, amb els canvis de graella a TV3, va passar a treballar darrere les càmeres, posa la mirada sobre les implicacions per als mitjans de la situació viscuda a causa del coronavirus. I més enllà de la Covid-19, expressa preocupacions sobre el periodisme actual, que té tasques pendents si vol contribuir a construir en un món polaritzat: la primera, parlar més sobre allò que es fa i menys sobre allò que es diu.

Per tancar la temporada passada, que va ser intensa d’inici a fi, deies que havia estat un curs en què t’havies preguntat què més podia passar. La feina de periodista passar per preveure el que ha de passar?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

No, al contrari. Jo crec que un dels mals del periodisme d’aquests últims anys és que a vegades ens hem dedicat més a pronosticar que a explicar. Jo crec que pronosticar no és la nostra feina, potser preveure a través de l’anàlisi, però el que entenc que és el periodisme és explicar les coses que passen. La pandèmia segurament sí que és allò que no ens esperàvem, però si una cosa he constatat des del 2014, que estic al capdavant d’Els Matins, és que la nostra capacitat de sorpresa sembla no tenir fi. A mi em sembla bo, perquè el periodisme s’alimenta de la curiositat, i és perillós caure en un cinisme mal entès. Per la nostra feina és genial el repte d’explicar coses que no havien passat mai, però alhora pot ser que frenem una mica. Jo em dedico a això des de l’any 1989, i no recordo cap etapa més intensa per nosaltres que aquests últims deu anys.

Però potser sí que hi ha coses que han deixat de sorprendre, no? En política, per exemple, veiem coses de forma habitual que fa deu anys haguessin semblat impensables.

Clar, però no ho pots deixar passar. Tenim aquesta roda diabòlica de notícies al minut, en què la nova notícia tapa, no la de fa una setmana, sinó la de fa unes hores, i això ens atropella. La nostra feina ha de ser surar sobre tot això, perquè sinó confonem el fet urgent amb el que és important. Jo crec en la jerarquització en el periodisme, perquè la dinàmica en què es mou el periodisme actual fa que no ho puguis explicar tot, i si ho vols explicar tot, segur que ho fas malament, perquè ens falten mans. És mentida que estiguem a sobre de tot, això els nostres espectadors ho han de saber, i no passa res. La nostra feina és la tria, la selecció i la jerarquització d’informacions. A més, des de les fonts emissores de notícies o de suposades notícies, ja va bé generar molt soroll, perquè és una manera de mantenir-nos a tots distrets, als periodistes també, de les coses importants.

Però com decidim què és allò que s’ha d’explicar?

Hi ha d’haver un equilibri entre dir que no hi ha un periodisme objectiu, que crec que ja ens ho hem dit tots a la cara, i dir que cadascú té la seva visió i que totes són certes. Mai m’ha agradat aquesta coartada de “cadascú té la seva veritat”. De veritat n’hi ha una. Les coses passen d’una determinada manera, i una altra cosa és que tu t’hi aproximis amb totes les teves motxilles. El nostre repte és acostar-nos al màxim a allò que ha passat, i ser conscients de quina motxilla portem per reequilibrar-nos i que la nostra motxilla no ens faci tenir una visió borrosa o parcial.

I, com es tria? 

Segurament tot allò que estudiàvem a la facultat de què és i què no és notícia ha quedat una mica caducat, però ha d’afectar a molta gent; la novetat pot ser un criteri, però no l’únic, perquè sinó ens oblidaríem de moltes coses que estan passant al món només perquè han passat sempre o fa anys que duren; també hi ha la denúncia… Tot allò que el poder vol amagar, habitualment és notícia. Som comprovadors que allò que es diu es fa. Portem una època en què s’han dit moltes coses i se n’han fet molt poques. És una feina cansada, poc agraïda, desgastant, però no ens podem rendir, perquè sinó al final construirem un món de coses que es diuen, i aquest món és fals. Em preocupa que amb la nostra feina contribuïm a crear una discussió pública global sobre coses que no han passat. La nostra feina no pot ser mai contribuir al soroll ni a la confusió, al contrari, ha de ser treballar per separar el gra de la palla.

