El Newseum de Washington, el museu de la premsa, tancat i barrat des del 31 de desembre de 2019, és un dels edificis més moderns de l’avinguda Pennsilvània, ubicat entre el Capitoli i la Casa Blanca, a menys d’un quilòmetre de la seu del govern i a menys de dos de la residència del president dels Estats Units. Més a prop de l’un que de l’altre, l’equilibri de l’espai museístic en relació amb els dos poders cau lleugerament del costat més democràtic.

Sembla que tot estigués cuidat al mil·límetre quan es va impulsar aquesta iniciativa, que entre altres perles contenia un tros del mur de Berlín o les portades d’un centenar de diaris de tot el món cada dia, i una frase en lletres gegants que m’encanta: If a person goes to a country and finds their newspapers filled with nothing but good news, there are good men in jail (si una persona va a un país i troba als diaris les pàgines plenes de bones notícies, hi haurà homes bons a les presons). L’autor de la frase és l’exsenador Patrick Moyniham, membre de l’administració Kennedy i Ford, i que en el seu dia va ocupar l’escó que va deixar Robert Kennedy al Senat.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Eren aquells altres temps per a la política i també per al periodisme, on la finezza semblava tenir un valor per als governants i on la insinuació era el màxim al qual podia aspirar el professional de la comunicació. Parlo dels temps en què molts de nosaltres no havíem nascut i en què no existia Internet. Segur que en aquells temps hi havia tantes injustícies o més que en l’actualitat, però també estic segur que el periodisme mereixia un respecte més elevat per part dels seus mateixos professionals.

Ho dic després d’una nit en la qual molts periodistes de tot el món han seguit apassionadament el recompte electoral als Estats Units, més o menys sorprenent, més o menys ajustat, més o menys incert. Però no m’importa tant aquest resultat com el retrat previ que n’ha quedat, com era d’esperar, d’una professió a la qual li hauria de ser indiferent el subjecte guanyador, més enllà d’explicar bé què ha passat i quines són les claus interpretatives del perquè ha passat.

He seguit amb emoció aquestes eleccions i també altres que coincideixen en el temps –i que m’interessen personalment per raons emocionals– com les de Costa d’Ivori. Però a ningú li importa saber res de les meves emocions, i a mi sí que m’importa que no se sàpiga de quin peu calço. He seguit, per tant, amb vergonya aliena les opinions i insults abocats per companys periodistes contra el president Trump. He seguit encara amb més estupor creixent la caricatura constant que es fa des de la premsa europea dels votants republicans i l’aparença uniforme, saberuda i intel·lectual que es fa dels votants demòcrates. I he seguit amb incredulitat manifesta que aquests mateixos professionals que insulten o eleven gratuïtament els ciutadans d’un país que, en el millor dels casos, no coneixen prou, se sorprenguin d’un resultat ajustat.

És fàcil intuir que, per pura estadística, la meva opinió coincideixi amb la de tots aquests periolistos que avui emeten el seu veredicte sobre les eleccions dels Estats Units i demà ja estan preparats per condemnar o aplaudir prèviament un altre cas judicial o polític més proper. Podríem llançar-li tota la responsabilitat a l’ús de les xarxes socials, però no només: el que ha passat en aquestes eleccions ha traspassat al paper, a la televisió i a la ràdio. Ja no és culpa de les enquestes que no encertem, és que som nosaltres com a professió que estem totalment esbiaixats.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.