Però fa l’efecte que el periodisme polític sí que ha caigut en una dependència de les declaracions i contradeclaracions.

No tot, però molt sí, i en el mitjà audiovisual el nostre repte és especialment important, perquè vivim bastant d’això, però la nostra feina ha de ser resistir-nos a aquestes inèrcies. Al final del dia dius: “Aquest declaració-contradeclaració que hem explicat avui, què ha canviat, més enllà del consum intern dels partits polítics? Res. Per tant, hi havíem d’haver dedicat l’atenció que hi hem dedicat?”. És una reflexió que hauríem de fer d’avançada, però sinó, com a mínim l’hem de fer a posteriori i mirar de caure-hi el mínim possible. A vegades les coses que es diuen són importants, perquè el discurs polític és important i el discurs també fa realitats, però amb això hauríem de ser més exigents del que som. Comprovar què s’ha fet i com és una feina feixuga, però si tirem la tovallola estarem venuts.

Pel que fa a la pandèmia, deies que la feina del periodista no és preveure, però en quin moment diries que va quedar clara la dimensió que tindria això?

Jo crec que quinze dies abans hi havia molts senyals. Si abaixes el volum de tota la resta i fas l’esforç d’escoltar el que ens deia l’OMS a mitjans de febrer, el director general deia que el virus havia de ser l’enemic públic número u i que això era equivalent a un atac terrorista. Com a periodistes potser ens hauríem d’haver posat una mica més en guàrdia, perquè si això és veritat, ha d’obrir el telenotícies, i si no ens ho estem creient, per què no ens ho estem creient? Les dues coses denoten que ens van fallar els radars, és evident. També les autoritats sanitàries, i ara ho han reconegut totes, en aquell moment van optar per la prudència, perquè gestionar la salut pública és gestionar també la por de la població, el perill no és només el virus. Potser nosaltres en un primer moment ens vam refiar massa d’aquests missatges institucionals i no vam escoltar altres veus, que hi eren, que ens alertaven de la gravetat d’això. Una de les lliçons que aquesta pandèmia ens torna a posar sobre la taula és que sense fonts oficials el periodisme no pot treballar, però només amb fonts oficials el periodisme està mort.

Potser la pandèmia ha fet més difícil qüestionar aquestes fonts oficials?

Els mitjans de comunicació, i els públics especialment, crec que senten el pes de la responsabilitat, de no vessar-la, de no alarmar si no hi ha motiu. Hi va haver quinze dies en què segurament ho hauríem pogut calibrar millor, però el moment no era fàcil. Després quan abaixes el volum i escoltes a tothom, veus que algun senyal hi havia, però les teves fonts habituals et feien pensar que no hi havia per tant. Els anteriors virus, com la SARS, efectivament no havien arribat, no? Però això ha estat una sotragada per tothom, per la nostra professió també. En qualsevol cas, no cal pensar en teories de la conspiració, sinó en tot de coses sumades que ens poden portar en algun moment a no fer la nostra feina ben feta.

Amb l’inici del confinament Els Matins i altres programes informatius cauen de la graella per concentrar els recursos de la redacció. Com va ser la feina a partir d’aquell moment?

Em costa una mica parlar-ne perquè em vaig dedicar sobretot a preparar entrevistes, que com és el que faig habitualment em va semblar que podia ser el més útil. En tot cas, la nostra feina que consisteix bàsicament a ser allà on passen les coses es va veure molt retallada. Tot això, déu n’hi do tot el que es va fer. Pel que fa a l’accés als responsables polítics, estaven molt disponibles en compareixences, però el fet de fer les rodes de premsa telemàticament feia més difícil la comunicació i el fet de retre comptes. També van donar entrevistes, però el cert és que la situació d’excepcionalitat va fer que tothom anés amb peus de plom. I després, en el nostre cas particular o en el de Televisió Espanyola, la televisió pública també es posa al servei perquè els missatges de l’administració i del govern arribin. Els primers quinze dies ningú ho posa en dubte, però potser la colonització de l’antena per part de les compareixences polítiques es va allargar massa. Al final no estava justificat que estiguessin mitja hora parlant sense filtre, sense que ningú qüestioni res ni comprovi allò que s’està dient.

La pandèmia ens fa replantejar alguna cosa sobre com fem la feina? Per exemple, Ignacio Escolar, director d’ElDiario.es, deia que ara li donem un pes a la sanitat, també als mitjans, que no baixarà encara que hi hagi una cura.

La pandèmia funciona com una mena de focus sobre coses que ja eren molt fràgils, perquè venim de la crisi del 2008; encara no ens hem recuperat del tot d’aquesta crisi i la pandèmia hi aboca una llum nova, molt crua, com els fluorescents d’una discoteca a les sis del matí, que et fan dir “déu n’hi do com estem tots…”. T’assenyala allò que ja sabíem, que el Banc dels Aliments, Càrites o la Creu Roja estaven atenent una gent que no s’havia reincorporat de l’anterior crisi, i de sobte, d’un dia per l’altre, s’hi suma una problemàtica nova. Ara bé, jo crec que a Els Matins en concret i a TV3 en general mai hem deixat de tocar aquestes temàtiques, com la sanitat o els serveis socials. Que la pandèmia te les torna com una bufetada a la cara? Segur. Que segurament hem socialitzat que, si ens n’havíem oblidat una mica, no ens en podem oblidar més? Segur. Però no tinc la sensació que ens haguem deixat d’ocupar de tot això, estava a l’agenda, potser més o menys tapat, però hi era.

Però normalment els informatius els obria la política, no? Veurem canvis en aquesta jerarquització?

Tant de bo. Tornem al tema de les paraules i els fets: ara hem tornat a posar sobre la taula un pla per reformar la primària com es mereix, però si vas a l’hemeroteca, des del principi dels temps que hi ha reunions multisectorials amb tots els actors implicats per reformar-la. Per tant, això no s’havia fet, o no s’havia completat. Potser si ens ocupéssim més de què es fa o no es fa que de què es diu o no es diu, la nostra feina tindria més sentit i tornaríem més a l’origen del que és el periodisme: explicar les coses que passen. Tant de bo això serveixi perquè l’agenda de què és i què no és notícia torni una mica al marc de la realitat. Ens posem l’actualitat a la boca, però què és l’actualitat? Crec que del que es tracta és d’explicar la realitat. Pujar en aquesta mena de roda de l’actualitat, de coses que passen, pot ser divertit i adrenalític, però si és una roda en què sempre acabem donant voltes a una mateixa qüestió: un mareig per acabar no arribant enlloc.

Amb aquesta idea de posar l’èmfasi en els fets, s’ha criticat molt el model de tertúlia.

Crec que el problema no són les tertúlies si tu expliques què és una tertúlia: una conversa amb gent que té visions diferents sobre la realitat i que les expressa en veu alta. El problema és si tu com a receptor ho reps com a paraula de Déu, o com una cosa més transcendent del que és. L’error és elevar les tertúlies a la categoria de missa. Què ha passat als mitjans? Que venim d’una crisi molt forta, i fer televisió és molt car, així que les tertúlies han omplert un espai d’una manera molt econòmica, i segurament a vegades hem estirat massa el xiclet. Ara bé, si tu comptes amb gent amb criteri propi, que es dedica sobretot al periodisme, però no només, i que t’acompanya cada matí en allò que vas explicant, per donar la seva opinió o analitzar alguna qüestió, jo no li veig el problema.

Quin és el problema, aleshores?

El que no podem fer és convertir les tertúlies en un arc parlamentari. Jo a això no hi jugo ni hi vull jugar. En primer lloc, perquè ningú ens hi obliga, no està escrit enlloc que les tertúlies hagin de ser un arc parlamentari, i això els periodistes ens ho hem d’anar recordant. El que sí que està escrit a tot arreu és que un mitjà públic ha de ser plural, equilibrat i donar veu a tothom, però això es pot fer de moltes maneres. La pluralitat ha de venir pels continguts, per ocupar-te de tot i perquè en aquest tot hi donis veus a tots els actors implicats, i minimitzant aquest espai d’opinió si veus que crea confusió. Jo el que vull és gent amb informació, amb criteri propi i amb opinions, i si pot ser, amb aquelles motxilles que dèiem al principi una mica contrastades, perquè així enriquim la conversa, però res més. Nosaltres ara fem molta menys tertúlia de la que fèiem, amb un esforç de tot l’equip d’Els Matins per omplir el programa de continguts i que no hagis de falcar una hora de programa amb una tertúlia, que no porti el pes del programa.

Apuntes també un problema a la banda del receptor.

Crec que el problema que hi ha hagut aquests últims anys, sobretot pel que ha passat políticament al país, és que sembla que l’espectador ha dipositat en el tertulià totes les seves esperances o les seves pors. Em sembla que aquest ha estat el malentès. Hi ha una mena de plaer individual en veure refermades les teves opinions en algú a qui li confereixes aquesta autoritat. S’ha creat una relació perversa de dir: ‘Aquest és el meu tertulià i vull que es baralli molt amb aquell que és l’antimeu’. Però l’opinió i el criteri dels qui t’acompanyen a un programa no és res més que això, la seva opinió. Pensar que parlen en boca d’altres és el que perverteix la relació entre el periodisme, la política i l’opinió. Jo crec que pots jugar a fomentar això o pots modestament jugar a intentar que quedi clar on està cada cosa. D’altra banda trobem que els debats al Parlament i al Congrés, els debats polítics, s’han convertit en tertúlies. A vegades és com si es pretengués fer la política en tertúlies de televisió, però això és d’una perversió i d’una manca de bon funcionament democràtic absoluta. Els debats han d’estar al Parlament i tu t’has de posar en una altra situació, perquè si invertim una mica els papers, és on es crea la confusió.

Un canvi relacionat amb la pandèmia ha estat que s’ha obert la porta a què tothom es pugui connectar en directe amb el mòbil o un ordinador. Quin impacte ha tingut això?

Al final del confinament recordo comentar amb els companys que tenia moltes ganes de tornar a veure la tele enfocada. Els skypes, els zooms, tot això ens ha permès sobreviure, i per tant benvingut sigui. Ens hem posat les piles amb coses en l’àmbit tecnològic que d’una altra manera potser haguéssim trigat anys, i hauríem dit que no es podien fer i hauríem fet un munt de comissions per analitzar-les. Ara ho hem fet per la via dels fets consumats, i està molt bé, però la televisió com més ben feta, millor… No hi ha color entre fer un Skype o enviar una càmera, amb uns professionals al darrere que puguin enfocar, fer un bon enquadrament… Ara bé, hi ha coses que potser no les fèiem perquè no teníem un equip per enviar-hi, i ara si el contingut s’ho val, fem un Skype. Crec que hem passat del zero al cent, i mantenir-nos al cent no té cap sentit, perquè la imatge en televisió no ho és tot però com més bona sigui millor, però quan la ressaca ha anat enrere hi ha coses que sí que ens hem quedat.

I aquestes possibilitats amplien l’univers informatiu?

Jo crec que sí. Lligant-ho amb la qüestió de la pluralitat, obre un món de possibilitats. Ara moltes vegades fem entrar gent al programa no perquè s’hi estigui tot el programa, sinó per coses concretes. Per exemple, si llegim un article que ens sembla interessant, truquem a qui l’ha escrit per entrar només cinc minuts a parlar-nos de l’article. Abans, si l’havies de fer venir al plató, ho deixaves córrer.

Amb quines preocupacions afrontes aquest curs?

La pandèmia ens afecta a tots, també als periodistes, en la manera de treballar, en els recursos que s’hi poden dedicar… Entrem en una fase on faran falta molts recursos públics, i per tant com a mitjà públic que som, és evident no som la primera de les prioritats, i això ha de ser així, però em preocupa. Després també tenim la dificultat de treballar sobre el terreny. Per exemple, abans d’enviar un equip a algun lloc, ara ens hem de plantejar si es podrà reincorporar immediatament o haurà de fer una quarantena. Vas perdent llençols a cada bugada, i d’això l’espectador no se n’ha ni d’assabentar, però pel que fa a planificació és una època molt difícil.

Sobre què hem d’explicar, crec que ve una època molt difícil, de molt patiment. Tant de bo m’equivoqui, però em fa patir la conflictivitat social. Hi ha gent a qui la pandèmia no l’ha afectat gens, en el sentit que ni ha perdut la feina, ni ha tingut una desgràcia de salut propera, sí que ha tingut la incomoditat de la mascareta i les limitacions, però pot dir que està bé o fins i tot millor, perquè a sobre ha estalviat, com que no ha anat de vacances ni pot sortir a sopar o el que sigui. Tens això, i a l’altre extrem, tens algú que ho pot haver perdut tot, i a més a més de la nit al dia, que ja estava molt fràgil i ara ho està molt més. Les desigualtats, que ja hi eren, perquè venim de la crisi del 2008, ara de cop poden augmentar, i em fa por la conflictivitat que això pugui generar. Si els responsables polítics no s’hi posen de veritat, crec que tenim un panorama molt difícil de gestionar.

I quina és la perspectiva?

Estem en un moment, no només a Catalunya, que també, sinó al món en general, de polarització política, de dir més que de fer i de buscar culpables més que arromangar-se i treballar. Crec que si no tenim un atac de responsabilitat col·lectiva, això és clarament una bomba de rellotgeria. Posar-se a governar ara et dóna molt poques alegries, per tant la temptació del discurs fàcil deu ser molt gran, però és d’una gran irresponsabilitat. No hi ha diners, tot costarà molt i donar horitzó a la gent és difícil. Ara hi ha 750 mil milions de la Unió Europea sobre la taula i aquest serà el gran tema dels pròxims mesos. Aquest és el gran tema dels pròxims mesos, no n’hi ha cap altre. Ja hem viscut l’experiència de no aprofitar bé uns fons europeus, fer pilotes endavant i invertir-ho en sectors que donen feina però precària, que a la mínima s’enfonsa. O ara ens prenem això una mica seriosament, tant a Catalunya com a l’Estat, o ens estem jugant el futur de fills, néts, besnéts i de qui vingui.

Quin paper poden jugar els mitjans davant la conflictivitat i la polarització?

Jo crec que som un actor d’aquesta polarització, conscientment o inconscientment. No sé què és pitjor, francament, perquè tant si ens hi hem apuntat com si és per ignorància, malament. Les dues possibilitats serien tremendes. Però jo crec que sí que hi podem fer alguna cosa.

Com?

Quan plantegem a què donem importància o a què no. Per exemple, quan decidim que només ens dediquem a buscar les mentides del discurs de Donald Trump, perquè a nosaltres també ens cau malament i també creiem que és un perill públic, ens és fàcil assenyalar-lo a ell i a totes les seves mentides i disbarats, perquè són les més grolleres i descarades. Però si no fiscalitzem també als nostres, no estem col·laborant, perquè hi ha gent que, sense ser Donald Trump, des de fa molts anys ha decidit no solucionar els problemes que hi ha sobre la taula, sigui per rèdit electoral o pel que sigui. Per tant crec que sí que tenim un paper, i tenim cada dia una oportunitat per fer-lo millor. L’avantatge de fer un programa diari és que, quan t’equivoques, l’endemà ho pots corregir. Nosaltres podem decidir si som un ciment per mirar de construir alguna cosa, o per posar les bases per qui tingui la responsabilitat de construir-ho, perquè els periodistes tampoc podem solucionar els problemes del món, o si som un factor de destrucció. Crec que això sí que podem decidir-ho.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.